4/26/2007

Entre el roig i el negre

Entre el roig i el negre és el títol de la novel·la de Miquel Mir on fa una crònica de la guerra civil des del punt de vista dels elements més extremistes de la FAI. No entraré en consideracions sobre la novel·la en ella mateixa. No em veig amb cor perquè gairebé no llegeixo novel·les, no perquè pensi que això no s’ha de fer després del quaranta, cosa que em sembla una bestiesa. Després dels quaranta, el que no s’hauria de fer és cap mena de treball a sou. Aquests que no hem tingut prou saviesa o fortuna per evitar-ho, hem de racionar les engrunes del nostre temps. Jo només llegeixo assaig, perquè el dia no em dóna per més i tampoc tot el que voldria. Tanmateix si que vull apuntar que un llast pel llibre és el seu didactisme. L’autor sospità, probablement amb raó, que una bona part del públic sap molt poc sobre la guerra civil i així com de passada ens l’explica tota, cosa que de vegades fa feixuga la seva lectura.
Quan l’Oriol i la Teresa em regalaren el llibre, la idea que em mostraren com a novetat és el fet que el saqueig generalitzat de la revolució del juliol del 36 no fou com sovint s’ha dit un acte fruit de l’espontaneïtat popular, sinó que responia a una planificació feta d’antuvi. En aquest sentit tot allò que explica el llibre concorda amb els coneixements que d’altra banda podia tenir de la qüestió. Chris Ealham explica al seu llibre La lucha por Barcelona (fonamental des del meu punt de vista) que els anarquistes foren dels pocs grups que tenien prevista la insurrecció militar i que la matinada del 19 de juliol no improvisaren sinó que van intentar realitzar un pla prèviament dissenyat. De fet, tot i que estrictament no foren capaços de seguir les seves directrius, si que impediren el triomf de l’alçament a Barcelona. A partir d’aquí la narració prens un caire del tot versemblant especialment si recordem que els elements més actius de la FAI duien una vida entre l’activisme polític i la delinqüència comú i que les presons foren buidades. La utilització amb propòsits de supervivència personal del patrimoni saquejat també resulta probable, especialment si considerem el fet, quedes del meu punt de vista el llibre no emfatitzà prou, del destí tràgic del moviment anarquista. Després dels fets de maig, estava clar que anaven a ser esclafats encara que la guerra no la guanyessin els franquistes. En tot cas la peripècia sembla confirmar un terror que, esgrimit com a justificació des de l’anarquisme, té un certs components d’exageració.
El protagonista de la història és un català del Penedès, cosa que suposo vol desmentir el vell tòpic, absurd d’altra banda, que considera l’anarquisme com una cosa forana, del tot estranya a les veritables idees catalanes ( que acaben essent Torras i Bages i ben poca cosa més). Tanmateix quelcom que em sembla estrany és l’afinitat i la simpatia que el protagonista mostra envers les idees i els líders del catalanisme d’esquerres. És cert que les esquerres només guanyaven si votaven els sindicalistes, però el vot d’aquests últims no obeïa més que a qüestions purament instrumentals. El llibre d’Ealham és també en aquest cas una font que cal consultar i que permet constatar dues coses:
· La violència no sorgí espontàniament el juliol del 36, el pretès oasi català és un mite. El nivell de violència de la Catalunya Republicana era potser inferior al de la Catalunya dels darrers dies de la monarquia constitucional, però molt superior al que ha pogut patir Euzkadi als pitjors moments després de la segona restauració i fonamentalment era una violència social, de classe. Hom pot parlar de delinqüència comú, però potser caldria pensar a fons on és la frontera entre delinqüència comú i política, un tema implantejable al nostre país des que els anarquistes posaren una bomba a la Scala (?)
· El catalanisme d’esquerres no era distingible en aquesta lluita del catalanisme de dretes. La CNT no era menys el seu enemic. En realitat, el fet que estiguessin més propers espacialment i que les seves activitats poguessin entrar en conflicte (petits comerciants contra venedors ambulants) feia que sovint l’animadversió entre aquests grups resultés encara més viva.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger lola said...

M'apunto aquest llibre sobre la lluita per Barcelona. No el coneixia.
De tota manera, diria que des de molt abans de l'esclat revolucionari del 36 hi havia una corrent anarcosindicalista, amb alguns personatges de gran relleu humà com Seguí, Pestaña, posem per cas, que mereixerien potser una altra perspectiva.
Llavors, en la convulsió, van guanyar els criminals, estem d'acord aquí.

Lola

1:24 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home