Albert Vitrià

Dissabte torno a Barcelona. Per uns dies esperant la mudança restarà a Londres l’Albert Vitrià que ja ha acabat el seu cicle de sis anys a aquesta ciutat. Ha estat la segona vegada que he compartit institut amb l’Albert i per tant serà la segona vegada que ens separarem, tot i que només laboralment. El primer comiat fa onze anys fou molt incert, ell assumia la direcció d’un institut, el de Bellvitge, que no estava vivint una situació fàcil i jo havia d’acceptar la condició de desplaçat, cosa per la qual no estava certament gaire preparat després dels plàcids anys de Bellvitge. Finalment tot sortí molt bé, la seva direcció fou un èxit i jo vaig viure com a desplaçat segurament els millors anys com a professor. Recordo això amb la confiança que també ara passarà el mateix. La major part de les consideracions que vaig fer entorn del seu company de junta, Mariano, podria ara repetir-les, cosa que m’estalviaré per no fer-me gaire pesat. Escriuré avui des d’un punt de vista més egoista, per confessar que la seva marxa, deixa un buit d’aquests impossibles d’omplir. Durant dos anys hem viscut al mateix carrer, gairebé com a veïns, i tot que tampoc podem dir que hàgim estat en contacte constant, saber que a dos minuts teníem uns amics dels que podíem refiar-nos ens ha fet fàcil i agradable la nostra estada. Fou un recolzament ferm en un període, el d’arribada, que mai no és fàcil per a ningú. Certament fora injust dir que em quedo aquí sense amics, afortunadament és més aviat al contrari, però si és cert que em deixa una persona amb la que compartia masses claus, algunes de formació cultural, altres merament biogràfiques,com per no poder parlar d’una relació especial. Sé que aquests dies no s’ha sentit del tot bé, però em sembla que hi ha motius per ser-ne positiu. El balanç d’aquests anys per la família vitrià, vingueren tres i tornen cinc, ha estat extremadament favorable, per la riquesa de les vivències i la qualitat de la vida tinguda aquí; temps viscut plenament, bona vida, en definitiva. We’ll keep in touch, Albert, forever.

Fi de curs

Una institució normal funciona en tant que és capaç de mantenir un criteri mínim d’excel·lència. Tampoc fa falta llegir Aristòtil per adonar-se’n que només pot haver un criteri d’excel·lència quan es té una concepció clara de la finalitat. Si no sé si els martells serveixen per clavar claus o obrir ostres, difícilment tindré la capacitat de destriar un martell bo d’un martell dolent. El nostre problema bàsic al Canyada és la manca d’aquesta noció bàsica. Hi ha un institut espanyol a Londres, quina es suposa que hauria de ser la finalitat d’aquest institut? Ni el PP, ni el PSOE, ni molt menys CCOO han donat mai mostres de tenir una resposta clara a aquesta qüestió, més enllà de la utilització de fórmules vagues, la difusió de la cultura espanyola, la promoció del sistema educatiu, que quan es volen concretar no diuen gaire res. Llavors tot el que queda es la defensa del xiringuito o del cortijo. Per fer una tasca d’aquesta mena llavors no cal certament posar al front als millors, sinó a les mentalitats menys donades a fer-se preguntes, més inclinades a l’anar fent; per utilitzar les terminologia que empro a les meves classes de primer, les mentalitats menys filosòfiques possibles. Tothom que ha estat en un treball de qualsevol mena sap però el que significa tenir caps mediocres, incapaços de guanyar-se per ells mateixos autoritat i respecte. Això ha estat el present del nostre centre i molt em temo, i tant de bo m’equivoqui, que serà el nostre futur. El desembre passat escrivia sobre la possibilitat d’assumir la direcció, considerant una certa pressió a la que llavors estava sotmès. A hores d’ara queda clar que tant se’n donava, perquè no hagués tret més vots que el Javier i haguessin servit pel mateix. Tanmateix és un fet cert que no vaig donar la cara. Els motius, els vaig explicar llavors i em segueixen semblant racional i justos, però això no acaba sent cap mena de consolació. En el fons el dilema és prou trist o l’exercici de la lleialtat des del voluntarisme més irracional, allò que hagués fet si m’hagués presentat, o el cinisme d’assumir que es tracta pura i simplement de sobreviure per què una millora de l’ensenyament, a l’exterior i en general, és una causa del tot perduda.

Penny Lane

Si hagués de triar una de totes les cançons dels Beatles indubtablement aquesta seria Penny Lane,( http://www.letrascanciones.org/traducidas/the-beatles/one/penny-lane.php) cosa que tampoc puc justificar gaire racionalment. Darrerament aquesta cançó ha estat d’actualitat als medis britànics perquè l’ajuntament de Liverpool ha estat plantejant canviar el nom del carrer, el qual és malgrat el seu caràcter insignificant una de les principals atraccions turístiques de la ciutat que té en el grup musical potser el senyal més important de la seva identitat. El motiu per aquest canvi és que els senyor Penny, al qual està dedicat el carrer, feu la seva fortuna bàsicament amb la tracta d’esclaus negres i l’ajuntament de Liverpool vol netejar el seu passat i considera inadmissible a hores d’ara mantenir una memòria diguem-ne positiva de la gent que col·laborà a aquest tràfic infamant (A la progressista Barcelona, en canvi ningú es planteja retirar l’estàtua d’Antonio López que certament no és una atracció turística). Tot i que penso que Occident té un deute amb el continent Africà que esta lluny de ser pagat i reconegut (comparativament el desastre de la tracta d’esclaus és pitjor que l’Holocaust), no estic segur que el camí que volen recórrer les autoritats de Liverpool no acabi creant més confusió. Òbviament els fans dels Beatles s’han mobilitzat i alguns dels seus arguments toquen. Per exemple un fan gal·lès, raona que seguint aquest lògica s’hauria de prescindir de tota referència commemorativa del rei Joan, el fundador de la ciutat, que fou l’assassí de milers de gal·lesos. Terry Jones (l’ex-membre dels Monty Python) ha presentat el mes de juny passat una sèrie a la BBC, the Barbarians, on es recordava que Roma, el fonament de la nostra cultura, va destacar a la pràctica del genocidi. La columna de Trajà és una commemoració de la liquidació completa del poble daci. Dades simpàtiques que de vegades es diuen com de passada, tenen en el seu sí un costat sinistre. Quan es diu per exemple que alguns documents mostren que al Pallars al segle X encara es parlava basc, ningú no sembla plantejar la qüestió de perquè es va deixar de parlar, i em sembla que queda algun indici de com va ser el procés. Suposo que tots plegats ens falta la maduresa d`admetre allò que va escriure Benjamin, tot acte de cultura és un acte de barbàrie.

projecte

Un dels motius esgrimits per les altes esferes per triar el candidat que havia perdut la votació en el claustre fou la superioritat del seu projecte sobre el del seu oponent. De fet, això respon a la legislació que dóna efectivament molt pes a l’esmentat projecte. La noció projecte és un terme que agrada molt a les ments progressistes que des de fa trenta anys estan dirigint el desmantellament de les institucions educatives. L’origen però té unes connotacions no gaire progressistes. És la traducció de allò que l’amic Heidegger anomenava Entwurf, la resolució amb la que dirigim la nostra existència en un paisatge de contingència radical. Suposo que parlar de contingència radical, s’escau d’allò més bé a mentalitats essencialment nihilistes. Abandonat però la metafísica i entrant en consideracions més properes al sentit comú, però no pas per això falses. Algú pot pensar que el treball de gestionar un centre educatiu, el pes del dia al dia i el bonapartisme de la nostra administració li deixen alguna mena de sentit a la idea de projecte? Per no insistir en que si ha d’haver alguna mena de projecte aquest ha de d’esser col·lectiu i llavors no té cap mena de sentit apostar per un projecte que ha estat refusat pels principals agents que han de dur-ho a terme.

Mal

A una classe de quart d’ESO varem estar llegint fa un parell de mesos, el famós episodi de les Confessions de San Agustí on aquest explica el robatori d’unes peres quan era un adolescent. Des d’aquí vaig plantejar com a exercici voluntari, una dissertació, sobre la qüestió de si el mal és atractiu. La resposta d’una de les meves alumnes ha estat rotunda el mal és atractiu i ho és perquè només a l’exercici del mal es pot sentir de debò la llibertat. Em sembla, que com a resposta no està gens malament.

Wide open eyes

They went because their open eyes could not see other way, aquesta és la inscripció del monument londinenc a les brigades internacionals, situat molt a prop del London eye només unes passes més al darrera d’algunes parades adreçades als turistes que volen veure la única vista panoràmica de la ciutat. Dissabte es va commemorar el seixanta aniversari de la guerra civil i assistiren alguns dels pocs supervivents que encara resten, tant dels combatents com de les infermeres voluntàries. Una d’elles amb 97 anys tingué l’ocasió de saludar el públic que jo calculo en unes tres-centes persones. Fou un acte molt emotiu, especialment quan, en memòria dels membres de l’associació desapareguts el darrer any, es cantà la música que jo de petit coneixia com la vall del riu vermell, (el tema principal de la fordiana i esplèndida The grapes of wrath) però amb la lletra que posà un dels poetes combatents, There is a valley in Spain called Jarama
(http://www.ck-la.tk/la.php/historia/fmup3fde1f767c92f.)
L’acte fou introduït i clos pel president de l’associació Jack Jones, una de les figures més emblemàtiques del moviment obrer anglès. Hi fou present l’ambaixador espanyol Carlos Miranda, la intervenció del qual estigué francament bé, recordant els republicans espanyols que després moriren per defensar el Regne Unit i la democràcia. Al seu costat, o darrera seu mentre parlava, hi havia sempre un funcionari de l’ambaixada amb la bandera constitucional, tota la resta de banderes que es veien eren republicanes tricolors. Altres oradors encara insistiren en el deute històric del govern anglès envers la democràcia espanyola per la política britànica de no intervenció, agraïren la presència per primera vegada d’un representant de l’estat espanyol, es lamentaren de l’absència de representants del govern britànic i recordaren que el Regne Unit està fent ara un altre guerra no especialment honorable. El cant de la Internacional clogué l’acte.

Mariano Cano

Aquesta matinada a les quatre hem acomiadat al Mariano a les portes, mig tancades pels serveis de seguretat, de l’estació de Victoria. Prèviament el Jesús ens havia dut amb el seu cotxe des de Kensal, on viu i s’ha estat el Mariano aquesta darrera setmana, fins a l’estació. Hem creuat un Londres molt poc habitual, a unes hores on el trànsit gairebé desapareix, però hi havia una mena d’estranya simetria, perquè com ens va explicar una de les primeres nits que vaig sopar amb ell, ell hi arribà també de nit fa sis anys després d’un llarg viatge des de Motril. Sis anys no són res, però sí una part important de una vida humana. Passen ràpid però deixen emprenta. Mariano no era dels que ha vingut aquí a fer calés i prou. Ha fruit de la vida d’aquesta ciutat i suposo que les seves sensacions, quan s’acomiadava ja dels carrers londinencs, devien estar a prop de l’estremiment. Durant aquest temps la seva vida ha patit un canvi radical i ara s’obre un període del tot nou. Dintre de 20 dies ja estarà fent classe a Palm Beach. Sé que li anirà bé, perquè els mals moments del començament d’aquest curs han estat del tot superats. Mariano ha estat una persona fonamental per l’institut durant aquests sis anys, dels quals cinc ha estat a l’equip directiu i el fet que se’n vagi sense una engruna de reconeixement pels que ara manen només constitueix un testimoni de la mediocritat moral d’aquesta gent. Se’n va, i això és el més important, un amic. Algú que des del principi va fer tot el possible per ajudar-nos i fer-nos fàcil la vida en aquesta ciutat. Ahir varem passar tot el dia junts, ell, jo, Jesús, Cristina, a la nit Montse, Encarna, Manolo, una estoneta l’Albert. Va ser un dia tranquil, poca cosa més que dinar, sopar i petar la xerrada al jardí del Jesús. En un cert sentit indubtablement trist, però també joiós, d’una joia legitima que sorgeix de la certesa d’haver compartit el teu temps amb bona gent.

Fabulacions mitológiques i temptacions etnicistes

Inserto finalment la meva comunicació a les jornades sobre inmigració de la setmana passada a la Universitat Queen Mary
I

El tema del discurs es la mútua influència que han exercit entre ells el fet immigratori i la definició de posicions etnicistes a la política catalana, especialment als temps posteriors a la restauració monàrquica del 1975. Per ser plenament comprés,voldria començar definint quin és el meu punt de vista i la posició des de la que parlo:
· FILÒSOF, i en concret, dels que tenen una formació historicista, cosa que per mi, té un sentit molt clar: estar inserit en una tradició que cerca la clarificació de la vida comunitària mitjançant el refús de les explicacions pseudo-naturalistes. El problema de la relació entre mite i logos no només es el problema fundador de la filosofia política, sinó que n’és el problema per excel·lència d’aquesta disciplina que quan és seriosa (Plató) ens ensenya a desconfiar de l’aposta simple i unilateral pel logos.
· ASSAGISTA, a més de la docència, els últims anys ha anat derivant envers una activitat més relacionada amb la pràctica de l’assaig que no pas amb la filosofia com s’entén en un sentit professional del terme. Això significa que el meu discurs possiblement no pot aspirar a cap dignitat científica, sinó que assumeix la seva limitació i subjectivitat.
· CATALANOCÈNTRIC, tot manllevant aquest terme de l’escriptor anglo-català, Matthew Tree. Certament no pas nacionalista, una posició envers la qual mantinc molts recels i escrúpols, però si segur i conscient que la cultura catalana és la meva referència bàsica i estructuradora, tot i que tampoc exclusiva.
· RAMÍREZ, és a dir posseïdor d’un cognom inconfundiblement espanyol, acabat amb “z”, cosa que em fa sospitosa per un determinat sector del catalanisme i em posa en la posició de “Charnego agradecido” pels sectors espanyolistes o constitucionalistes que es defineixen a si mateixos com no nacionalistes.

II
Potser el dos fenòmens històrics més importants de la Catalunya del segle XX, són l’arribada de la immigració, fonamentalment d’altres llocs de l’estat espanyol, i la emergència del nacionalisme polític.
El primer ha estat un fenomen continu durant els tres primers quart dels segle XX. Més o menys aturat arran de les crisis econòmiques dels setanta, s’ha reprès a la dècada del noranta, tot i que ara els protagonistes són gents d’altres estats, fonamentalment africans. Mentre que a principis de segle, encara era prioritària la immigració provinent de territoris que havien format part de l’antiga Corona d’Aragó, des dels vint, la immigració va provenir fonamentalment del sud d’Espanya La situació d’aquestes dues onades ha estat evidentment diferent, la primera ha comptat amb l’avantatge d’una major proximitat cultural (la única persona que he conegut absolutament catalanoparlant era la meva besàvia que no era pas catalana sinó de Faió, un poble aragonès) i del simple fet que és un avantatge arribar primer i fer-te el teu espai. En tot cas, l’impacte sobre l’estructura demogràfica catalana ha estat innegable. Probablement, sense immigració la població catalana estaria entre una tercera part i la meitat de l’actual, cosa que fa parlar d’un país realment diferent des de quasi tots els punts de vista. La professora Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics ha afirmat que sense l’aportació de la immigració la població catalana el 1996 hagués estat de 2,6 milions en comptes del sis milions que hi havia llavors[1].
La guerra de Cuba i les eleccions de 1901, suposen l’aparició del catalanisme polític com moviment de masses (en el sentit restringit que podia tenir aquest terme quan no votava més que el 25% del cens). Des de llavors, ençà el catalanisme polític, configurat aviat com nacionalisme, ha estat sovint la tendència majoritària a la vida política, tot i que mai no ha resultat plenament hegemònica. Ha tendit més a ser la minoria més gran que no pas la majoria absoluta, tot i que ha assolit un cert consens de mínims, en la forma que hom anomena “catalanisme tranversal”. Com a doctrina política, el nacionalisme català no té connotacions essencialment diferents d’altres nacionalismes europeus, modelats segons l’esquema teòric de Fichte i Herder. Com en aquests casos, parlar de nacionalisme suposa parlar d’etnicisme, en el sentit que és allò que els antropòlegs defineixen com ètnia, (la identitat cultural) el subjecte fonamental de l’acció política. Certament la configuració d’un discurs nacionalista té algunes característiques que l’aproximen a un pensament que sense exageracions es pot qualificar de mític. Especialment la seva remissió a fundar el discurs polític en un origen llunyà i fer passar com a fets allò que essencialment no és més que una interpretació. Quan el discurs utilitza nocions com essència, o recau en les metàfores organicistes, llavors aquesta atribució em sembla prou clara.
Aquest discurs es va anar configurant precisament en el moment en què el fenomen de la immigració estava mostrant la seva importància. No és estrany així una actitud de desconfiança envers gents que clarament tenien una identitat ètnica diferent. Aquesta actitud en alguns moments de la vida política republicana, fa que la temptació etnicista es converteixi obertament en racisme a les actituds d’un partit com ERC (cosa que de fet no és estranya en absolut, sinó plenament congruent amb la situació europea dels anys trenta)[2] Un racisme centrat a la figura paradigmàtica del “murciano”.
Una de les mitificacions històriques més clares fetes entorn de la transició és la que vol veure una oasis català a l’experiència històrica de la Catalunya republicana. Certament aquella era una societat convulsa amb dos pols molt enfrontats la legalitat republicana, representada quasi sempre per ERC, i la CNT. La confrontació entre totes dues adquirí matisos etnicistes, tant per la desconfiança dels anarquistes envers un moviment en principi burgés, com per les contradiccions inherents a un partit d’esquerra burgesa i moderat com ERC

III
1975 suposa un moment de gir a la trajectòria política del país, comença una normalització de la vida política després del parèntesis que suposà el franquisme. Des del punt de vista català era un altre cop possible expressar les aspiracions del moviments catalanistes i nacionalistes d’una manera oberta. Això es concretà a la revindicació de la derogació del decret franquista que anul·lava l’estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquesta revindicació fou assolida molt parcialment amb la recuperació de la Generalitat, l’octubre de 1977. Tanmateix el país era molt diferent en la seva composició com ja hem assenyalat anteriorment i calia actualitzar el discurs clàssic o adaptar-lo a la nova situació. Seguint la lògica que identificava Catalunya com una ètnia, era d’esperar una tendència a considerar el bloc de la immigració com una ètnia diferent[3]. Aquesta era una consideració basada sobretot en un càlcul apriòric, tot i que tenia fonaments a la realitat especialment pel model d’urbanisme segregador adoptat a la capital de Catalunya. La trajectòria comuna realitzada durant el temps del franquisme pels partits democràtics va tenir com efecte una certa convergència en algunes revindicacions bàsiques del catalanisme ( per exemple, la introducció del català a l’escola, com llengua vehicular de l’ensenyament), entre elles s’imposà per consens la idea que el perill màxim a evitar era el de la confrontació ètnica entre els catalans de tota la vida i els nous arribats. Una mostra del caràcter central d’aquesta convicció, era l’extremada freqüència amb la que apareixia als discursos polítics dels diferents partits catalans la noció de lerrouxisme; un clar enemic a combatre per tots aquests partits. El lerrouxisme era un moviment polític republicà que disputà a la Lliga Regionalista l’hegemonia política durant la dècada dels 10, el qual fou considerat en aquest llavors com el paradigma d’una política anticatalanista i espanyolista;[4] una mena de cavall de Troia dins de Catalunya. Aquest enemic no tenia un caràcter merament fictici. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, un dels fenòmens més notables fou l’aparició del PSA amb dos escons i un programa de salvaguarda dels drets culturals dels andalusos residents a Catalunya[5].
En tot cas la manera d’acabar amb el lerrouxisme i per tant d’evitar el conflicte ètnic es pensà que fou la via de l’assimilació. Prendre mesures que poguessin permetre la inserció de la població d’origen no autòcton, dins de la comunitat ideada pel nacionalisme (la més significativa d’aquestes mesures ha estat segurament la llei de normalització lingüística i el programa d’immersió que havia de conduir al ple coneixement de la llengua catalana). No és gaire discutible que la lògica de l’assimilació és fonamentalment etnicista[6]. Es pren com a punt de partida la preponderància fundada en motius històrics d’una ètnia i es convida amablement a l’altra a que renuncií als seus trets idiosincràtics. Tanmateix aquesta política no ha estat mai realment duta a terme, ja sigui per por, per escrúpols de consciència o per la manca de fermesa dels òrgans de govern catalans, especialment, la Generalitat. Així resulta curiós com aquest govern ha fomentat determinades associacions regionals com la FECAC, l’organitzadora de la fira d’abril catalana, un dels esdeveniments més subvencionats i més sobredimensionats a la seva importància real pels mitjans de comunicació catalans. Crec que resulta simptomàtic que mai ningú no es plantegés la pregunta sobre la representativitat real d’aquestes associacions, més aviat minsa[7]. Probablement és la mateixa lògica amb la que concep la realitat el nacionalisme català, la que ha conduit a sobrevalorar la seva importància[8]. En tot cas, aquesta tasca d’assimilació ha estat condicionada i limitada per la manca de recursos i en un cert sentit de legitimitat provocada per la manca d’un estat propi.
IV
L’adscripció a un paradigma etnicista no és però quelcom privatiu de les concepcions nacionalistes o catalanistes. Ja hem comentat abans l’episodi de la irrupció del PSA, el qual justificà la seva presència a les eleccions catalanes en defensa de la identitat del poble andalús. En aquests moments, o més en concret des del rearmament nacional espanyol plantejat a la segona legislatura del president Aznar, és possiblement des de les posicions antinacionalistes des d’on es fa un discurs més interpretable com a etnicista. Els partidaris d’aquest discurs adopten la visió del país pròpia del catalanisme, tot refusant per il·legítima l’opció de l’assimilació. El resultat llavors és una comunitat esquinçada entre els catalans diguem-ne autèntics i un bloc definits com immigrants, encara que en alguns casos siguin la segona generació nascuda a Catalunya. La finalitat de la seva proposta és mantenir aquesta divisió, cosa que es fa mitjançant la defensa d’un suposat bilingüisme que seria la situació justa i convenient per a la societat catalana. Un de les figures públiques més identificades amb aquesta tendència, el filòsof Eugenio Trias, ha qualificat aquest bilingüisme com a natural[9]. (una afirmació sorprenent en un filòsof que es suposa que hauria d’utilitzar una categoria com la de natural amb molta més desconfiança); Francesc de Carreres ha qualificat aquesta posició com de “sentit comú” (una altra categoria políticament d’allò més sospitosa)[10]. Aquest bilingüisme és però una manera de perllongar i consolidar el domini del castellà a la vida pública catalana, ja que de fet només és la població catalanoparlant la que està obligada a practicar el bilingüisme, mentre que una part de la població desenvolupa la seva únicament mitjançant el castellà. Les estratègies de legitimació d’aquesta posició són fonamentalment dues: d’una banda, es fa una revindicació del caràcter autèntic de l’etnicitat espanyola (contraposat a la invenció “històrica” de la nacionalitat catalana), mitjançant un discurs que alterna una mirada crítica envers el contrari amb la condescendència amb el propi, ja que els arguments utilitzats no difereixen gaire dels emprats en sentit contrari pels nacionalistes. Més interessant és l’estratègia basada en la fidelitat constitucional que també s’estén a l’estatut del 1979. En aquest cas es fa una interpretació del pacte constitucional del 78 en termes purament mítics ja que s’obliden els condicionants que cristal·litzaren en aquella solució, per fer-ne una reinterpretació en termes ideals, que sovint és vista com un procés de fundació de la nació espanyola,en una estructura política legitimada racionalment[11]. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció, sovint mantenen[12]. Com que malgrat tot, els vots a partits genèricament catalanistes és superior al que la seva concepció política basada en la demografia, suposa que haurien de ser, aquesta visió es complementa amb una teoria un xic insultant sobre l’engany permanent al que està sotmesa la població de Catalunya i sobretot els votants del PSC.
És per tant en aquests moments quan a la política catalana torna a ser present la noció d’etnicisme. És evident que aquesta opció és en alguna mesura exògena i alimentada des de Madrid, però té instruments de difusió a Catalunya, tot i que certament suavitzats, com el partit popular o Ciutadans de Catalunya.
V
El primer moment on es plantejà la temptació etnicista en un sentit fort, correspon a una Catalunya, una Espanya i una Europa que en molts sentits, crec que afortunadament, ha passat avall. No puc, ni em sembla que valgui la pena, veure fins a quin punt aquella divisió reflectia la societat catalana. Si em sembla oportú plantejar si la societat catalana actual, respon efectivament a aquesta visió que pressuposa dues comunitats radicalment alienes i enfrontades. Fins a quin punt aquesta visió reflecteix la realitat del país o és, com hem plantejat anteriorment, una mera deducció teòrica feta des de principis apriòrics. Per tractar aquesta qüestió cal diferenciar em sembla tres vessants: la lingüística, la social i la política:
Probablement aquest és l’àmbit on la divisió és més clara. La divisió lingüística del país és un fet; una molt bona part de la població fa un us molt reduït de la llengua catalana. Des del punt de vista catalanista l’element més positiu ha estat un avenç indubtable de les xifres de coneixement de la llengua (pràcticament no hi ha gent a Catalunya que no entengui el català, amb la exclusió de les darreres onades d’immigració) i l’element més negatiu ha estat l’estancament malgrat aquest augment del coneixement de l’ús social de la llengua. Plantejant-lo d’una manera subjectiva, als carrers de Barcelona no es sent parlar ara gaire més català que fa trenta anys. Si potser és una exageració, afirmar que no es pot viure en català a Barcelona, si que és evident que hom pot viure perfectament sense el català. Aquesta situació suposa un risc cert per la pervivència de la llengua, que és des del meu punt de vista, l’element fonamental de la identitat ètnica catalana. Tot i que no és la finalitat d’aquest escrit, si em sembla oportú indicar que aquesta situació segurament ha tingut molt a veure amb les dinàmiques de canvi cultural desplegades als darrers trenta anys. La mercantilització progressiva de la cultura i la pèrdua d’importància del valor social de la literatura han anat clarament en contra del prestigi del català. La posició dels governs autònoms també ha caigut en contradiccions evidents com la d’optar en principi per un únic model d’escola, evitant la segregació lingüística de base, per finalment configurar una xarxa dual, pública i privada, que reprodueix parcialment alguns dels aspectes del model refusat, ja que la segregació social en part implica necessàriament la segregació lingüística[13]. En tot cas, cal dir que certament la convivència lingüística es va desenvolupant sense més tensions que la sorda i freda produïda per la indiferència.
Socialment no pot constatar-se una divisió del ciutadans en funció del seu origen. Evidentment hi ha zones de Catalunya habitades únicament per gents provinents de la immigració. També hi ha sectors autòctons que s’han mantingut aïllats de la nova població. La tendència general però no ha estat la segregació. El nombre de matrimonis mixtos va ser sempre important, cosa que potser és una conseqüència en última instància del fet assenyalat nombroses vegades pel President Pujol, el bon funcionament de l’ascensor social català. Les conseqüències d’aquest fet són clares: el fet d’ésser fins i tot castellanoparlant no situa d’entrada a la gent en una posició radicalment oposada al catalanisme, perquè les idees catalanistes no són alienes a l’univers ideològic d’una molt bona part de la població. El fons de les descripcions sobre el problema català que es fan a Madrid, la qual constitueix la representació de Catalunya típica dels espanyols que no en saben gaire de Catalunya i d’una part de la intel·lectualitat dels barris barcelonins de classe alta, és per tant essencialment falsa, tot i que efectivament algunes característiques de la societat catalana, si poden constituir indicis interpretables en aquest sentit. Resulta innegable per exemple que la distribució del cognoms al parlament català, és poc acord amb la distribució de cognoms arreu del país. Dit d’una altra manera, sembla que fora d’esperar que hi haguessin més cognoms acabats en “z” al parlament. És clar que l’origen suposa unes diferents possibilitats d’accés al poder, però sense un estudi més a fons no estic segur que es pugui afirmar que aquest sigui un fenomen diferenciador de la societat catalana, de l’espanyola i de la resta de les societats europees. L’esfera del poder catalana no sembla en aquest sentit per exemple molt diferent de la madrilenya, on determinats cognoms es repeteixen monòtonament a traves de la història. Potser més significatiu és la presència de nombrosos cognoms acabats amb “z” en relacions de activistes catalans significats en la lluita per l’independentisme.
Políticament l’arrel immigratòria tampoc implica una posició política espanyolista. La raó fonamental d’aquest fet és el poc atractiu de la idea d’Espanya per a molts d’aquest sectors. Una comparació amb els Estats Units pot aquí resultar il·lustrativa. Hom pot preguntar sovint, per què un país construït fonamentalment sobre una herència ètnica europea, resulta tan poc simpatètic amb els punts de vista europeus. Una visita al museu de la immigració en Elis Island, resulta en aquest sentit molt il·lustrativa. Permet copsar la representació d’Europa, de llurs orígens, que tenen els americans i aquesta és intrínsecament negativa, està associada a la misèria en un grau superlatiu i a la repressió política. El mite del prestigi dels orígens no és universal i en alguns sentits és una peculiaritat de la cultura europea. Em sembla que aquest model no és del tot estrany a l’experiència de les gents de la península arribades al principat, els quals sovint tenen lligam afectius més potents amb la terra que els ha acollits que no pas amb llur lloc d’origen. Un discurs espanyolista pur resulta en aquestes circumstàncies poc motivador i fa difícil centrar la discussió política entorn de la qüestió de la revindicació de l’espanyolitat[14]. Per raons socials, sovint aquest electorat ha estat inclinat a l’esquerra i això provoca una consternació repetida expressada a la pregunta de com es pot compartir espai ideològic entre el catalanisme i posicions d’esquerres. No hi veig aquí cap enigma, sinó simplement la conseqüència d’una situació expressada en dos fets:
· La pervivència històrica del pacte desenvolupat durant el franquisme entre catalanisme i forces d’esquerra, del qual hi ha una memòria històrica certa, tot i que cada cop més fràgil. Més enllà de predicacions essencialistes, és aquest pacte la font de legitimació del consens sobre el predomini cultural del català.
· El fet incontrovertible que la idea d’Espanya és un patrimoni de la dreta. Mostrar això ens duria molt lluny, però em sembla que un examen de com l’estat espanyol es presenta a si mateix i la interpretació del fet de la hispanitat, corrobora aquesta afirmació.


VI
L’etnicisme ha estat més que una temptació pels protagonistes actius de la política catalana. En el cas de les posicions que es defineixen com antinacionalistes, el fenomen és del tot palès. El nacionalisme català ha oscil·lat entre una tendència real a la divisió com a fet insuperable[15] i una tendència voluntarísticament tolerant que troba una exposició coherent als escrits de Jordi Pujol, la posició que abans hem definit com asimilacionisme. La meva sensació és que l’assimilacionisme és un error, en la mesura en que allò previsible és sempre una certa fusió. Les cultures són entitats vives que es modifiquen inevitablement i precisament per això les posicions nacionalistes són contradictòries. És possiblement, la manca d’una concepció clara d’aquest principi antropològic, allò que genera les dificultats d’adequació a la realitat que hem detectat en alguns discursos polítics i la incomoditat d’un cert nombre de catalans que sense combregar amb les idees i la visió del país, pròpia del nacionalisme, tampoc ens sentim atrets per un patriotisme, constitucional o no, basat en una visió del país maniquea i falsa, creant una lògica que en conjunció amb la catalanista acaba mantenint artificialment amb vida la figura mítica del “xarnego”
[1] "Les migracions a Catalunya 1900-2000" Anna Cabré. Papers de Demografia 38. Centre d'Estudis Demogràfics, 1991.
[2] Vegi’s per exemple el llibre de Chris Ealhan, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. (Madrid, Alianza, 2005) On l’autor situa les respostes racistes d’ERC al fet immigratori i les situa en el marc de la lluita social de l’època. Veure especialment el capítol “La república del orden” especialment les pàgines entre la 123 i la 126
[3] Cosa expresada pel fet que es pogués parlar de la inmigració en abstracte un conjunt difús on no feia res si els seus components venien de Galícia o d’Andalucia.
[4] Fora interessant però considerar fins a quin punt aquesta interpretació es corresponia amb la realitat i fins a quin punt el lerrouxisme allò que plantejava no era sinó simplement una altra concepció de la política. Sembla clar en tot cas que el moviment fou utilitzat i fomentat des de Madrid en contra del catalanisme incipient. En tot cas resultava curiós i contradictori que s’invoqués el fantasma del lerrouxisme i ensems es considerés que el problema de la immigració era quelcom que havia sorgit amb el franquisme.
[5] Cal recordar però que aquests resultats no es van repetir mai i altres aparicions electorals d’aquest partit suposaren un important fracàs.
[6] En aquest sentit tot i que la majoria de partits d’esquerra adoptin el punt de vista de la doctrina de l’assimilació, hi ha hagut també crítiques a aquest punt de vista, fonamentalment basades a la consideració excessivament negativa que es fa de l’altre, sovint vist com un inadaptat o un malalt social. L’altre és concebut com un ser pràcticament mític, un arribat directe de l’estat de naturalesa. Pérez González (Pérez González, Antoni, Problemática sociológica de la integració dels immigrants, capítulo 1 del libro colectivo La immigració a Catalunya, 1968.)desenvolupa aquesta qüestió en un escrit de 1968 en el qual retreia al discurs políticament correcte, la seva manca d’esment a les mediacions reals que feien realment possible la integració del emigrants (reduint-lo tot a consideracions merament voluntaristes) i d’oblidar la capacitat humana de crear noves normes.
[7] Un punt de vista refrescant sobre aquesta qüestió és la que aporta l’associació els altres andalusos mantenidors de la següent web. http://altresandalusos.org/wordpress/

[8] Una dinàmica de sobrevaloració en la que han competit els dos partits que suposen els eixos centrals de la política catalana. En aquest sentit hi ha dos personatges claus en aquesta història, la biografia dels quals caldria considerar: l’ex-conseller de Benestar Social, Antoni Comes, i el senador socialista, Josep Maria Sala. Potser perquè com indicava Bru de sala en un interessant article a La Vanguardia (12d’abril d’enguany), tots dos grans partits pensen que la Catalunya escindida entre catalanoparlants rics i castellanoparlants pobre, els és rentable electoralment.
[9] El Mundo, 30 de març de 2006
[10] Vegi’s el seu article de La Vanguardia de 25 de maig de 2006. L’article de fet, qualifica el text de l’estatut no en funció del que diu, sinó de les intencions que Carreras atribueix als seus presumptes administradors
[11] Així Agapito Mestre en un article publicat a El Mundo el 14 de gener de 2006 afirma: “Cataluña, el catalán, apenas sería nada sin el bilingüismo que fomenta la Constitución de 1978. Cataluña, el catalán, desgajada de España a todos nos convertiría en extranjeros, especialmente a los españoles residentes en Cataluña”. A més de la clara concepció etnicista, el concepte d’espanyols residents a Catalunya sembla establir una clara diferencia entre dues menes de ciutadans catalans, és clar aquí aquest caràcter quasi màgic atribuït al text constitucional.
[12] La qual cosa significa que hi ha un debat que s’hauria de mantenir sobre la licitud moral del nacionalisme en general i del catalanisme en particular. Una batalla que crec que els practicants d’aquesta superioritat com el F.Savater, no tindrien guanyada tan fàcilment com es pensen, especialment si la discussió es da des d’unes referències teòriques no circumscrites dogmàticament a la visió moral pròpia del segle XVIII. El comunitarisme no és estrictament irracional i tampoc ho és l’obertura a l’altre que en el meu cas personal constituiria el fonament del meu catalanisme.
[13] Aquestes són les conclusions a les que sembla arribar l’informe presentat per la Fundació Bofill del que informava La Vangurdia el darrer 27 de maig on estableix una clara connexió entre la dualitat de sistemes i la polarització social que té incidència també a l’àmbit lingüístic. Contradictori en relació a com s’interpreta Convergència a si mateixa. Coherent amb el significat de l’opció Pujol quan aquest fou pre primera vegada investit com a President de la Genralitat.
[14] Resulta potser obligat confrontar aquestes hipòtesis amb els darrers resultats electorals dels que no ha passat encara un mes. La major part dels anàlisis seriosos mostren una correlació entre les zones on va ser més forta l’abstenció i ells lloc on predomina el PSC, on la major part dels cognoms dels seus habitants no són catalans. És clar també però que allò que en principi es pensava que havia de fer aquesta població era sumar-se al no, i això ha estat molt lluny de produir-se.
[15] Així les darreres i poc afortunades declaracions del President Maragall sobre la impossibilitat que un nascut a Còrdoba, sigui president de la Generalitat

The Royal Hunt of the Sun

El curs 1979-1980 feia COU i els dissabtes a la nit sovint em quedava a casa veient la pel·lícula que projectava TVE. Un d’aquells dissabtes vaig veure una pel·lícula anomenada en espanyol La Huella que em va causar un profunda impressió fins al punt que encara és una de les meves pel·lícules preferides. La huella era la traducció de Sleuth, el film que clogué la filmografia de Mankiewicz el 1971 i que encara té el curiós títol d’haver esta la única pel·lícula de la història del cinema amb totes els membres del seu repartiment nominats per a un oscar (que finalment cap d’ells obtingué). Sleuth té un guió signat pel director i Peter Shaffer, autor de l’obre de teatre que inspirà la pel·lícula. Tot això ve al cas que dilluns passat vaig veure representada una altra obra de P. Shaffer, en aquest cas The royal hunt of the sun, la qual explica la conquesta del Perú per les reduïdes tropes de Francisco Pizarro. La representació tenia lloc a la seu del teatre nacional al South Bank, un edifici terrible quan es contempla de fora estant, però molt més interessant des de dins. El vestíbul és molt acollidor i el teatre on varem ser (hi ha dos) tenia unes condicions realment òptimes. L’obra esta fonamentalment centrada a l’enfrontament entre el conqueridor i l’emperador del Perú. El narrador és un home anomenat Martin, al qual veiem desdoblat en escena, com el jove secretari de Pizarro i com el vell narrador que ens explica la seva versió dels fets. L’obra té unes grans possibilitats escenogràfiques, especialment la recreació de la cort inca, que no estan gens desaprofitades en aquest muntatge. Com va dir la Cristina, el treball de la companyia podia recordar alguns treballs fets pels Comediants, però mentre que els espectacles d’aquest grup sovint són poca cosa més que exercicis de formalisme, aquí l’espectacle mai no anul·la el text. La narració de Shaffer és poc respectuosa amb la posició espanyola, però personalment no em va amoïnar gens, perquè em sembla de debò molt difícil ser respectuós amb la conquesta espanyola i no mantenir una mirada crítica envers el procés de colonització més destructor i menys generós amb els colonitzats. Certament el diàleg no ofereix gaire novetats i possiblement el Pizarro que se’ns mostra, ple de dubtes sobre el sentit de la seva acció, no és del tot versemblant . Tanmateix el diàleg està ben construït i és sempre interessant. Vaig gaudir especialment de les discussions teològiques que acaben a l’àmbit de la teologia-política, quan el franciscà espanyol ataca d’igualitarisme dels peruans, retraient a l’inca que priva als seus súbdit dels dret a passar fam. Un dret bàsic que l’església ha tingut cura de preservar pels espanyols al llarg de la seva història. Alguna cosa de The Sleuth ressona en aquest text. La relació desenvolupada per l’Inca i Pizarro mentre el primer és captiu del segon, recorda en més d’un sentit la mantinguda per Milo i Sir Andrew. Ambdós personatges experimenten una sensació de joia compartida (aquí tots dos tenen un punt de contacte en el fet de ser fills ilegítims) però finalment l’enfrontament només pot acabar amb la mort, perquè el conflicte entre les dues posicions és massa radical per pensar en cap mena de mediació.

Immigration in Catalonia (II)

La jornada del dia 7 fou més difícil de seguir per diferents motius. Vaig arribar tard, no vaig voler demanar permís a l’Institut, i no vaig poder ser-hi a les dues primeres ponències. Si, a la que clogué el matí, del professor Martí Marin sobre migració i polítiques migratòries a la Catalunya franquista. La seva ponència es va centrar en desfer una sèrie d’equívocs, en primer lloc mostrar que en contra d’allò repetidament dit, l’emigració no comença massivament als anys cinquanta, sinó que els moviments migratoris dels quaranta són molt significatius. És, però, una emigració molt diferent de la dels cinquanta destinada a omplir els buits laborals deixats per la guerra i l’exili posterior i en molt bona part causada per motius polítics; per la imperiosa necessitat de deixar unes zones rurals on tothom es coneixia per trobar un refugi a l’anonimat de la ciutat. És també l’últim període de la nostra història on hi ha presència important de moviments immigratoris dins de Catalunya. L’altre mite desfet pel professor Marin és l’afirmació, sovint repetida a mitjans nacionalistes, que el franquisme animà els moviments immigratoris per descatalanitzar Catalunya. De fet, és fals que el franquisme animés aquests moviments i durant la primera part del règim, la seva política és repressiva del fet immigratori. Certament aquesta repressió, no era pas per protegir la catalanitat, sinó una conseqüència del ruralisme del règim (recordem que estem a l’època de l’autarquia) que tenia com una de les seves finalitats l’establiment d’un equilibri territorial. Aquesta política anti-immigratoria no fou només retòrica, sinó que es feu efectiva mitjançant una política de deportacions que de fet comença només acabada la guerra, quan el règim retornà al seu lloc els refugiats de la zona republicana que no van poder o no es van atrevir a creuar la frontera. El moment on més s’utilitza aquest recurs fou durant el període en que fou governador civil Acedo Colunga. Des de 1952 a 1957 es van realitzar 15000 deportacions a la ciutat de Barcelona, utilitzant el palau de missions de l’exposició universal com provisional camp de concentració i classificació. 1957 és un any de gir. S’abandona definitivament la política de deportacions i es creà a Madrid el ministeri de la Vivienda, que serà l’òrgan que tractarà de dur a terme una nova resposta a la immigració, basada ja no en la repressió, sinó en la política social. Això significa l’aparició de noves formes de control mitjançant la figura de les associacions de veïns i la figura de l’alcalde de barri. Aquesta política social però no pot anar gaire lluny, afectada per la manca de recursos financers pròpia d’un estat com el franquista, mancat de fiscalitat. Marin acabà recordant que malgrat l’opinió habitual, expressada per exemple pel President Pujol al seu llibre sobre la immigració, els immigrants arribaven amb una història al darrera que sovint és clau per entendre alguns episodis de la lluita contra el franquisme.
Després de dinar vaig moderar una taula, que comptà amb la presència de Sian Edwards, professora de la Universitat de Swansea, i Margalida Pons de la universitat de les Illes Balears. No diré gaire cosa de la intervenció de la primera, perquè una inoportuna trucada em feu estar fora de la sala el temps necessari per perdre el fil de la seva intervenció. La Margalida ens va fer una crònica del famós manifest del 2300, proclamat poc després de l’intent del cop d’estat de Tejero. Recordà com es varen produir els esdeveniments i de la seva història en retinc dues dades: primera, que mai no es van fer públiques les 2300 signatures, segona, que curiosament una de les persones que en aquell moment es van oposar al manifest era Fernando Savater, el qual es declarà llavors partidari de polítiques que li permetessin recuperar al català o al basc, el terreny perdut. Encara hi hagueren dues comunicacions més per la tarda. Una de Bàrbara Roviró sobre el desenvolupament de la immigració boliviana a Cadaques i un altra de Gemma Pinyol on es feia una comparació del tres plans sobre acollida de la immigració desenvolupats per la Generalitat de Catalunya.
La darrera intervenció correspongué a Manuel Delgado, professor d’antropologia de la Universitat de Barcelona. Delgado ens anuncià el seu propòsit de parlar en públic per última vegada d’aquest tema, així com de deixar l’assignatura d’immigració que imparteix a la facultat. Delgado començà anunciat la necessitat de diferenciar entre les declaracions i els comportaments, cosa que implicava per ell la necessitat de fer un elogi del racisme. Mentre que els individus que es defineixen com racistes (pensem a un espai tan emblemàtic com el raval) són els que sovint acaben construint formes de convivència, els partidaris de la correcció política, que sempre utilitzan el discurs de l’antirracisme, mantenen actituds radicalment segregacionistes. Per Delgado el fenomen més característic del nostre temps és que el racisme real ha adquirit una capacitat de manipulació del discurs públic que li permet passar pel contrari del que representa. El racisme perillós avui en dia es presenta com a defensa de la diversitat cultural. El multicuralisme és una ideologia subsidiària del liberalisme que serveix per escenificar una falsa desaparició de les classes socials (els immigrats són de fet la nova classe obrera) i justificar una desconflictivització de l’espai públic. Aquesta ideologia intenta pensar la cultura de manera anàloga a com es pensa el capital i està naturalment associada al cosmopolitisme (Delgado raona que no hi ha afirmació ètnica, sense l’afirmació d’un sentiment de superioritat i que el cosmopolita és precisament el ser superior per excel·lència, és a dir aquell que es creu capaç de sentir-se superior a tot arreu). L’antiracisme oficial és una variant del ciutadanisme, una visió políticament conservadora que maldà per fer de pal·liatiu moral del capitalisme. Enfront d’aquest punt de vista Delgado recordà la necessitat de no oblidar Nietzsche i la seva denuncia de la misericòrdia cristina com culte a la pobresa i el fracàs, una consideració que es pot aplicar de manera gairebé igual a l’actual culte a la solidaritat i a l’actuació de les ONG en el nostre context. La tesi final és que la convivència entre cultures és ara per ara una forma d’emmascarament d’una lluita de classes proclamada com a superada. És només des d’aquesta consideració des d’on poden tenir un sentit les polítiques d’estrangeria sense cap eficàcia per no deixar entrar els immigrants però extremadament útils per no deixar-los sortir i mantenir-los en condicions de precarietat. El discurs de Delgado perdè però contundència quan es plantejà que fer entorn d’aquesta situació. Les seves propostes (generar àmbits de politització, fer d’agents dobles) sonaren massa vagues i és que em sembla que el consens entorn de l’exclusió és molt generalitzat. En general, no es importa gaire a tots plegats ser racistes i classistes, això si mentre no ens ho diguin i ens donin alguna oportunitat d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Immigration in Catalony: History, discourses and representation

Els dies 6 i 7 de juliol d’enguany ha tingut lloc a la Universitat Queen Mary de Londres unes jornades sobre Immigració a Catalunya: Història, discursos i representacions amb un èxit considerable. Les jornades han estat possible pel treball de J.A. Fernández, el qual fins a aquest curs ha estat el responsable de la secció d’hispàniques i professor titular de català. La primera ponència fou de Kathryn Woolard, professora a la Universitat de San Diego. El títol de la seva conferència fou Immigration, public language and the authentic self in twentieth-century Catalonia. La professora Woolard comença distingint dues formes bàsiques de fonamentar una autoritat lingüística, que mai no són directament polítiques. D’una banda, tenim l’estratègia de l’autenticitat, la llengua és vista com a expressió d’un jo essencial i serveix fonamentalment com a mecanisme identificador, l’estratègia oposada és la de l’anonimat, la que fa tot el contrari, és a dir, et permet parlar sense identificar-te, la que defineix la teva veu com una veu d’enlloc. Totes dues són acaban sent formes d’un naturalisme lingüístic oposat al reconeixement de l’acció dels subjectes. Woolard aplicà aquest marc a Catalunya, per veure que en el segle XX, el castellà ha optat de manera clara per fonamentar la seva estratègia de legitimació a Catalunya mitjançant l’acompliment del segon paper, com denoten les arquetípiques expressions: “lenguaje común” o “lengua de encuentro”. Aquest discurs acaba arraconant el català a una situació on només li queda la possibilitat de definir-se des de l’autentiticitat, però això és el mateix que acceptar d’entrada la condició de llengua minoritària i subsidiària. La immigració ha provocat que l’espanyol pugui jugar les dues cartes, perquè per una part de la població també es pot definir el castellà com la llengua de l’autenticitat. Clogué la sessió, la comunicació de Brad Erickson que ha estat fent un treball de camp a Vilanova i la Geltrú, estudiant com les manifestacions festives locals suposen un agent d’integració dels darrers immigrants. Tancà el matí, la ponència del sociolingüista F. X. Vila, el qual mostrà uns estudis estadístics força treballats sobre l’aprenentatge i l’adopció del català entre els altres catalans. El professor Vila emfatitzà que malgrat la tendència l’alarmisme que sovint s’ensenyoreix dels catalanocéntrics, no totes les tendències són negatives, sinó que també n’hi ha de positives. Les estadístiques revelen per exemple una dada molt favorable: l’avenç del català com a llengua familiar. Augmenten de manera notable, les persones que utilitzen el castellà en les relacions amb llurs pares i germans, però el català en la relació amb el seu cònjuge i fills. Tanmateix també és clar que el català no ha pogut recuperar el paper de llengua d’incorporació social, del qual encara gaudeix durant la primera part de la dictadura franquista i per d’altra banda els estudis semblen indicar que hi ha un llindar superior d’aprenentatge que ara per ara no sembla possible de sobrepassar.
A la tarda la Judith Janés ens oferí un estudi sobre les actituds dels nois immigrants d’origen magrebí a les escoles d’Osona i el Segrià sobre la seva aptitud envers el català i el castellà. L’estudi mostrà que l’aptitud d’aquests nens no es gaire diferent envers ambdues llengües, però no em quedà gaire clar de que estavem parlant, quan esmentaven la noció d’aptitud. Després es presentaren dues ponències la de l’autor d’aquest bloc (que penjaré un dia d’aquests) i la de Miguel Fernández sobre la cultura folkloritzada. Miguel és un membre del col·lectiu Els altres andalusos http://altresandalusos.org/wordpress/., i la seva exposició consistí en una síntesi de la seva intervenció a aquest llibre on en es denuncia l’intent d’apropiació del vot andalús per institucions com la FECAC i es mostra el costat fosc (llegiu si voleu lerrouxista) del govern andalús, el PSC i Convergència i Unió,. La darrera sessió intervenció fou la de Salvador Cardús amb una ponència titulada: “When in Roman do as the romans do. El cas de les identitats líquides i les identitats insolubles”. Cardús ens oferí una conferència molt rica en idees i plena d’indicacions valuoses. Comença afirmant el caràcter polític de la noció d’immigració i la impossiblitat de contemplar aquest fenómen des d’una perspectiva que d’una manera o altra no estigui lligada a concepcions nacionalistes. Feu un breu repàs als models fonamentals, per assenyalar finalment l’absència d’un model propi a Catalunya, fonamentalment per la manca del poder polític necessari per a poder construir aquest discurs. De passada, assenyala la feblesa del concepte d’identitat, que és més u contenidor que un contingut i sovint acaba reduint-se a un conjunt de fórmules que ens estalvien pensar i pensar-nos. Finalment recordà que la tasca a fer és precisament estudiar el procés d’anàlisi de la dissolució de la condició d’immigrant. Les consideracions amb les que acaba foren les següents:
Les distincions entre identitats fortes i febles a hores d’ara es mostren a la seva visibilitat. Els grups més febles i amenaçats intenten defensar-se fent-se visibles, les identitats fortes protegides pels mercats o els mass-media tendeixen a la invisibilitat.
No es valora prou la importància de l’element territorial. Les identitats en quant són més solides tendeixen de manera paradoxal a presentar-se amb una major solidesa, mentre que les febles són les que es configuren com a insolubles.
Les retòriques de l’alteritat són generalment exercicis de banalització.
La retòrica de les arrels està a hores d’ara mancada absolutament de força.
Reprenent una expressió de Manel Delgado cal no sols una revindicació del dret a la indiferència sinó, anant un pas més enllà, reclamar el deure de la invisibilitat cosa que només es pensable en el marc d’un estat fidel a uns principis de laïcitat étnica (cosa que segurament significa un estat propiciat per un independentisme que no fos nacionalista)

Antoni i Cleopatra

Dimecres vaig anar al Globe per veure una versió aquest cop d’Antoni i Cleopatra, la tragèdia que constitueix una mena de seqüela de Juli Cesar. Com ja va passar amb Coriolà, l’espectacle va decebre un mica les meves expectatives després de la brillantor del que vaig poder veure la temporada passada. Antoni i Cleopatra, és una de les obres més discursives de Shakespeare, amb menys poc lloc per a l’espectacle, però també de les més treballades en l’expressió del seu llenguatge. Justament per això la seva lectura no és menys interessant que la d’altres més conegudes. Jo, personalment, l’he estat llegint amb gran interès, fent potser una lectura afectada per la meva formació o deformació professional. El tema de l’obra és l’enfrontament entre Egipte i Roma, que té com a camp de batalla l’ànima del malaguanyat Marc Antoni. L’escenografia si és adient en presentar-nos l’hedonisme que constitueix el nucli de l’experiència vital egípcia i que s’ensenyoreix de l’ànima del cabdill romà. Malauradament no se’n surt tant bé en mostrar-nos la contrapartida a aquest hedonisme que fora l’estoicisme característic de l’experiència romana. No sé si aquí és la feblesa de l’actor o la predisposició del públic, evidentment més egipci que romà, però la mort d’Antoni adquireix un aire còmic que no té al text, on queda expressada molt clarament l’esforç d’Antoni per recuperar, si més no com a manera de morir, un estil de vida que havia abandonat plenament. La lluita d’Antoni en aquest sentit adquireix una perspectiva més universal que la circumscrita a la representació del seu personatge històric. La mort d’Antoni és la mort d’un ser perplex, escindit entre la possibilitat d’haver perdut el seu jo o, allò que probablement és pitjor, de no haver sabut mai quin era el seu vertader jo. Confrontat a ell, el personatge d’August és a la vegada l’acompliment i la degeneració de l’ideal romà al qual Antoni no ha sabut servir. Potser és molt difícil al teatre però l’obra no acaba de reflectir quelcom que si mostrava bé per exemple la pel·lícula de Manckiewickz (parlo de memòria, ja que potser quinze anys que no l’he vista): la sobtada consciència viscuda pels dos amants al final de la seva experiència, de l’inexorabilitat de l’escolament del temps, especialment quan l’estratègia vital viscuda és la de la celebració del desbordament.

La modernitat i Gran Bretanya

Em sembla tan pertinent que no puc deixar de reproduir aquest comentari sobre la cultura anglesa de Leo Strauss, el qual per cert mai no va viure a aquestes terres:

“Crec que Nietzsche és substancialment correcte quan afirma que la tradició alemanya es molt crítica envers els ideals de la civilització moderna i que aquest ideals són d’origen anglès. Oblida, però, afegir que els anglesos sempre tenen la prudència, gens germànica, de no llençar el bebè amb l’aigua de la banyera, és a dir, la prudència de concebre els ideals moderns com una adaptació raonable del vell i etern ideal de decència, govern de la llei i d’aquella llibertat que no és llibertinatge a unes circumstàncies que són diferents ..... Sigui el que sigui, allò erroni a l’ideari peculiar de la modernitat, els molt anglesos homes que l’engendraren, estaven al mateix temps immersos a la tradició clàssica i els anglesos sempre tenen en reserva una quantitat substancial del necessari contraverí”
Penso que Hume hagués estarà d’acord amb aquesta consideració des de la seva tribuna de Royal Mile d’Edimbourgh amb el seu un tant estrafolari, però no del tot equivocat, vestit de romà.

Una altra derrota anglesa

Finalment les altes esferes ja han decidit qui serà el nostre director l’any vinent i com era d’esperar, llevat del més aferrissats creients al sentit comú de l’administració, ha estat Santi, el candidat recolzat per l’actual equip directiu, qui ha estat escollit. Les raons adduïdes semblen ser una valoració més positiva del seu projecte i que s’ha considerat més representativa la votació del Consell escolar que no pas la del claustre, perquè en el Consell hi són representats tots els estaments. La segona és una afirmació difícilment compartible si considerem les circumstàncies que van envoltar aquesta votació: el nomenament estrambòtic de l’equip directiu vigent, el refús dels representants dels professors a actuar-ne com a tals i sobretot el fet que més de la meitat de les places del consell escolar estaven absents o sense cobrir. Tot això no té però gaire importància, perquè el primer argument és suficient i s’hagués pogut mantenir, encara que la votació del Consell Escolar s’hagués produït en un sentit contrari. La legislació és clara i és evident que la votació té només un sentit consultiu. Més enllà de consideracions de caràcter personal, que aniré fent els propers dies, es evident que sembla lògic plantejar-se la validesa d’un sistema, que evidentment no respon a una lògica democràtica, però tampoc respon a un plantejament professional-gerencial, sinó que es queda en una terra de ningú que acaba provocant conflictes inútils i deixa insatisfet a gairebé tothom. Un sistema a més pervers, perquè la manca d’un criteri definitiu (ja sigui el recolzament del claustre o un examen rigorós de la trajectòria professional) deixa l’equip directiu en una relació de total dependència amb l’administració

un nou fracàs anglès

No vaig veure el partit d’Anglaterra però vaig assabentar-me de la seva eliminació mentre es produïa, precisament en el moment en què, tot seguint una llarga passejada, arribàvem al Soho, on estaven tenint lloc les celebracions del dia de l’orgull gai. Fou un moment força curiós i la festa, en forma d’animació tecno-paxanga, va triomfar sobre la decepció futbolística. Els hooligans sortien del pubs força emprenyats però es retiraven a les seves cases a plorar la decepció i deixaven que la celebració continués. Els homosexuals londinencs per la seva banda no estaven disposats a renunciar a la seva festa pel fracàs de l’equip britànic. Mig malalt, avui no he sortit de casa, però pel vist des de la meva finestra i ahir en una altra passejada, com les creus de Sant Jordi estan començant a desaparèixer de manera discreta però ràpida i els seguidors anglesos, ara que tot està consumat, començant a reconèixer que efectivament la seva selecció jugava molt malament. El futbol és una metàfora de la guerra i en el Regne Unit potser més que una metàfora, però a diferència de les guerres reals no hi ha derrotes definitives i hom està començant a parlar ja de la propera Eurocopa i del proper mundial. Serà ja però un altre època per l’equip anglès amb un capità diferent, ja que avui Beckham ha anunciat la seva renuncia al càrrec. Un sector de la població londinenca especialment decebut amb el transcurs del mundial és el meu alumnat, especialment els que formen el nucli de tota la vida, els provinents de la immigració galega. Escindits entre un Regne Unit, en el qual ocupen una posició marginal, i una Espanya de la que no saben gran cosa, la seva fidelitat es repartia de manera fanàtica i acrítica, el resultat de la manca d’arrels, entre dos països més aviat abocats al fracàs. A més, una de les dèries comunes del xovinisme britànic i hispànic és l’odi a França, que pel moment està resultant la triomfadora del mundial. D’altra banda, tampoc tenen cap simpatia per Portugal, país endarrerit, on es parla un idioma que des del seu punt de vista és molt diferent del seu gallec. Tot plegat un desastre absolut.