filosofia i ciutadania

Llegeixo al bloc de l’Alcoberro, la notícia de la probable disminució de l’assignatura de filosofia en una hora setmanal. Em sembla un fet gairebé necessari. De fet, serà una altra assignatura “Filosofia i ciutadana”, cosa que significa una desaparició notable dels continguts previstos. Prescindint del fet de la desaparició total de les nocions d’epistemologia, metafísica, lògica o psicologia que es feien al batxillerat, el programa quedava definit en uns límits raonables de temps, cosa del tot contrària a la nostra tradició acadèmica fidel al seu principi pedagògic de que un programa ha de tenir necessàriament unes dimensions que facin la seva realització impossible. La reducció a dues hores setmanals, manté el desequilibri tradicional que, per raons a l’abast de ments més clares que la meva, ha de ser extremadament beneficiós. Mentre que l’Alcoberro semblava lleugerament indignat, jo estic moderadament satisfet. De fet, des de l’any 1991, quan el molt influent Pere Solà em manifesta la seva convicció que a un batxillerat destinat al 80% de la població (aquest era el càlcul inicial) la filosofia era del tot innecessària, estic convençut de la desaparició en un termini incert de l’assignatura. Ha aguantat 16 anys i amb aquest ritme té corda per a malviure uns quants més. Potser prou temps fins i tots perquè m’arribi la jubilació.

reflexions dominicals sense importància

Diumenge i del tot desvagat (no em plantejo sortir de Londres perquè aquesta tarda aniré al Barbican a sentir Cachao) mato el temps amb la lectura de la premsa barcelonina. Veig la petita polèmica desfermada entorn de les declaracions de Maragall (Pasqual). Em sembla que ho encerta l’anàlisi del Joan Oliver i que les declaracions signifiquen el final d’una estratègia molt fundada en la tradició del catalanisme polític i que a hores d’ara ja no té cap mena de sentit. Em fa més impressió però mirar (no cal llegir-se-la, ja me la sé) la notícia de l’obertura de la fira d’abril. Com que l’any passat vaig treballar un mica el tema de la immigració, vaig ocupar-me d’aquest fenomen i certament pertany al tipus de coses que no em fan sentir enyor del país. Fa cent anys teníem un partir lerrouxista, ara el lerrouxisme és transversal, pertany a tots els partits, com el “pijerio” i la incompetència.

Nietzsche versus Buda

A la primera sessió del curs de comparació entre el pensament occidental i l’oriental que estic ara fent a Birbeck va aparèixer el vell Nietzsche. Es tractava de determinar la procedència (Orient o Occident) d’una sèrie de textos que venien sense autor. El de Nietzsche pertanyia a la Gaia Ciència i estava clarament posat per despistar, de fet gairebé tothom amb una única excepció pensà que el text era oriental. D’alguna manera però l’error és explicable, Nietzsche que pertany a una generació amb un cert coneixement sobre l’Orient, té com a mínim un tret ben oriental que el fa una excepció entre els pensadors occidentals: la seva tendència a practicar un sistemàtic rebaixament i qüestionament del jo. En d’altres aspectes però no té res d’oriental i no és d’estranyar que veiés el budisme com una forma per excel·lència de nihilisme. De fet, em sembla que entre els ensenyaments de Buda i Nietzsche estan expressades de la manera més consistents les dues posicions vitals més radicals i enfrontades: la concepció de la vida com Dukha (patiment) que és el motor de la reflexió budista del seu ensenyament destinat a defugir aquest dolor i l’amor a la vida amb l’acceptació de tot el que suposa en qualsevol circumstància que és, crec, el darrer missatge de la filosofia de Nietzsche

Filosofia i revelació

Filosofia és una paraula purament grega i d’aquí sovint s’infereix que designa quelcom purament pertanyent a la cultura occidental. La filosofia és una peculiaritat regional. Aquesta tesis ha estat defensada per autors tan respectables des de tots els punts de vista com E. Husserl (no hi cap que ho sigui més). Contràriament, la religió és un fet universal. Hi ha cultures sense filosofia, però no sense religió, que així es mostren com dues coses del tot contraposades. Tanmateix, la cura que hom pot tenir parlant de filosofia no és la mateixa que quan es parla de religió. Tendim a presentar la nostra religió, una religió, com si fos la religió. Negligim així el fet que hi pot haver religió sense revelació. La primera, la nostra, ha de tenir forçosament una relació problemàtica amb la filosofia, la segona, potser, però no necessàriament

Entre el roig i el negre

Entre el roig i el negre és el títol de la novel·la de Miquel Mir on fa una crònica de la guerra civil des del punt de vista dels elements més extremistes de la FAI. No entraré en consideracions sobre la novel·la en ella mateixa. No em veig amb cor perquè gairebé no llegeixo novel·les, no perquè pensi que això no s’ha de fer després del quaranta, cosa que em sembla una bestiesa. Després dels quaranta, el que no s’hauria de fer és cap mena de treball a sou. Aquests que no hem tingut prou saviesa o fortuna per evitar-ho, hem de racionar les engrunes del nostre temps. Jo només llegeixo assaig, perquè el dia no em dóna per més i tampoc tot el que voldria. Tanmateix si que vull apuntar que un llast pel llibre és el seu didactisme. L’autor sospità, probablement amb raó, que una bona part del públic sap molt poc sobre la guerra civil i així com de passada ens l’explica tota, cosa que de vegades fa feixuga la seva lectura.
Quan l’Oriol i la Teresa em regalaren el llibre, la idea que em mostraren com a novetat és el fet que el saqueig generalitzat de la revolució del juliol del 36 no fou com sovint s’ha dit un acte fruit de l’espontaneïtat popular, sinó que responia a una planificació feta d’antuvi. En aquest sentit tot allò que explica el llibre concorda amb els coneixements que d’altra banda podia tenir de la qüestió. Chris Ealham explica al seu llibre La lucha por Barcelona (fonamental des del meu punt de vista) que els anarquistes foren dels pocs grups que tenien prevista la insurrecció militar i que la matinada del 19 de juliol no improvisaren sinó que van intentar realitzar un pla prèviament dissenyat. De fet, tot i que estrictament no foren capaços de seguir les seves directrius, si que impediren el triomf de l’alçament a Barcelona. A partir d’aquí la narració prens un caire del tot versemblant especialment si recordem que els elements més actius de la FAI duien una vida entre l’activisme polític i la delinqüència comú i que les presons foren buidades. La utilització amb propòsits de supervivència personal del patrimoni saquejat també resulta probable, especialment si considerem el fet, quedes del meu punt de vista el llibre no emfatitzà prou, del destí tràgic del moviment anarquista. Després dels fets de maig, estava clar que anaven a ser esclafats encara que la guerra no la guanyessin els franquistes. En tot cas la peripècia sembla confirmar un terror que, esgrimit com a justificació des de l’anarquisme, té un certs components d’exageració.
El protagonista de la història és un català del Penedès, cosa que suposo vol desmentir el vell tòpic, absurd d’altra banda, que considera l’anarquisme com una cosa forana, del tot estranya a les veritables idees catalanes ( que acaben essent Torras i Bages i ben poca cosa més). Tanmateix quelcom que em sembla estrany és l’afinitat i la simpatia que el protagonista mostra envers les idees i els líders del catalanisme d’esquerres. És cert que les esquerres només guanyaven si votaven els sindicalistes, però el vot d’aquests últims no obeïa més que a qüestions purament instrumentals. El llibre d’Ealham és també en aquest cas una font que cal consultar i que permet constatar dues coses:
· La violència no sorgí espontàniament el juliol del 36, el pretès oasi català és un mite. El nivell de violència de la Catalunya Republicana era potser inferior al de la Catalunya dels darrers dies de la monarquia constitucional, però molt superior al que ha pogut patir Euzkadi als pitjors moments després de la segona restauració i fonamentalment era una violència social, de classe. Hom pot parlar de delinqüència comú, però potser caldria pensar a fons on és la frontera entre delinqüència comú i política, un tema implantejable al nostre país des que els anarquistes posaren una bomba a la Scala (?)
· El catalanisme d’esquerres no era distingible en aquesta lluita del catalanisme de dretes. La CNT no era menys el seu enemic. En realitat, el fet que estiguessin més propers espacialment i que les seves activitats poguessin entrar en conflicte (petits comerciants contra venedors ambulants) feia que sovint l’animadversió entre aquests grups resultés encara més viva.

San Jordi in the pub

Pla deia que el català és un animal que s’enyorava. Tanmateix ahir vaig tenia molt poc enyor del dia de Sant Jordi. Sí que ho vaig tenir de les persones que acostumava a veure aquest dia. Tot i que tampoc és pot dir que hagi perdut el contacte ni m’hagi sentit realment lluny d’elles. Vist des de fora, però tot el muntatge em sembla que té un cert punt de pretensiós i autojustificatori, una certa manifestació de la nostra dèria col·lectiva per creure els nostres propis mites ( tot i que certament hom no fa una nació des de la idea de servir la veritat i la virtut de la lucidesa). M’és difícil sentir nostàlgia per la gernació i l’atapeïment de la Rambla. Imagino que tot ve d’una certa ràbia per no haver nascut a un país on el dia del llibre fos qualsevol dia de l’any, però l’utopisme és una malaltia que hauria de curar-se amb els anys.

Més sobre el canvi climàtic

L’article d’aquesta setmana de la revista New Statesman torna a incidir a la qüestió del canvi climàtic i ho fa des d’una perspectiva sovint negligida però que cal tenir en compte. Fora de l’opinió dels experts o pseudo-experts quina és l’actitud del ciutadà comú, mitjà sobre la qüestió? (un tema clau quan sí les previsions moderadament pessimistes tenen raó, calen canvis només possibles amb una gran consens social). La resposta malauradament és que a la majoria de britànics la qüestió se’ls refot. Increïblement un 32% diu que no sap res o gairebé res sobre la qüestió, un fet que contrasta amb l’èxit d’iniciatives com la desplegada per una Associació de conductors britànics (ABD) que va recollir més de dos milions de signatures per una petició online de protesta contra la introducció de mesures destinades a gravar l’ús de les carreteres per reduir la circulació. En general, una percepció estesa a molt sectors és que el canvi climàtic és una collonada esgrimida pel govern per tenir un mitjà de treure calés als ciutadans. L’emissió per Channel 4 d’un programa amb una línia d’argumentació equiparable a la de Xavier Sala va tenir unes molts bones xifres d’audiència i acceptació, perquè és clar que la gent escolta allò que li ve de gust escoltar i no és tan fàcil renunciar al 4X4, quan això s’ha presentat com a únic horitzó vital. Potser a una societat il·lustrada, o com a mínim en vies d’il·lustració, això podria haver estat diferent. Però fa molts anys que sabem que aquest no és el cas. La veritat és que si penses la qüestió a fons des d’aquestes directrius la postura més plausible és la John Gray: pensar que no hi ha gaire res a fer. Si a algú li interessa més la qüestió, l’adreça de l’article és la següent:
http://www.newstatesman.com/200704230025

The great transformation

Tafanejant per les llibreries de New York vaig constatar que a moltes d’elles ocupava un lloc prominent precisament el mateix llibre que havia triat per matar el temps a les sales d’espera dels aeroports. Aquest llibre és The great transformation de Karen Armstrong, una de les majors autoritats a l’àmbit que podríem anomenar de la comparació entre idees, especialment religioses. El propòsit general del treball d’Armstrong té la intenció de cercar sortides espirituals a la humanitat en un moment de crisis produït fonamentalment per la fallida del projecte il·lustrat, en aquesta situació ella pensa que cal fonamentar un projecte educatiu global arrelat als moments de fundació de les grans religions, per tal de fer això recupera la noció concebuda per Karl Jaspers d’època axial: el moment de la història on en molt poc temps sorgiren i es desenvoluparen les grans línies de pensament religiós i filosòfic; un moment on convisqueren simultàniament gent com Buda, Sòcrates, Jeremies i Confuci és a dir els grans mestres de la humanitat. Jaspers comprimí una mica el període que avui en dia podem considerar com més ampli del que ell pensà, però és un fet cert que hi ha un període de renovació religiosa i ideològica més o menys coincident a la India, Xina, Israel i Grècia ( i també a Persia, però aquí la pobresa de la documentació disponible no ens deixa dir gaire cosa). El llibre és un bon resum de la història d’aquestes civilitzacions i està concebut d’una manera prou hàbil com per poder resultar atractiu als lectors dels nostres temps. En primer lloc, perquè presenta el fet religiós des d’una òptica totalment aliena a qualsevol consideració metafísica ( la crítica il·lustrada a la religió és potent dins de l’àmbit metafísic, però trontolla quan cal parlar de moral perquè de fet la il·lustració à l’àmbit de l’ètica ofereix ben poca cosa d’original) i també perquè d’alguna manera hi ha una evident compatibilitat entre com es presentat aquest desenvolupament i les teories evolucionistes que constitueixen, especialment als països anglosaxons, la referència fonamental de la nostra comprensió de la realitat. Tots els moviments presentats comparteixen els trets comuns de ser tecnologies de renovació espiritual destinades a resoldre una situació de crisi provocada per un desenvolupament de la tecnologia militar que alterava fins els fonaments la manera de viure tradicionalment establerta i que resultava especialment perillosa si es mantenien els valors religiosos més arcaics, en general, del tot agonals. A alguns escrits com a la Biblia, o al Bhagavad-Gita, la tensió entre aquestes dues concepcions de la religió és palesa. El descobriment de l’època axial és sobretot la interioritat i la individualitat. La solució al problema de la violència sempre passa més o menys per la dissolució dels lligams tribals. En aquest context la civilització que és valorada de manera més problemàtica és la grega,és a dir, nosaltres mateixos. Allò dels grec que més pot connectar amb l’esperit de l’època axial és la tragèdia d’Esquil, però qualsevol coneixedor mediocre dels diàlegs de Plató, podrà adonar-se’n que l’esperit agonístic mai no desapareix de la seva obra. És transformat però no suprimit. Des de Plató, la resposta d’Occident és l’escepticisme i el pessimisme i en aquest sentit som més aviat una raresa.

Barcelona and Modernity

Mentre estic a New York coincideixo amb l’exposició al Metropolitan sobre Barcelona i la Modernitat. La puc veure a més en condicions especials, un dia feiner fora de la temporada turística i acabat d’obrir el museu, és a dir, que jo i la Cristina es trobem sols a moltes sales. Ja de tornada a Londres, veig per alguns blocs que hi ha hagut una certa polèmica entorn de l’exposició acusada simultàniament de propagandisme nacionalista i d’anticatalanisme. Pels primers, com l’insigne diplomàtic Inocencio Arias, l’exposició difon el missatge d’una Catalunya diferent de la resta d’Espanya i certament la procedència dels artistes emfatitzà l’origen català des d’un punt de vista nacional. Així Picasso és presentat no com a andalús (una dada que he trobat a algunes informacions i és errònia) sinó com a espanyol, Torres Garcia com a uruguaià i Miró i Dalí (per posar alguns exemples) com catalans. La crítica dels segons rau en el títol i el plantejament centrat a la ciutat de Barcelona i no al país, Catalunya. No penso pas que l’exposició amagui el fet del nacionalisme català com un dels element fonamentals de l’espectre ideològic on tingueren lloc el desenvolupament artístic que l’exposició tracta de reflectir, tot i que també queda clar que no fou l’únic. En tot cas la pràctica habitual a la disciplina tendeix a centrar-se més a ciutats, llocs concrets i reals, que no pas a països, entitats més o menys abstractes. Des de que hi soc aquí he vist un bon grapat d’exposicions centrades a Paris i això no vol dir pas menystenir la realitat nacional francesa.
En tot cas, allò innegable és que l’exposició és extraordinària Abastà una dotzena d’àmbits que descriuen el període comprés entre el quatre gats i l’eclosió del modernisme i la guerra civil i l’ocupació per Catalunya dels altres nacionalistes el 1939, tot fent un repàs de la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme d’aquest període històric. Les obres aplegades són de molts diverses fonts, fins al punt que allò vingut des de Catalunya no és ni molt menys majoritari i mai allò que resulta més espectacular o cridaner. Molt bona part de l’exposició prové de museus i centres culturals de ciutat americanes com Cleveland, llocs amb institucions culturals de primer ordre, però que acostumen a estar fora de les rutes turístico-culturals habituals. Així per exemple hom pot veure el retrat d’Erik Satie que Ramon Casas pintà a finals del segle XIX i que normalment és a Illinois. La presència fonamental és la de Picasso, la catalanitat del qual és mostrada no a partir de les anècdotes sobre la seva aficció a parlar en català, sinó per la rigurosa coherència entre la seva evolució personal i la de l’art català: ell és l’únic artista que es troba representat a tots els períodes: modernisme, noucentisme i avantguarda. Personalment allò que més em va sobtar fou la contemplació de la Masia de Miró, normalment a la National Gallery de Washington, un treball de primer ordre tant per la seva execució com per les seves ressonàncies cosmològiques, molt allunyat de l’estereotip del que potser el pintor abusà als seus darrers temps.

Ellis Island

A New York torno a visitar Ellis Island. Com a la resta de la ciutat, la percepció d’aquest lloc acaba activant de manera necessària la nostra memòria cinematogràfica. La gran sala on s’acollien els immigrants arribats al port a començaments del segle passat és l’escenari de moments importants a dues de les meves pel·lícules preferides: America, America d’Elia Kazan (des del meu punt de vista el millor film d’aquest realitzador amb molta diferència) i The Godfather II, on un funcionari amb pressa converteix el jove Vito Andolini en Vito Corleone (curiosament l’escena no està rodada New York, sinó a Trieste on es feu una reconstrucció de la sala. Sembla ser que Coppola no trobava al New York dels setanta, prou extres amb l’expressió de fam, necessitat i por pròpia d’un immigrant). Com fa vuit anys quan ho vaig visitar amb el meu germà, el museu que ha estat ara habilitat a aquestes dependències em sembla un lloc fonamental per entendre com s’interpreten els Estats Units a ells mateixos i sobretot quina visió en poden tenir d’Europa, un origen fosc caracteritzat per la misèria i la repressió política, social i religiosa. Mentre passejo per les seves dependències em torna al cap, una conversa mantinguda amb Salvador Cardús, l’estiu passat, al congrés sobre la immigració a Catalunya que tingué lloc a Londres quan assenyalava la manca d’un discurs fet a Catalunya sobre la immigració. El funcionament de l’ascensor social del que tant li agradava parlar al President Pujol i del qual potser la millor mostra és José Montilla ( que també com l’anterior és president) està molt bé, però és clar que no és prou. En aquest sentit a l’ex-president com a molts dels intel·lectuals nacionalistes els hi caldria posar més esment a Hegel. L’antropologia britànica justifica ideologies dominants d’allò més bé però es primeta per explicar la realitat. Els homes no malden només per les seves necessitats materials sinó també pel reconeixement, tots dos interessos no són coincidents i el segon quan divergeixen port arribar a predominar sobre el primer. És per això, em sembla, que un nacionalisme basat a la fiscalitat té un futur problemàtic i segurament escarransit

The I of the beholder

Sue Hamilton és una dels especialistes en temes de pensament oriental més prestigioses dins del seu àmbit. Darrerament he estat ocupat llegint un dels seus darrers llibres Early Buddhism: a new approach. The I of the Beholder. Crec que és un llibre important, d’aquells que valdria la pena traduir si tal vegada s’esdevingués que hi hagués al nostre país un públic realment interessat en la comprensió i l’avaluació racional de la doctrina budista, més que no pas en la recerca compulsiva de conversions superficials i momentànies. Per a aquesta darrera part del públic, imagino que els resultaria més aviat decebedor perquè si encara fes de bibliotecari em sembla que el prestatge més adient per a aquest llibre seria el corresponent a l’epistemologia. Hamilton és professora de religions hindús al King’s college de Londres i de fet una bona part de les seves publicacions esta relacionada amb la pluralitat religiosa del sotscontinent hindú. Com a conseqüència el llibre prescindeix en la mesura del possible de les escoles teòriques generades dins del si del moviment budista, per avaluar allò que sabem de la doctrina als seus orígens. Més que qualsevol altra doctrina posterior el seu referent són en un cert sentit els Upanishads, testimoni seminal d’una renovació religiosa de la que el Budisme és una part. La doctrina més característica dels ensenyament de Buda, tot està mancat de jo o potser per mirar de ser més exactes, d’identitat substancial, es certament una resposta al progressiu refinament i interès que el pensament post-vèdic havia mostrat i desenvolupat envers aquesta noció.
Per poc que hom llegeixi Buda no costa adonar-se’n que una definició de la seva doctrina en termes metafísics i ontològics és evidentment del tot il·lícita. De fet, la seva doctrina feia especial esment de la necessitat de defugir aquesta mena de preguntes que no semblaven constituir més que una distracció en el camí del Nirvâna. En canvi no succeeix el mateix si pensem en termes epistemològics; allò que constitueix el nucli de la reflexió de Buda és una teoria de l’experiència. Fa una mica de por parlar d’idealisme, perquè això pot significar connotar-ho amb uns objectius del tot aliens, però la familiaritat és innegable sobretot si pensem a la versió transcendental del idealisme. Buda no volia es clar fonamentar la ciència sinó que la seva perspectiva és soteriològica, però la salvació només era possible a partir d’una comprensió exacta d’allò que construeix la realitat. El mon no és més que una manera metafòrica d’expressar la meva experiència individual. La necessitat de deslliurar-se de la ignorància significa llavors entendre, tenir una consciència cabdal d’allò que m’envolta. El mon s’eixampla aprofundint en el sentit de la meva experiència, i aquest aprofundiment condueix al coneixement de la insubstancialitat del que m’envolta que és la clau de tot alliberament. El desfer-se del patiment passa per la comprensió de la nostra naturalesa, sense la qual la realitat es presentaria completament desestructurada. L’objectivisme característic de la filosofia grega, implícitament present també a les escriptures hebrees, no és com tantes he vegades he llegit a alguns manuals de filosofia una opció natural, com evidentment tampoc ho és aquest idealisme incipient, però és evident que els motius per a considerar-ho així per part oriental haguessin estat igualment poderosos.
No tinc ara per ara la intenció de fer-me budista. No soc partidari dels sotracs existencials mentre puguin ser defugits i a més crec que el meu escepticisme a hores d’ara és del tot estructural. Sí que crec que en puc aprendre algunes coses i encara més que l’adopció de punts de vista com el budisme és imprescindible per realitzar la finalitat més autèntica de la filosofia tal com la varem definir els grecs i la seva nissaga: el desemmascarament de les pseudo-evidències. En aquest sentit hi ha tres punts que voldria remarcar de la lectura del llibre de Hamilton que m’han semblat d’especial interès.
1. Una lliçó a extreure del budisme és que a una religió no sempre li cal tenir profetes. El budisme i no només el Budisme sinó tot l’univers religiós dels Upanisads no deixa lloc a la revelació. La veritat està oberta a tothom mentre segueixi el camí. Una situació que personalment em sembla envejable, perquè a nosaltres els profetes ens han creat més problemes que solucions, començant per la aporètica qüestió de destriar els falsos dels veritables.
2. les coses segons Buda són satisfactòries pel seu caràcter impermanent. Així doncs, una manera d’explicar l’alliberament és acceptar aquesta realitat que en última instància passa per capir el caràcter il·lusori del temps, és a dir, matar el platonisme, especialment en la seva forma religiosament vulgaritzada, per potser quedar-se amb allò que digué Plató.
3. El budisme no permet el fariseisme perquè no hi ha regles. La indefinició del vuitè camí és del tot deliberada. Les decisions pertanyen sempre de manera absoluta a l’individu i la realitat moral és sempre massa rica per deixar-se tancar en una estricta codificació. No hi ha taula de manaments, perquè la simplificació produeix gent simple.

Aquesta és la darrera anotació en un parell de setmanes. Avui he plegat de l'institut demà volarè a New York i també passaré uns dies per Barcelona. Bona Pasqua a tothom!

Hogarth

Fins a finals d’aquest mes, hom pot veure a la Tate Britain una gran exposició sobre Hogarth, un dels millors pintors anglesos del XVIII, però a més un home que defineix i omple un període històric. Londinenc de soca-rel, fill d’un empresari finalment fracassat, el seu pare anà a la presó per deutes quan ell tenia deu anys, la seva pintura és un testimoni de primer ordre del període històric després de la gloriosa revolució quan Londres es convertí en la primera ciutat del món. Hogarth no fou d’entrada un artista en el sentit idealitzat del terme, sinó que comença amb tasques més properes a l’artesanat, com el gravat, que li permeteren consolidar la seva posició social i artística per després intentar cultivar generes, com la pintura històrica, més considerats estèticament. Ha estat una sort poder veure en molt poc temps aquesta exposició i la de Canaletto. Tots dos varen viure al mateix temps però ens ofereixen ciutats ben diferents. Canaletto mostrà Londres des del punt de vista del poder, el punt de vista que podia plaure els seus patrons. Hogarth treballà per una diversitat de públics i oferí una varietat de punts de vista que no renunciava al seu coneixement directe de primera mà, de la capital d’Anglaterra. A les pintures d’Hogarth apareixen no només els testimonis del nou poder de la ciutat com el pont de Wesminster, tema tant de Hogarth com de Canaletto, com les barriades miserables on la gent es lliurava a la plaga social més poderosa del seu temps: la consumició en gran quantitats d’un licor nou importat d’Holanda: la ginebra. A Hogarth apareixen temes nous com els retrats de les noves classes burgeses o la documentació d’escenes teatrals. Potser allò més interessants és l’oportunitat de veure les seves series de gravats i pintures, animades d’un esperit narratiu que troba les seves arrels a la reflexió de Bacon, penso al seu concepte d’Història Natural, i documenta les gènesis d’una nova concepció de la moralitat pròpia d’aquests burgesos que un segle més tard engendrarà el codi moral de l’època victoriana.

La casa de Mambrú

O Blentheim Palace que està unes poques milles al nord d’Oxford. Fou una ofrena de la reina Anna a John Churchill, el primer duc de Malborough després que aquest assolís la victòria sobre els francesos a la batalla de Blentheim el 1704. És un edifici barroc, esplèndid, d’unes dimensions que fan pensar més a un palau reial que no pas a una residència de la noblesa. Només Castle Howard a Yorkshire, podria resistir la comparació, però Blentheim no ha tingut una oportunitat com la sèrie, Retorn a Brideshead, per immortalitzar el seu aspecte. El Hall i el menjador amb frescos al sostre i a les parets d’aquest últim són espais magnífics de primera qualitat.. Tanmateix, la Biblioteca fou l’estança que més em crida l’atenció. Amb lectures de qualitat per les quatre o cinc properes reencarnacions i oberta al sud sobre unes terrasses aquàtics, és una petita representació del paradís per lectors compulsius. El parc que l’envolta és de grans dimensions i dóna per caminar hores i hores especialment entorn del llac que gairebé rodeja la mansió. La casa està molt lligada a hores d’ara al seu habitant més famós al llarg dels temps, més encara que el primer duc, ens referim a Sir Winston Churchill que naixé en aquest palau un 30 de novembre, fill d’un dels ducs. Diverses habitacions contenen una exposició sobre el líder anglès i hom pot trobar l’habitació on nasqué amb el mobiliari de l’època.