eleccions municipals

Dijous vinent hi ha eleccions municipals al Regne Unit i sense cap mena de dubte la confrontació més atractiva és l’elecció de l’alcalde de Londres, una responsabilitat superior a la de la direcció de molts estats. Les darreres enquestes donen un lleuger avantatge al candidat del partit laborista i alcalde de Londres des de fa vuit anys Ken Livingstone, tot i que durant quasi tota la campanya ha estat el candidat conservador Boris Johnson qui ha encapçalat els sondeigs d’opinió. A quatre dies de les eleccions tinc el meu vot prou clar, sense entusiasme, votaré Livingstone. Probablement Livingtone és un candidat molt amortitzat i tot fa preveure que les seves tendències megalomaniaques s’incrementarien en un tercer mandat, però Boris té un punt de perillós. Tota la campanya ha estat adreçada a esborrar el seu passat de polemista orgullós de la seva educació a Eton i ultraliberal. És molt dubtés si l’amic Boris, un tipus d’altra banda ben simpàtic, tindrà el sentit comú requerit per governar aquesta ciutat per on ens movem deu milions de persones en un equilibri fràgil i inestable. Tot comentant un altre ordre de coses m’ha arribat el full que edita l’ajuntament de Londres amb tota les candidatures. L’oferta xenofòbica és ample i diversa, permetent diferenciar segons allò que sigui la teva neurosi preferida. Així pels que odien especialment els immigrats no europeus, l’opció més atractiva és la del BNP. Si allò que et treu la son són els antinaturals i perniciosos lligams que l’europeisme de l‘establishment ha desenvolupat, llavors hi ha la possibilitat de votar el UKIP (partit per la independència del Regne Unit), l’objectiu fonamental del qual és la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Hi ha fins tot l’opció de votar contra els escocesos que amb el seu règim autònom disposen de millor prestacions que els anglesos i a més tenen ocupat Downing street. En aquest cas l’opció son els english democrats amb el seu lema Save London from Labour’s tartan taxes. Una oferta tan variada no pot reduïr-se al lloc comú del freakisme, sinó que em sembla que és l’expressió peculiar d’un malestar molt més general.