Immigration in Catalony: History, discourses and representation

Els dies 6 i 7 de juliol d’enguany ha tingut lloc a la Universitat Queen Mary de Londres unes jornades sobre Immigració a Catalunya: Història, discursos i representacions amb un èxit considerable. Les jornades han estat possible pel treball de J.A. Fernández, el qual fins a aquest curs ha estat el responsable de la secció d’hispàniques i professor titular de català. La primera ponència fou de Kathryn Woolard, professora a la Universitat de San Diego. El títol de la seva conferència fou Immigration, public language and the authentic self in twentieth-century Catalonia. La professora Woolard comença distingint dues formes bàsiques de fonamentar una autoritat lingüística, que mai no són directament polítiques. D’una banda, tenim l’estratègia de l’autenticitat, la llengua és vista com a expressió d’un jo essencial i serveix fonamentalment com a mecanisme identificador, l’estratègia oposada és la de l’anonimat, la que fa tot el contrari, és a dir, et permet parlar sense identificar-te, la que defineix la teva veu com una veu d’enlloc. Totes dues són acaban sent formes d’un naturalisme lingüístic oposat al reconeixement de l’acció dels subjectes. Woolard aplicà aquest marc a Catalunya, per veure que en el segle XX, el castellà ha optat de manera clara per fonamentar la seva estratègia de legitimació a Catalunya mitjançant l’acompliment del segon paper, com denoten les arquetípiques expressions: “lenguaje común” o “lengua de encuentro”. Aquest discurs acaba arraconant el català a una situació on només li queda la possibilitat de definir-se des de l’autentiticitat, però això és el mateix que acceptar d’entrada la condició de llengua minoritària i subsidiària. La immigració ha provocat que l’espanyol pugui jugar les dues cartes, perquè per una part de la població també es pot definir el castellà com la llengua de l’autenticitat. Clogué la sessió, la comunicació de Brad Erickson que ha estat fent un treball de camp a Vilanova i la Geltrú, estudiant com les manifestacions festives locals suposen un agent d’integració dels darrers immigrants. Tancà el matí, la ponència del sociolingüista F. X. Vila, el qual mostrà uns estudis estadístics força treballats sobre l’aprenentatge i l’adopció del català entre els altres catalans. El professor Vila emfatitzà que malgrat la tendència l’alarmisme que sovint s’ensenyoreix dels catalanocéntrics, no totes les tendències són negatives, sinó que també n’hi ha de positives. Les estadístiques revelen per exemple una dada molt favorable: l’avenç del català com a llengua familiar. Augmenten de manera notable, les persones que utilitzen el castellà en les relacions amb llurs pares i germans, però el català en la relació amb el seu cònjuge i fills. Tanmateix també és clar que el català no ha pogut recuperar el paper de llengua d’incorporació social, del qual encara gaudeix durant la primera part de la dictadura franquista i per d’altra banda els estudis semblen indicar que hi ha un llindar superior d’aprenentatge que ara per ara no sembla possible de sobrepassar.
A la tarda la Judith Janés ens oferí un estudi sobre les actituds dels nois immigrants d’origen magrebí a les escoles d’Osona i el Segrià sobre la seva aptitud envers el català i el castellà. L’estudi mostrà que l’aptitud d’aquests nens no es gaire diferent envers ambdues llengües, però no em quedà gaire clar de que estavem parlant, quan esmentaven la noció d’aptitud. Després es presentaren dues ponències la de l’autor d’aquest bloc (que penjaré un dia d’aquests) i la de Miguel Fernández sobre la cultura folkloritzada. Miguel és un membre del col·lectiu Els altres andalusos http://altresandalusos.org/wordpress/., i la seva exposició consistí en una síntesi de la seva intervenció a aquest llibre on en es denuncia l’intent d’apropiació del vot andalús per institucions com la FECAC i es mostra el costat fosc (llegiu si voleu lerrouxista) del govern andalús, el PSC i Convergència i Unió,. La darrera sessió intervenció fou la de Salvador Cardús amb una ponència titulada: “When in Roman do as the romans do. El cas de les identitats líquides i les identitats insolubles”. Cardús ens oferí una conferència molt rica en idees i plena d’indicacions valuoses. Comença afirmant el caràcter polític de la noció d’immigració i la impossiblitat de contemplar aquest fenómen des d’una perspectiva que d’una manera o altra no estigui lligada a concepcions nacionalistes. Feu un breu repàs als models fonamentals, per assenyalar finalment l’absència d’un model propi a Catalunya, fonamentalment per la manca del poder polític necessari per a poder construir aquest discurs. De passada, assenyala la feblesa del concepte d’identitat, que és més u contenidor que un contingut i sovint acaba reduint-se a un conjunt de fórmules que ens estalvien pensar i pensar-nos. Finalment recordà que la tasca a fer és precisament estudiar el procés d’anàlisi de la dissolució de la condició d’immigrant. Les consideracions amb les que acaba foren les següents:
Les distincions entre identitats fortes i febles a hores d’ara es mostren a la seva visibilitat. Els grups més febles i amenaçats intenten defensar-se fent-se visibles, les identitats fortes protegides pels mercats o els mass-media tendeixen a la invisibilitat.
No es valora prou la importància de l’element territorial. Les identitats en quant són més solides tendeixen de manera paradoxal a presentar-se amb una major solidesa, mentre que les febles són les que es configuren com a insolubles.
Les retòriques de l’alteritat són generalment exercicis de banalització.
La retòrica de les arrels està a hores d’ara mancada absolutament de força.
Reprenent una expressió de Manel Delgado cal no sols una revindicació del dret a la indiferència sinó, anant un pas més enllà, reclamar el deure de la invisibilitat cosa que només es pensable en el marc d’un estat fidel a uns principis de laïcitat étnica (cosa que segurament significa un estat propiciat per un independentisme que no fos nacionalista)