Immigration in Catalonia (II)

La jornada del dia 7 fou més difícil de seguir per diferents motius. Vaig arribar tard, no vaig voler demanar permís a l’Institut, i no vaig poder ser-hi a les dues primeres ponències. Si, a la que clogué el matí, del professor Martí Marin sobre migració i polítiques migratòries a la Catalunya franquista. La seva ponència es va centrar en desfer una sèrie d’equívocs, en primer lloc mostrar que en contra d’allò repetidament dit, l’emigració no comença massivament als anys cinquanta, sinó que els moviments migratoris dels quaranta són molt significatius. És, però, una emigració molt diferent de la dels cinquanta destinada a omplir els buits laborals deixats per la guerra i l’exili posterior i en molt bona part causada per motius polítics; per la imperiosa necessitat de deixar unes zones rurals on tothom es coneixia per trobar un refugi a l’anonimat de la ciutat. És també l’últim període de la nostra història on hi ha presència important de moviments immigratoris dins de Catalunya. L’altre mite desfet pel professor Marin és l’afirmació, sovint repetida a mitjans nacionalistes, que el franquisme animà els moviments immigratoris per descatalanitzar Catalunya. De fet, és fals que el franquisme animés aquests moviments i durant la primera part del règim, la seva política és repressiva del fet immigratori. Certament aquesta repressió, no era pas per protegir la catalanitat, sinó una conseqüència del ruralisme del règim (recordem que estem a l’època de l’autarquia) que tenia com una de les seves finalitats l’establiment d’un equilibri territorial. Aquesta política anti-immigratoria no fou només retòrica, sinó que es feu efectiva mitjançant una política de deportacions que de fet comença només acabada la guerra, quan el règim retornà al seu lloc els refugiats de la zona republicana que no van poder o no es van atrevir a creuar la frontera. El moment on més s’utilitza aquest recurs fou durant el període en que fou governador civil Acedo Colunga. Des de 1952 a 1957 es van realitzar 15000 deportacions a la ciutat de Barcelona, utilitzant el palau de missions de l’exposició universal com provisional camp de concentració i classificació. 1957 és un any de gir. S’abandona definitivament la política de deportacions i es creà a Madrid el ministeri de la Vivienda, que serà l’òrgan que tractarà de dur a terme una nova resposta a la immigració, basada ja no en la repressió, sinó en la política social. Això significa l’aparició de noves formes de control mitjançant la figura de les associacions de veïns i la figura de l’alcalde de barri. Aquesta política social però no pot anar gaire lluny, afectada per la manca de recursos financers pròpia d’un estat com el franquista, mancat de fiscalitat. Marin acabà recordant que malgrat l’opinió habitual, expressada per exemple pel President Pujol al seu llibre sobre la immigració, els immigrants arribaven amb una història al darrera que sovint és clau per entendre alguns episodis de la lluita contra el franquisme.
Després de dinar vaig moderar una taula, que comptà amb la presència de Sian Edwards, professora de la Universitat de Swansea, i Margalida Pons de la universitat de les Illes Balears. No diré gaire cosa de la intervenció de la primera, perquè una inoportuna trucada em feu estar fora de la sala el temps necessari per perdre el fil de la seva intervenció. La Margalida ens va fer una crònica del famós manifest del 2300, proclamat poc després de l’intent del cop d’estat de Tejero. Recordà com es varen produir els esdeveniments i de la seva història en retinc dues dades: primera, que mai no es van fer públiques les 2300 signatures, segona, que curiosament una de les persones que en aquell moment es van oposar al manifest era Fernando Savater, el qual es declarà llavors partidari de polítiques que li permetessin recuperar al català o al basc, el terreny perdut. Encara hi hagueren dues comunicacions més per la tarda. Una de Bàrbara Roviró sobre el desenvolupament de la immigració boliviana a Cadaques i un altra de Gemma Pinyol on es feia una comparació del tres plans sobre acollida de la immigració desenvolupats per la Generalitat de Catalunya.
La darrera intervenció correspongué a Manuel Delgado, professor d’antropologia de la Universitat de Barcelona. Delgado ens anuncià el seu propòsit de parlar en públic per última vegada d’aquest tema, així com de deixar l’assignatura d’immigració que imparteix a la facultat. Delgado començà anunciat la necessitat de diferenciar entre les declaracions i els comportaments, cosa que implicava per ell la necessitat de fer un elogi del racisme. Mentre que els individus que es defineixen com racistes (pensem a un espai tan emblemàtic com el raval) són els que sovint acaben construint formes de convivència, els partidaris de la correcció política, que sempre utilitzan el discurs de l’antirracisme, mantenen actituds radicalment segregacionistes. Per Delgado el fenomen més característic del nostre temps és que el racisme real ha adquirit una capacitat de manipulació del discurs públic que li permet passar pel contrari del que representa. El racisme perillós avui en dia es presenta com a defensa de la diversitat cultural. El multicuralisme és una ideologia subsidiària del liberalisme que serveix per escenificar una falsa desaparició de les classes socials (els immigrats són de fet la nova classe obrera) i justificar una desconflictivització de l’espai públic. Aquesta ideologia intenta pensar la cultura de manera anàloga a com es pensa el capital i està naturalment associada al cosmopolitisme (Delgado raona que no hi ha afirmació ètnica, sense l’afirmació d’un sentiment de superioritat i que el cosmopolita és precisament el ser superior per excel·lència, és a dir aquell que es creu capaç de sentir-se superior a tot arreu). L’antiracisme oficial és una variant del ciutadanisme, una visió políticament conservadora que maldà per fer de pal·liatiu moral del capitalisme. Enfront d’aquest punt de vista Delgado recordà la necessitat de no oblidar Nietzsche i la seva denuncia de la misericòrdia cristina com culte a la pobresa i el fracàs, una consideració que es pot aplicar de manera gairebé igual a l’actual culte a la solidaritat i a l’actuació de les ONG en el nostre context. La tesi final és que la convivència entre cultures és ara per ara una forma d’emmascarament d’una lluita de classes proclamada com a superada. És només des d’aquesta consideració des d’on poden tenir un sentit les polítiques d’estrangeria sense cap eficàcia per no deixar entrar els immigrants però extremadament útils per no deixar-los sortir i mantenir-los en condicions de precarietat. El discurs de Delgado perdè però contundència quan es plantejà que fer entorn d’aquesta situació. Les seves propostes (generar àmbits de politització, fer d’agents dobles) sonaren massa vagues i és que em sembla que el consens entorn de l’exclusió és molt generalitzat. En general, no es importa gaire a tots plegats ser racistes i classistes, això si mentre no ens ho diguin i ens donin alguna oportunitat d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.