Fi de curs

Una institució normal funciona en tant que és capaç de mantenir un criteri mínim d’excel·lència. Tampoc fa falta llegir Aristòtil per adonar-se’n que només pot haver un criteri d’excel·lència quan es té una concepció clara de la finalitat. Si no sé si els martells serveixen per clavar claus o obrir ostres, difícilment tindré la capacitat de destriar un martell bo d’un martell dolent. El nostre problema bàsic al Canyada és la manca d’aquesta noció bàsica. Hi ha un institut espanyol a Londres, quina es suposa que hauria de ser la finalitat d’aquest institut? Ni el PP, ni el PSOE, ni molt menys CCOO han donat mai mostres de tenir una resposta clara a aquesta qüestió, més enllà de la utilització de fórmules vagues, la difusió de la cultura espanyola, la promoció del sistema educatiu, que quan es volen concretar no diuen gaire res. Llavors tot el que queda es la defensa del xiringuito o del cortijo. Per fer una tasca d’aquesta mena llavors no cal certament posar al front als millors, sinó a les mentalitats menys donades a fer-se preguntes, més inclinades a l’anar fent; per utilitzar les terminologia que empro a les meves classes de primer, les mentalitats menys filosòfiques possibles. Tothom que ha estat en un treball de qualsevol mena sap però el que significa tenir caps mediocres, incapaços de guanyar-se per ells mateixos autoritat i respecte. Això ha estat el present del nostre centre i molt em temo, i tant de bo m’equivoqui, que serà el nostre futur. El desembre passat escrivia sobre la possibilitat d’assumir la direcció, considerant una certa pressió a la que llavors estava sotmès. A hores d’ara queda clar que tant se’n donava, perquè no hagués tret més vots que el Javier i haguessin servit pel mateix. Tanmateix és un fet cert que no vaig donar la cara. Els motius, els vaig explicar llavors i em segueixen semblant racional i justos, però això no acaba sent cap mena de consolació. En el fons el dilema és prou trist o l’exercici de la lleialtat des del voluntarisme més irracional, allò que hagués fet si m’hagués presentat, o el cinisme d’assumir que es tracta pura i simplement de sobreviure per què una millora de l’ensenyament, a l’exterior i en general, és una causa del tot perduda.