Mariano Cano

Aquesta matinada a les quatre hem acomiadat al Mariano a les portes, mig tancades pels serveis de seguretat, de l’estació de Victoria. Prèviament el Jesús ens havia dut amb el seu cotxe des de Kensal, on viu i s’ha estat el Mariano aquesta darrera setmana, fins a l’estació. Hem creuat un Londres molt poc habitual, a unes hores on el trànsit gairebé desapareix, però hi havia una mena d’estranya simetria, perquè com ens va explicar una de les primeres nits que vaig sopar amb ell, ell hi arribà també de nit fa sis anys després d’un llarg viatge des de Motril. Sis anys no són res, però sí una part important de una vida humana. Passen ràpid però deixen emprenta. Mariano no era dels que ha vingut aquí a fer calés i prou. Ha fruit de la vida d’aquesta ciutat i suposo que les seves sensacions, quan s’acomiadava ja dels carrers londinencs, devien estar a prop de l’estremiment. Durant aquest temps la seva vida ha patit un canvi radical i ara s’obre un període del tot nou. Dintre de 20 dies ja estarà fent classe a Palm Beach. Sé que li anirà bé, perquè els mals moments del començament d’aquest curs han estat del tot superats. Mariano ha estat una persona fonamental per l’institut durant aquests sis anys, dels quals cinc ha estat a l’equip directiu i el fet que se’n vagi sense una engruna de reconeixement pels que ara manen només constitueix un testimoni de la mediocritat moral d’aquesta gent. Se’n va, i això és el més important, un amic. Algú que des del principi va fer tot el possible per ajudar-nos i fer-nos fàcil la vida en aquesta ciutat. Ahir varem passar tot el dia junts, ell, jo, Jesús, Cristina, a la nit Montse, Encarna, Manolo, una estoneta l’Albert. Va ser un dia tranquil, poca cosa més que dinar, sopar i petar la xerrada al jardí del Jesús. En un cert sentit indubtablement trist, però també joiós, d’una joia legitima que sorgeix de la certesa d’haver compartit el teu temps amb bona gent.