The I of the beholder

Sue Hamilton és una dels especialistes en temes de pensament oriental més prestigioses dins del seu àmbit. Darrerament he estat ocupat llegint un dels seus darrers llibres Early Buddhism: a new approach. The I of the Beholder. Crec que és un llibre important, d’aquells que valdria la pena traduir si tal vegada s’esdevingués que hi hagués al nostre país un públic realment interessat en la comprensió i l’avaluació racional de la doctrina budista, més que no pas en la recerca compulsiva de conversions superficials i momentànies. Per a aquesta darrera part del públic, imagino que els resultaria més aviat decebedor perquè si encara fes de bibliotecari em sembla que el prestatge més adient per a aquest llibre seria el corresponent a l’epistemologia. Hamilton és professora de religions hindús al King’s college de Londres i de fet una bona part de les seves publicacions esta relacionada amb la pluralitat religiosa del sotscontinent hindú. Com a conseqüència el llibre prescindeix en la mesura del possible de les escoles teòriques generades dins del si del moviment budista, per avaluar allò que sabem de la doctrina als seus orígens. Més que qualsevol altra doctrina posterior el seu referent són en un cert sentit els Upanishads, testimoni seminal d’una renovació religiosa de la que el Budisme és una part. La doctrina més característica dels ensenyament de Buda, tot està mancat de jo o potser per mirar de ser més exactes, d’identitat substancial, es certament una resposta al progressiu refinament i interès que el pensament post-vèdic havia mostrat i desenvolupat envers aquesta noció.
Per poc que hom llegeixi Buda no costa adonar-se’n que una definició de la seva doctrina en termes metafísics i ontològics és evidentment del tot il·lícita. De fet, la seva doctrina feia especial esment de la necessitat de defugir aquesta mena de preguntes que no semblaven constituir més que una distracció en el camí del Nirvâna. En canvi no succeeix el mateix si pensem en termes epistemològics; allò que constitueix el nucli de la reflexió de Buda és una teoria de l’experiència. Fa una mica de por parlar d’idealisme, perquè això pot significar connotar-ho amb uns objectius del tot aliens, però la familiaritat és innegable sobretot si pensem a la versió transcendental del idealisme. Buda no volia es clar fonamentar la ciència sinó que la seva perspectiva és soteriològica, però la salvació només era possible a partir d’una comprensió exacta d’allò que construeix la realitat. El mon no és més que una manera metafòrica d’expressar la meva experiència individual. La necessitat de deslliurar-se de la ignorància significa llavors entendre, tenir una consciència cabdal d’allò que m’envolta. El mon s’eixampla aprofundint en el sentit de la meva experiència, i aquest aprofundiment condueix al coneixement de la insubstancialitat del que m’envolta que és la clau de tot alliberament. El desfer-se del patiment passa per la comprensió de la nostra naturalesa, sense la qual la realitat es presentaria completament desestructurada. L’objectivisme característic de la filosofia grega, implícitament present també a les escriptures hebrees, no és com tantes he vegades he llegit a alguns manuals de filosofia una opció natural, com evidentment tampoc ho és aquest idealisme incipient, però és evident que els motius per a considerar-ho així per part oriental haguessin estat igualment poderosos.
No tinc ara per ara la intenció de fer-me budista. No soc partidari dels sotracs existencials mentre puguin ser defugits i a més crec que el meu escepticisme a hores d’ara és del tot estructural. Sí que crec que en puc aprendre algunes coses i encara més que l’adopció de punts de vista com el budisme és imprescindible per realitzar la finalitat més autèntica de la filosofia tal com la varem definir els grecs i la seva nissaga: el desemmascarament de les pseudo-evidències. En aquest sentit hi ha tres punts que voldria remarcar de la lectura del llibre de Hamilton que m’han semblat d’especial interès.
1. Una lliçó a extreure del budisme és que a una religió no sempre li cal tenir profetes. El budisme i no només el Budisme sinó tot l’univers religiós dels Upanisads no deixa lloc a la revelació. La veritat està oberta a tothom mentre segueixi el camí. Una situació que personalment em sembla envejable, perquè a nosaltres els profetes ens han creat més problemes que solucions, començant per la aporètica qüestió de destriar els falsos dels veritables.
2. les coses segons Buda són satisfactòries pel seu caràcter impermanent. Així doncs, una manera d’explicar l’alliberament és acceptar aquesta realitat que en última instància passa per capir el caràcter il·lusori del temps, és a dir, matar el platonisme, especialment en la seva forma religiosament vulgaritzada, per potser quedar-se amb allò que digué Plató.
3. El budisme no permet el fariseisme perquè no hi ha regles. La indefinició del vuitè camí és del tot deliberada. Les decisions pertanyen sempre de manera absoluta a l’individu i la realitat moral és sempre massa rica per deixar-se tancar en una estricta codificació. No hi ha taula de manaments, perquè la simplificació produeix gent simple.

Aquesta és la darrera anotació en un parell de setmanes. Avui he plegat de l'institut demà volarè a New York i també passaré uns dies per Barcelona. Bona Pasqua a tothom!