Munch

Aquest matí mentre feia una revisió del cinquè capítol del proper llibre, he trobat una frase de Dreyer on afirmava que calia un cine que reflectís l’interior de les persones i no pas l’exterior. Poc després he trobat la mateixa afirmació a l’exposició sobre Edvard Munch que he pogut veure aquest migdia a la Royal Academy of Arts. L’exposició es diu Edvard Munch per ell mateix i està centrada en els retrats que aquest pintor va fer de sí mateix al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida. La major part dels quadres, de fet diria que tots, provenen del museu dedicat a aquest pintor a la capital de Noruega. El numero d’autoretrats és ben gran, unes quantes dotzenes. El tema és recurrent a tots els períodes de la seva obra. Estigui en un moment de plenitud o a prop d’un trencament nerviós, Munch sembla ser que necessitava pintar-se ell mateix. El conjunt d’autoretrats posats tots junts fan una certa impressió i segurament equivalen a les seves memòries. De fet, aquest camí sembla el més escaient per que un pintor pugui expressar alguna cosa sobre ell mateix. L’exposició està ordenada cronològicament i això evidentment accentua més el seu caràcter memorialístic. Tota la mostra està prou bé, però m’ha agradat especialment la darrera sala on es presenten algunes obres del vell Munch, un home de vuitanta anys, sol a la Noruega ocupada pels nazis (que havien condemnat l’art de Munch i havien inclòs les seves obres a la famosa exposició sobre art degenerat). Hi trobem una versió del tema de la nit estelada que feu popular Van Gogh ( on es pot entreveure l’ombra del seu autor i d’aquí la seva inclusió) i sobretot un extraordinari darrer autoretrat (autoretrat entre rellotge i llit)on veiem Much ja molt vell, amb els braços absolutament abatuts, dempeus, entre un rellotge sense busques i un llit, el lloc on una bona part dels homes acaben la seva vida. Una imatge especialment reeixida per mostrar l’acceptació d’una mort inevitable i propera.