nacionalisme i memòria

Els demòcrates anglesos,els que posen a Anglaterra primer i no són de dretes ni esquerres sinó anglesos, comencen així el seu manifest electoral per les eleccions de demà:

We all remember a country we called home. A green and pleasant land that gave the world the english language, Democracy, the mother of the Parliaments and the Magna carta.

Vist des de fora el problema fonamental de tots el que diuen aquests senyors és prou clar: aquest país no ha existit mai. Els falla la memòria i aquesta és segurament una bona manera de definir que és qualsevol nacionalisme: un defalliment de la memòria. Potser per això es duen malament amb la filosofia que desconfia de les narracions del passat (altrament dit mites) i emfatitzà des del seu origen la importància d’usar bé la memoria que en tenim, com recordaran tots els lectors del Menó. (coses de les que cal fer memòria. Només dues comunitats han tingut projectes per suprimir la filosofia a l’educació secundària: Catalunya i el país basc)

aspiracions no reeixides

Mirar el cel, sentir les orenetes, badar,
contemplar la vaguetat de la vida de les coses,
desfà els nervis. La joventut és trista perquè
aquesta edat només es té receptivitat --em penso--
per a les coses inconcretes, és a dir,
per al no-res.

Si hom cerqués alguna cosa així com un programa vital em sembla que difícilment en podrà trobar cap de millor. Corol·lari pedantesc en relació a una possible filosofia de la història: malaurades les èpoques on només la joventut es considera digna d’una vida plausible

Supressió del nocturn

Llegeixo dissabte a la premsa la notícia de la desaparició imminent i fulminant del batxillerat nocturn el proper curs. No faré una defensa aquí de la necessitat de mantenir aquest règim d’estudis. Sé prou bé que els motius adduïts pel Departament són essencialment veritat i, encara més, que a la pràctica donar classe a nocturn era una de les “canongies” de les que els professors de secundària podíem gaudir. Tinc clar a més que fins i tot la seva existència pot ser considerada com a contradictòria. El batxillerat i bon nombre de carreres tenen com a finalitat essencial diferir tant com es pugui la incorporació al mon del treball de tanta població com sigui possible, per tant, un hipotètic alumne que vulgui estudiar i treball ha de ser considerat un ser intempestiu i anòmal. Ara bé, allò que no em sembla fàcil d’admetre és l’afirmació del Departament segons la qual l’ensenyament a distància servirà per substituir el nocturn. Com a molt, servirà per a expedir títols però poca cosa més. Sé que també és intempestiu i anòmal manifestar-se tan obertament en contra del “futur” és a dir dels estudis online, però com ens recordava el Luri no fa gaire les úniques coses que aprenem seriosament a la vida, son les que aprenem mitjançant el diàleg. Accepto, però que el departament no comparteixi el meu raonament, ja que això significaria posar en dubte el principi que tots els professors som uns perfectes inútils, cosa que constitueix el principi bàsic de la seva acció pedagògica

eleccions municipals

Dijous vinent hi ha eleccions municipals al Regne Unit i sense cap mena de dubte la confrontació més atractiva és l’elecció de l’alcalde de Londres, una responsabilitat superior a la de la direcció de molts estats. Les darreres enquestes donen un lleuger avantatge al candidat del partit laborista i alcalde de Londres des de fa vuit anys Ken Livingstone, tot i que durant quasi tota la campanya ha estat el candidat conservador Boris Johnson qui ha encapçalat els sondeigs d’opinió. A quatre dies de les eleccions tinc el meu vot prou clar, sense entusiasme, votaré Livingstone. Probablement Livingtone és un candidat molt amortitzat i tot fa preveure que les seves tendències megalomaniaques s’incrementarien en un tercer mandat, però Boris té un punt de perillós. Tota la campanya ha estat adreçada a esborrar el seu passat de polemista orgullós de la seva educació a Eton i ultraliberal. És molt dubtés si l’amic Boris, un tipus d’altra banda ben simpàtic, tindrà el sentit comú requerit per governar aquesta ciutat per on ens movem deu milions de persones en un equilibri fràgil i inestable. Tot comentant un altre ordre de coses m’ha arribat el full que edita l’ajuntament de Londres amb tota les candidatures. L’oferta xenofòbica és ample i diversa, permetent diferenciar segons allò que sigui la teva neurosi preferida. Així pels que odien especialment els immigrats no europeus, l’opció més atractiva és la del BNP. Si allò que et treu la son són els antinaturals i perniciosos lligams que l’europeisme de l‘establishment ha desenvolupat, llavors hi ha la possibilitat de votar el UKIP (partit per la independència del Regne Unit), l’objectiu fonamental del qual és la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Hi ha fins tot l’opció de votar contra els escocesos que amb el seu règim autònom disposen de millor prestacions que els anglesos i a més tenen ocupat Downing street. En aquest cas l’opció son els english democrats amb el seu lema Save London from Labour’s tartan taxes. Una oferta tan variada no pot reduïr-se al lloc comú del freakisme, sinó que em sembla que és l’expressió peculiar d’un malestar molt més general.

John Ruskin

Ruskin és una figura important i decisiva en aquest país. Sí més no, influí directament a promoure dos trets decisius de l’art de l’època victoriana: en primer lloc, la tendència a la recreació del gòtic, omnipresent per tota la illa i d’alguna manera causada per la seva reivindicació del valor moral d’aquest estil; en segon lloc, l’impuls que donà al moviment pre-rafaelita. Ruskin fou també un pensador polític a la línia del que a les escoles anomenem socialistes utòpics, probablement la manera pròpia dels britànics d’entendre el socialisme. Al nostre viatge recent pel Lake district, varem tenir l’oportunitat de visitar Brentwood, la casa que Ruskin construí a la vora del Coniston water, un dels famosos llacs. Em semblà un molt bon lloc per viure i fer teories sobre la bellesa i la seva utilitat social. L’emplaçament, el llac es domina des de totes les habitacions principals és extraordinari, així com el jardí, d’unes dimensions realment bastes. Com sempre en aquest cassos els que tenen cura de la casa recreen perfectament el mon de Ruskin i han preservat les col·leccions de minerals i fòssils a les que dedicà el seu temps així com les seves aquarel·les. D’alguna manera hi ha una comunió perfecta entre el lloc, un parc natural protegit que és potser la última mostra real de quin havia estat el paisatge anglès abans de l’era del progrés, i les simpàtiques, ingènues i del tot intempestives idees de Mr. Ruskin.

envelliment (II)

És del tot absurd pensar durant tota una vida que Husserl tenia raó i que és possible alguna cosa així com viure a l’apodicticitat. La quantitat d’ingenuïtat necessària per mantenir-se en aquesta idea és d’unes dimensions que fàcilment adquireixen proporcions patològiques. Tanmateix, crec que és definitivament empobridor no haver estat capaç de pensar mai que efectivament cal viure a l’apodiciticicat.

dove cottage

Dove cottage és el nom de la casa on el poeta Wordsworth visqués durant gairebé vuit anys a la vora del llac Grasmere, un dels molts que li han valgut a la regió de Cumbria, ésser coneguda com a Lake district. És una de les quatre cases on residí el poeta que poden ser visitades pel públic. La visita és guiada per uns guies molt entusiastes de l’obra i la vida del poeta. Les seves explicacions incidien a les dificultats de combinar el compromís amb la poesia exigit per l’ideari romàntic amb les trivialitats i les exigències de la vida domestica. De fet, la raó d’abandonar la casa fou el creixement de la família. Es visita una bona part de la casa on es troben mobles de l’època i objectes que pertanyeren a la família. Un dels més interessants era el del passaport del poeta que contenia una descripció física amb la que jo mateix podia sentir-me identificat així com el 90% dels homes que conec, cosa que em feu pensar a la poca fiabilitat que podien tenir els passaports a l’època anterior a la invenció de la fotografia. (de la qual cosa es pot inferir que l’època de la llibertat enyorada per Pla no fou tant el producte de conviccions més liberals, com ell sembla insinuar, sinó de l’endarreriment tecnològic i si això és així, em sembla que el futur el tenim ben magre). No he llegit gaire Wordsworth; quan em vaig interessar pel romanticisme anglès foren Coleridge i Blake entre els poetes els que ocuparen la meva atenció. Sempre vaig preferir però el romanticisme anglès a l’alemany, massa tendent a la grandiloqüència i massa influït per la filosofia alemanya (no he pogut estar-me mai de pensar que la bogeria de Hölderlin fos un fet desconnectat de la seva íntima i jovenívola amistat amb Schelling i Hegel).En tot cas em resulta agradable veure el paisatge que els envoltava i que constituí la seva inspiració, la imatge de la natura des de la que modelaren la seva concepció. No vull pecar d’ingenu i per tant negar que com a tot arreu també aquí podem fàcilment trobar estratègies de mercadotècnia ben desenvolupades, però en un cert sentit em sembla molt digne d’ésser envejat, aquesta resolució en mantenir viva la memòria dels seus autors o simplement el fet que un poeta de fa dos segles sigui prou conegut per esdevenir l’objecte d’un destí turístic.

Charlton Heston

Mentre em preparava per sorgir a passejar pels boscos del Lake district, vaig veure al teletext de la BBC, la notícia de la mort de l’actor Charlton Heston. L’obituari era força complet i feia referència especial a Ben-hur, que potser fou el seu film més popular. Es feia també referència a les seves opinions polítiques del darrer temps, absolutament impresentables des de la perspectiva europea, cosa que potser no sigui tan important al capdavall. No he llegit res del que s’ha publicat a l’estat espanyol, tot i que imagino que també s’haurà parlat molt d’aquesta dimensió pública de l’actor, enfosquint el fet que era una presència cinematogràfica de primer ordre. A mi m’agradaria dir dues coses que no deia el text de la BBC (la segona no podia dir-la). En primer lloc, que fou Charlon Heston el responsable últim que es pogués filmar un dels millors films americans dels cinquanta Lust for evil. En un principi, la universal havia contractat Orson Welles només per fer un treball d’actor, fou la insistència d’ Heston, que acceptà d’entrada el projecte pensant que Welles seria el director, la que força als directius a admetre que Welles dirigís també la pel·lícula, gaudint així de la seva darrera oportunitat de treball a Hollywood com a director. En segon lloc, recordar que Heston fou un dels protagonistes d’un dels moments més impactants que he viscut a un cine (concretament a un cine proper a casa meva, l’Urgell), de fet, el primer que recordo clarament: la seva maledicció a tota la nostra civilització proferida a l’acabament de The planet of the apes.

Elogi de Josep Lluís nuñez

Després d’una setmana a Grècia la tornada a Luton la matinada d’un diumenge, amb la perspectiva de tornar a classe set hores, després una nit entre boirosa i de pluja resulta més aviat depriment. Tanmateix ja soc aquí al meu altre país que durant uns dies comparteix obsessió amb Catalunya: la lliga de campions. El partit del dimecres és molt important i les meves vibracions són dolentes, potser perquè futbolísticament associo la diada de Sant Jordi amb uns dels meus desenganys més grans com a barcelonista: la desfeta enfront del Leeds, l’any 1975, quan l’equip on jugava Johan Cruiff va perdre l’única oportunitat de la que disposà per ser campió d’Europa. En tot cas més enllà de qualsevol record trist, ara per ara, el joc de l’equip és el pitjor dels averanys. Després de tants anys sé que seguir el Barça és una de les activitats de les que no em podré desentendre mai i cal reconèixer que passen els anys i les directives però el sainet segueix essent de primer ordre. Amb el temps però reconsideres algunes coses i me n’adono per exemple de la injustícia amb la que va ésser tractat l’antic president Nuñez. Personalment no em queia bé i segueix sense fer-ho, però tot plegat assolí construir un patrimoni pel club i la seva gestió fou honesta. El període de Laporta ha mostrat per contrast quins eren els seus dos grans pecats: no pertànyer al grup dels destinats, pel seu cognom i ideologia, a remenar les cireres i haver acabat amb el fons de rèptils instituït des de temps immemorials al Barça per tenir del costat certa premsa. Probablement no en sabia gaire de futbol, cosa més difícil segurament del que sembla, però tampoc és clar que els que l’han succeït en sàpiguen gaire. Nuñez tenia una idea clara, mantenir al club al marge de la política, i possiblement ho acabà pagant car. Segurament no és que el cas del Barça sigui especialment important, però sí és simptomàtic d’un error que repetim massa sovint i que acaba posant en perill coses molt més importants.

Comiats

Ahir una alumna que ha estat amb mi els tres darrers cursos va a dir-me que plega de l’institut perquè ja en té prou. Repetia primer de batxillerat i no se n’estava sortint. De fet, sempre havia tingut problemes de puntualitat i les seves absències eren freqüents. Cercarà altres possibilitats al sistema educatiu anglès on no ho tindrà malament perquè el seu anglès és millor que el seu castellà. Al comiat m’agraeix el treball d’aquest tres anys i m’explica que se’n durà un bon record de les meves classes. Com que plega, no li cal fer la pilota i em sembla que és sincera. El meu sentiment de fracàs és, segurament per això, abassegador. Les raons em semblen clares tot i que potser tot plegat és conseqüència del fet que cada cop suporto pitjor el ritual idiotitzant i degradant de les reunions d’avaluació. No tot però és negatiu i demà començo les vacances de pasqua que repartiré entre el Lake District, Barcelona i el peloponès. Reprendré el dietari el proper 21 d’abril

Liverpool

Vaig fer cap a Liverpool el passat cap de setmana. Volia veure una de les parts de la illa que encara no he vist i també fer-me una idea del significat de la capitalitat europea de la que aquest any gaudeix aquesta ciutat. Com a destí turístic, l’atractiu de Liverpool és discret. La ciutat està encara molt destartalada malgrat la inversió que indubtablement s’està efectuant. De fet, una bona part de la remodelació urbanística no ha estat acabada i la ciutat està en bona part potes enlaire. El centre de la ciutat és discret i no hi ha gaire llocs remarcables. Més interessant és la seva façana fluvial oberta sobre el riu Mersey. Aquí la regeneració ja va començar fa molt temps i alguns dels antics molls han estat restaurats com llocs d’oci i equipaments culturals. Suposo que fa, posem-ne tres segles, el paisatge hauria d’haver estat impressionant, perquè l’obertura del riu és imponent. Ara a l’altra banda hom pot contemplar un dels paisatges més industrials del món. És també a la vora del riu on es situen els edificis més emblemàtics, testimoni de l’època en que aquesta era la segona ciutat de l’imperi anglès i el seu port més important. Vaig anar-hi massa aviat i els actes més importants previstos encara no estaven tenint lloc. L’efecte sobre la vida ciutadana era per tant mínim i l’ambient més aviat ensopit i trist, molt plujós. Aquests dies, per tant, la principal atracció turística segueix sent la de sempre o almenys, la dels últims 30 anys: el record dels Beatles. Poc inclinat a la beatlemania, quan es van separar jo tenia només vuit anys, no he estat a Penny Lane, ni a les cases on visqueren la seva infantesa John i Paul, ni al museu de l’Albert dock. Si que he pres una cervesa a The Tavern que de fet no és el local on actuaren els Beatles, demolit l’any 1973 per fer una ventilació al metro que finalment no és dugué a terme, sinó una reconstrucció situat en un lloc molt proper i que es pretén fidel. És un lloc d’un freakisme moderat en tots els aspectes fins i tot en el preu, l’entrada només costa una lliura. Probablement allò més atractiu de la ciutat és la seva oferta museística. Hi ha una secció de la Tate amb una col·lecció de primer ordre. La pinacoteca tradicional, la Walker gallery, té també una bona col·lecció on destaca un dels autoretrats que Rembrandt pintà quan era jove. Personalment, allò que més em va interessar fou el museu de l’esclavatge. Liverpool esta estretament lligada a aquest comerç infamant del qual sorgiren una bona part dels capitals necessaris per posar en marxa la revolució industrial. Milers de vaixells sortits d’aquest port nodriren el seu comerç. El museu està emplaçat a un dels molls. Es divideix en tres grans àrees: la dedicada ala vida africana, de lluny la més mediocre, la dedicada al comerç i a recrear l’experiència de l’esclavatge i la última dedicada a les conseqüències actuals. El nostre temps ha tingut una experiència de l’horror absolut amb els camps de concentració, però mentre la veiem tinguérem seriosos dubtes sobre si potser l’experiència dels individus presos a la bodega d’un vaixell viatjant durant setmanes per l’oceà no estaven en un cert sentit pitjor. Almenys en els camps tenien una certa consciència d’allò que els estava passant, mentre que per aquests esclaus la incomprensibilitat de la situació devia augmentar encara el seu caràcter terrorífic.

No country for old men

Vaig a veure una tarda desvagada de diumenge, No country for old men. Advertit per alguns companys que ja l’havien vista de les dificultat del parlament final de Tommy Lee Jones, em decideixo a anar a una sessió especial per a sords que fan a Islington. Al cine, a més de sords, sembla haver gent que comparteix la meva minusvalidesa. No he estat mai un fans dels germans Coen. He seguit llur carrera amb moltes intermitències i no en tinc una especial devoció per cap de les que he vist. No em vaig avorrir gens veient la pel·lícula, realment ben dirigida i molt ben interpretad,a no només per l’oscaritzat Javier Bardem. Tanmateix, em sembla que allò més poderós del film té arrels a la seva base literària i que possiblement el treballs dels germans hagi estat en allò essencial un treball d’il·lustració. No conec la novel·la d’on treuen la pel·lícula però si que vaig recordar un altre dels seus llibres Blood Meridian (la versió filmíca del qual ha de ser estrenada l’any vinent), que vaig llegir mentre preparava el capítol del meu llibre dedicat a Wild Bunch. No diria que exactament m’agradés però es indiscutible que em va fer una forta impressió. Mentre que cada cop costa més retenir allò que llegeixo, la figura del jutge Holden el protagonista d’aquesta novel·la se m’apareix com ben viva. No és difícil aproximar-lo al personatge interpretat per Bardem. En cap dels dos casos té gaire sentit parlar de psicopaties sinó d’una elecció lúcida i del tot conscient per allò que hom anomena mal. En el cas del jutge a més recolzant-se a una plausible justificació a la teoria de l’evolució. La lucidesa és la raó de llur força i això potser més que pròpiament dit és ben mostrat per la intervenció de Bardem.