Match Point

Aquest Nadal passat vaig anar dues vegades al cinema. La primera fou per veure Match Point, el film londinenc de Woody Allen, que va ésser rebut a Barcelona i a Europa en general, de manera molt favorable. Allen és un cineasta irregular i que potser treballa massa, però aquesta darrera pel·lícula està prou bé i resulta ben convincent en el sentit que deixa a l’espectador amb la sensació cercada pel cineasta neiorquí: una sensació d’estupefacció envers el caràcter caòtic de l’existència i de perplexitat per la manca d’una estructura moral de l’univers. El discurs d’Allen és poderós però malgrat tot tampoc aporta res essencialment nou en relació a la pel·lícula més semblant a aquesta entre les anteriors: Delictes i faltes. Tanmateix aquest cop he sortit molt més satisfet del cinema que a la protagonitzada per Martin Landau, tot i que no sé si això té sobretot a veure amb canvis esdevinguts dins de mi mateix, imagino que mentre vaig envellint va augmentant la meva sensibilitat envers la captació del caos que és la nostra realitat més nostrada; possiblement això ha estat també un dels efectes d’escriure els fils, un llibre amb el que m’explico moltes coses. Canviant de tema cal dir, que el Londres de la pel·lícula m’ha resultat del tot verídic, així com el retrat d’aquesta upper-class que certament està, en molts sentits, en un altre món. Potser per això la pel·lícula no ha acabat d’agradar a Londres. Així el crític de The Guardian fa una lectura mal intencionada del film, al qual li atribueix el missatge de que els anglesos bons i babaus sempre acabat sent enredats per irlandesos ambiciosos, com el protagonista de la pel·lícula. També troben que la resolució de la trama criminal és un insult a la intel·ligència de Sotland Yard, cosa que em sembla d’un patrioterisme impressionant. Sobretot si tenim en compte que els membres de Scotland Yard, cada cop tindran menys oportunitats de mostrar la seva intel·ligència. Amb quatre milions de cameras, i Blair encara no en té prou, cada cop hi ha menys oportunitat d’esbrinar res. Tot queda filmat.

Passejant per Kent

Dissabte passat vaig apuntar-me a una excursió de Philosophy for all, una organització dedicada a la divulgació del pensament filosòfic. La idea és fer un recorregut per un lloc més o menys silvestre i esperar que la bellesa i la quietud del lloc serveixin per inspirar una conversa filosòfica. En el meu cas el viatge fou per diversos paisatges del comtat de Kent, en concret, des de l’estació d’East Malling fins a Maidstone una població mitjana equivalent a les nostres capitals comarcals. L’extensió de la caminada fou d’unes vuit milles, les tres primeres al matí, foren bàsicament a traves de camps cultivats i de boscs, després d’un àpat a un pub, varem fer les cinc milles restants tot seguint la vora del riu Medway. Fou el moment més interessant del viatge, perquè el paisatge era d’una dolçor extrema, la corrent era molt suau i l’ambient ben frondós. Poca gent, alguns, molt pocs, passejant i alguns més pescant al riu. Una imatge idíl·lica de la vida rural anglesa no gaire diferent de la que hem vist a les pel·lícules. El passeig, com a tal, em va agradar molt. Una altra cosa va ser la qüestió de la conversa filosòfica. Hi érem set persones: dos angleses, una polonesa, un suec, un català i dues més que no vaig esbrinar d’on eren, tot i que em penso que possiblement eren angleses. Amb l’excepció de la dóna polonesa, molt loquaç, la resta tendien més aviat al laconisme. Jo ja m’imaginava que seria difícil mantenir una conversa, ateses les limitacions del meu anglès. Però de fet, amb l’excepció ja esmentada, entre ells tampoc parlaven i la major part de la caminada tothom restà en silenci. Fins i tot a l’hora de dinar al pub. Certament, a diferència dels pobles llatins, són molt menys comunicatius, tot i que, al seu favor, cal dir que el silenci que es produeix no té la naturalesa opressiva, que de vegades té el que es produeix a les converses a casa nostra. No sembla estrany callar, sobretot quan es té el sentiment, que no hi ha res especial a dir i jo amb això no estaria pas en desacord. Tanmateix, Eva la polonesa estava en un altra línia i la seva loquacitat compensava el laconisme dels meus companys. Interessada especialment a Nietzsche, és psiquiatra i sembla estar treballant en diversos projecte de reconstrucció biogràfica del personatge, tot refent per exemple els seus viatges per Europa. Per cert, la seva teoria és que la famosa infecció sifilítica que fou la causa del col·lapse definitiu de 1889, des del seu punt de vista és un pura faula. La infecció cerebral produïda per la sífilis té una simptomatologia molt definida i no hi ha documentació, ni d’un sol d’aquests símptomes.

Més sobre ensenyament

Mariela és una noia asturiana llicenciada en filosofia que vol fer el CAP. Com que resideix a Londres em va demanar fer les pràctiques al meu institut i avui ha començat a fer la primera part de la seva tasca que és observar les classes del professor titular que soc jo. Tot xerrant aquest dies em va confessar la seva perplexitat enfront de l’examen teòric que va haver de fer fa unes dues setmanes. El contingut de l’examen eren tots els dogmes que fa dos dècades que patim sobre l’ensenyament significatiu com a contraposició a la pura memorització, i tot el bla,bla,bla subsegüent. Allò curiós però, era el fet que l’examen es va plantejar en forma de test, de manera absolutament memorística. No era la única cosa curiosa. També recordava com quan després de parlar hores contra la dinàmica habitual de les classes magistrals i d’insistir en la necessitat d’activitats alternatives, les tres vegades que se li van preguntar al pedagog oficial quines eren aquestes alternatives respongué que passar un vídeo. Fa riure però és bastant seriós. Malgrat que a molta gent li agradi parlar de comunitat educativa, el cert, em sembla, és que dins d’aquesta comunitat, problemàtica perquè com deia el Robert Veciana els interessos finals són contraposats, hi ha fa temps una guerra entre els teòrics i els pràctics, els que volen ensenyar alguna cosa i els que volen ensenyar a ensenyar. L’èxit dels últims és indubtable. Les coses que expliquen són grates a una bona part del públic i entre ells als polítics. Això explica que persones gens estúpides en principi, però més properes al món de la política que al de l’educació, puguin emetre judicis tan inversemblants com els de l’Antoni Puigverd que l‘Oriol Pi de Cabanyes recollia el 16 de gener a la Vanguardia. És també però una de les explicacions més profundes del desànim del professorat. Pel que jo sé, l’administració de la Sanitat no pretén explicar-li als metges com han de realitzar les seves operacions. Els polítics directament no intervenen en els aspectes tècnics de la construcció. Però al mon de l’ensenyament hi ha llocs tan prescindibles com la direcció general d’innovació educativa i qualsevol opinió sobre com ha de realitzar-se l’activitat docent sembla comptar més que la dels professors, culpables del fracàs d’una reforma plantejada per uns polítics, caracteritzats per la seva eficàcia, i teoritzada per uns científics posseïdors d’un saber àmpliament contrastat

Brighton

Diumenge passat, com que la Cristina sortosament no treballava, varem poder reprendre la nostra antiga afició de conèixer els llocs propers a London i anàrem a Brigthon, la ciutat costera del sud. Va ser un dia ben agradable. La major part de la ciutat és molt poc interessant arquitectònicament, els edificis són sovint horrorosos, però la ciutat està totalment abocada a la seva platja i Diumenge lluïa un sol que justificava el nom de la ciutat (tot i que de fet feia més aviat fred). Hi havia molta gent que havia anat a veure el mar ni que fos una estona (a Londres el mar sempre sembla inaccessible, encara que no estigui gaire lluny i de fet sovint el vent porti el seu alè) i la vora de la platja estava animada per cafès i petits llocs dedicats a la venda de marisc, per consumir-ho al carrer mateix. Aquesta és una manera de vendre el marisc habitual als països anglosaxons (recordo haver-la vist a Baltimore, per exemple) però no gaire habitual a casa nostra (hi havia una parada, més o menys com aquestes, fa anys al Maremagnum però va plegar). L’edifici més important de Brigthon és el Royal Pavilion que Jordi IV, va construir a començaments del segle XIX. L’amic Jordi era un rei amant de la bona vida i va fer un edifici per les seves estones d’esbarjo, compartit amb les seves amants. Per això des de llavors, aquesta ciutat és considerada entre els britànics com el lloc adient per a fer escapades extramatrimonials. El Pavelló està construït, imitant exteriorment l’arquitectura hindú, la qual cosa li dona no cal dir-ho un aspecte sorprenent. En tot cas la visita al seu interior val la pena, ja que la recreació de com lluïa en el temps del seu primer posseïdor està molt ben feta. Cal destacar especialment el saló de música, presidit per un gegantí orgue i on sembla ser que de tant en tant el rei s’animava a demostrar les seves habilitats musicals. Quan morí Jordi, després d’un breu interregne del seu germà Guillem, la corona i el Palau passaren a la seva neboda Victòria que tenia un altre estil i no era gaire amant d’un palau enmig d’un poble que començava a esdevenir gran. Així doncs ho va vendre a la ciutat i Brigthon és la única antiga residència real que no pertany a la corona. L’altre lloc que visitarem fou el moll artificial bastit al mig de la platja on des de finals del XIX hi ha un parc d’atraccions d’un estil anacrònic fins i tot superior al del Tibidabo i que segurament per això molts qualificaren com a entranyable. De nit il·luminat en mig de la foscor de l’oceà, fa realment efecte.

lliure mercat

Si Deu ha mort, llavors que no em parlin tampoc de lliure mercat

Twelve angry men

El meu amic Ferran m'ha proposat fer un article per la revista Transversal sobre la relació entre les nocions de cinema i realitat i ja vaig treballant considerant algunes pel·lícules. Avui insereixo una reflexió sobre la pel·lícula esmentada al títol

TWELVE ANGRY MEN

El cine americà dels anys cinquanta, produït en un context de confrontació i ideològica precisament amb la unió soviètica, té sovint una clara intencionalitat política, més efectiva quan resulta menys evident. Dins d’aquest període trobem obres de clara significació política, generalment la denuncia del totalitarisme comunista, però més aviat irrellevants, tant des del punt de vista crític, la seva obvietat acostuma a ser aclaparadora, com des del punt de vista popular, cap d’aquests films tingueren un èxit ni tan sols discret a les taquilles. Molts més efectiu resultaren pel·lícules que aparentment tractaven d’altres coses, però que tenien un discurs ben articulat sobre com havia de construir-se l’escenari polític que corresponia a la nova situació de l’imperi americà, la situació per ser exactes posterior al new deal. Als cinquanta els demòcrates perdien el poder després de vint anys, començava la cacera de bruixes i hom entrava en una situació del tot nova. Cinematogràficament, aquesta situació segurament té un punt de partida no gaire simbòlic en el fracàs econòmic del primer film de Capra després de la segona guerra mundial, la molt coneguda. It is a wonderful life.
El cine d’aquest període ha estat estudiat per P. Biskind en un llibre inèdit a casa nostra, amb un títol ben precís. Seeing is believing.[1] La tesi general del llibre és que el tema general del cine d’aquest període és l’escenificació de la victòria del centre polític. La realitat reflectida a l’escenari de les pel·lícules mostra un model de construcció de la societat. Sistemàticament es plantegen conflictes on la solució sempre esta en plantejaments centristes que es contraposen a les posicions extremistes que són inefectives i en general tendeixen a crear més problemes dels que no solucionen. Això certament no significa l’exclusió dels grups mantenidors d’aquesta mena de discursos. Pel contrari, el principal valor d’aquesta concepció és el consens. Allò possible, desitjable i convenient es la construcció del discurs en el qual ningú no ha de quedar exclòs. Malgrat el diferent règim de producció i les molt diferents coordenades estètiques, no estem tan lluny del que es proposaren els quadres de la primera URSS. La propaganda política no té un valor merament discursiu sinó que forneix una estratègia d’acció que és pròpiament un camí de construcció d’aquesta realitat. Així els films americans de l’època d’Eisenhower ens mostraran com es construeix el consens.
Un film d’aquesta època constitueix un exemple privilegiat d’aquesta estratègia: Twelve angry men, el film que Stanley Lumet dirigí l’any 1957, protagonitzat per Henry Fonda que també tingué a veure amb la producció. La pel·lícula, originàriament provinent d’una escenificació televisiva, mostra la deliberació d’un jurat que ha de decidir la culpabilitat d’un jove acusat d’assassinar el seu pare. El cas sembla d’entrada molt clar, hi ha un bon nombre de proves que semblen incriminar-ho, i la primera votació és gairebé unànime en la promulgació d’una condemna que suposaria la pena de mort. Tanmateix un dels jurats, l’interpretat per Henry Fonda, no ho veu clar i vol considerar la qüestió una mica de temps. Tota la pel·lícula assistirem a aquesta deliberació que acabarà amb un veredicte, ara si unànime, d’absolució.
Durant la projecció mai no sabem el nom de cap dels protagonistes que s’identifiquen només amb el seu número de jurat. Tanmateix, o precisament per això, no ens són pas desconeguts cadascun d’ells representa un element arquetípic del sistema social americà. El que du un paper preeminent, el jurat número 7, és un clar representant de la intel·lectualitat liberal, arquitecte de professió, un membre de l’élite intel·lectual, els primers jurats que convencerà, per les seves robes i les seves actituds, pertanyen de manera clara a la classe obrera. Finalment els individus més recalcitrants i entestats a condemnar el noi són clars selfs-made-man pertanyents al món de l’empresa amb una visió del món més aviat conservadora. Tot i que és fàcil pensar que la temàtica de la pel·lícula és la justícia, resulta segurament més fructífer pensar que el tema central és més aviat el consens. Allò important no es tant fer el relat veritable d’allò que ha succeït, com fer un discurs en el qual tots puguin estar d’acord, inventar un consens. En aquest sentit és important com veure com exerceix el seu lideratge el personatge de Fonda, el qual sempre sembla estar extremadament preocupar per deixar oberts ponts d’enteniment per tothom. És així sistemàtic, que quan el més extremista dels partidaris de la condemna es vingui avall sigui precisament Fonda qui prengui cura d’ell i el que faci per que l’home no es senti exclòs del grup.
La desfeta dels partidaris de la condemna es produeix mentre es va produint una lenta però incessant reconsideració del fets que en principi semblaven constituir el fonament de la condemna. Mentre ells en un principi afirmaven tenir a favor seu els fets, serà finalment els partidaris dels discurs contrari els que imposaren el seu reconeixement, essent avalats també pels fets. No sembla aventurar concloure a l’acabar la pel·lícula que els fets, estan mancants de tota mena de substància pròpia. Només des de dins del discurs assoleixen conquerir la seva objectivitat. No és segurament estrany que aquesta mena de concepcions es fes pública en el moment en que s’estava difonent el canvi radical de punt de vista del més importants dels filòsofs contemporanis per la cultura anglosaxona: l’abandonament de la pretensió il·lusòria de pensar el llenguatge com una imatge de la realitat, per passar a les teories de la significació, basades en la noció de joc de llenguatge. La confrontació entre els diversos jurats es pot entendre en el fons com una deliberació de a quina mena de joc cal jugar.

[1] Bla, bla, bla. L’anàlisi que desenvoluparem a les línies sots-següents està bàsicament inspirat en el d’aquest llibre.

El problema judicial

Un dels comentaristes de La Vanguardia observava avui que el problema judicial és un problema molt més important que el problema militar. I afegia que fins l’actual ministre de cultura va justificar la llei que tancava el tema dels papers de Salamanca, argumentat que si aquest tema anava als tribunals podia passar qualsevol cosa. Crec que estan en el cert i de fet aquesta qüestió m’ha permet reviure moltes de les impressions que tenia quan el meu germà s’introduí en el món del dret i m’explicà coses del seu funcionament . Crec que en general des del 77 els avenços polítics indubtables no han estat acompanyats d’avenços socials equiparables i per això s’ha anat aguditzant un problema com el de la nostra classe judicial. Si ens ho miren serenament, encara és estrany que els jutges no facin més disbarats. A aquest país potser el fill d’un obrer immigrant pot arribar a ministre, però veig difícil que arribi a jutge. Només els membres d’una classe molt determinada poden costejar-se tres o quatre anys d’estudis preparant les oposicions. Això no significa que tots els jutges siguin conservadors, però si que hi ha una extremada probabilitat que ho siguin. Tanmateix, contra el que jo de jove havia sentit dir, és pot ser conservador i intel·ligent alhora, però l’estudi que cal per aprovar aquestes oposicions més aviat constitueix un impediment que no pas un altre cosa. En tot cas, sembla que un contacte directe amb la realitat, serviria molt més per la preparació d’un jutge que no un règim de reclusió on es perd el contacte amb la realitat i el sentit comú. Més enllà dels sempre discutibles problemes nacionals, allò que faria l’aprovació de l’Estatut summament desitjable és el fet que pugui contribuir a desmuntar aquestes estructures tan viciades. Per això no resulta tampoc estrany, com avui comentava l’Albert Vitrià, que siguin precisament els quadres funcionarials de l’estat els protagonistes més actius de la campanya contra l’estatut. D’alguna manera és molt comprensible. Els catalans s’estimen els seus negocis i per una certa burgesia de les ciutats petites de Castellà o Andalusia, l’estat és el seu negoci i el funcionariat el seu únic destí possible. Per les seves obres els coneixereu i recordem que Rajoy és registrador de la propietat. Resulta molt paradoxal que quan penso des d’un punt de vist egoista en la preservació dels meus drets de funcionari el partit que em resulti menys amenaçador, sigui un partit, en teoria liberal, com el PP.

Homes ben errats: Forn i Galloway

A una estona tonta he obert l’e-noticies i he vist que l’opinió pública més o menys pro-nacionalista està trasbalsada per les previsibles amenaces que han recaigut sobre el periodista Iu Forn, (també he mirat amb astorament el blog del senyor Espada i feia molts temps que no veia una pàgina tan malaltissament plena de ressentiment). Evidentment les paraules de Forn eren supèrflues, com sempre és superflu el discurs que es fa des de la visceralitat, especialment quan ets el més feble i el que més pots rebre. En tot cas em sembla que hi ha una dada important a assenyalar. La defensa de Forn, ell no estava insultant tots els militars sinó només el militars capaços de fer un cop d’estat, pot semblar plena de sentit comú però és intel·ligible per a una molt bona part de la població espanyola; xoca amb la lògica política d’un país que no s’ha pronunciat mai contra l’alçament del 36 i que per consegüent permet un individu com Fraga fer apologies gens indirectes del franquisme. Si el franquisme és comprensible i justificable, llavors els cops militars poden ser legítims i formen part de les atribucions pròpies de l’estament militar quan les circumstàncies ho requereixen. Tot plegat no sé si en traurem mai l’aigua clara. Acabaré amb una bona notícia pel públic esquerranós: George Galloway resisteix, va guanyar la votació i encara és a la casa de Big Brother. Fora bromes, però la seva situació és lamentable. Channel 4 es nega a emetre els seus discursos polítics (existeix sembla ser una llei, segons la qual no es pot exposar una posició política sense donar la mateixa oportunitat a la contrària, però evidentment els companys de Galloway no tenen opinions a favor de la intervenció a l’Irak, ni en general de cap altre cosa). Atès que la finalitat només era aquesta (les seixanta mil lliures que ha cobrat seran adreçades al poble palestí) allò coherent seria que abandonés la casa, però seguint les regles del concurs, ningú del seu partit pot entrar en contacte amb ell. Així doncs, ell segueix adoctrinant als seus companys de casa però de manera infructuosa ja que res d’això arriba al públic. En el millor dels casos, tot l’enrenou servirà per unir com a molt deu persones al moviment Respect.

Shelley Winters

Avui la Vanguardia duia la notícia de la mort d’una altra de les personalitats més significatives del cine americà dels anys cinquanta: la mort de l’actriu americana Shelley Winters. La notícia estava centrada sobretot al recordatori de la seva vida sentimental que fou animada, però caldria dir que fou una molt bona actriu, que tingué la virtut d’evolucionar i acceptar de manera natural els canvis físics que el temps irreversiblement produeix. Hi ha dos papers de la Winters que voldria destacar: en primer lloc, el paper de mare al film de Kubrick, Lolita, on és una digníssima partenaire de James Mason, i això és dir-ne molt. També, la seva presència a un dels títols que vaig analitzar al meu llibre, el paper de Myra Harper, després Powell, a The nigth of the hunter, compartint aquest cop pantalla amb Robert Mitchum on té algunes escenes meravelloses com l’escena de la predicació amb el seu èxtasi eròtic-religiós i la mort a mans del seu nou marit, una de les escenes mes plàsticament belles i més moralment sinistre del cine de tots els temps.

Tintin al Tibet

Dijous vaig veure al Teatre del Barbican, l’adaptació que la companyia del Young Old Vic ofereix d’un dels còmics més significatius d’un personatge sense dubte carismàtic: Tintin al Tibet. Vaig anar força encuriosit perquè com quasi tots els còmics d’Herge passen moltes coses i hi ha un bon nombre d’escenaris, però amb bones expectatives perquè part de la crítica teatral havia assenyalat que és un dels millors espectacles que ara es poden veure a Londres, i la veritat és que no vaig sortir-ne gaire decebut. La inventiva i la capacitat de jugar de les escenografies britàniques, és igual d’admirable quan s’enfronten a un Shakespeare que, com aquí, quan treballen amb un material del tot diferent. La primera aportació important és convertir el relat d’Hergé en un musical, cosa que augmenta la vivacitat de la posada en escena i s’adiu molt bé amb els moments més còmics de l’obra del dibuixant belga. Així l’obra comença amb una escena coreogràfica on apareixen tots els personatges característics del còmic. Es una bona introducció al mon de Tintin i al mateix temps un bon punt de partida de la trama de l’obra que s’inicia amb el que podríem dir una crida telepàtica del seu amic Chang. A partir d’aquí l’espectacle mai no decau ni en vivacitat ni en inventiva, tot seguint de manera molt fidel el desenvolupament del còmic. Evidentment un dels punts difícils a priori era el tractament del personatge de Milou (Snowy pels anglesos), el qual es un gos, però un gos que parla ( tot i que els altres no l’entenen). Llevat de l’inici i l’escena final, on surt un gosset de debò, Snowy és tota l’obra interpretat per un actor que realitza el seu paper de manera brillant i divertida, sent-hi a l’acció, però d’una altra manera, i comunicant freqüentment els seus pensaments al públic. A més del ja esmentat començament dues escenes em van semblar remarcables: la de l’ascensió a la muntanya on els tres protagonistes principals estan una bona estona penjats al buit del teatre i el moment en que Milou troba l’ampolla de Whisky perduda pel capità Haddock i comença una lluita entre el seu àngel i el seu dimoni particular que acaba amb una bona borratxera. Aquí al teatre l’actor juga amb la seva veu de manera convincent i acaben escenificant la borratxera amb un ball on la música la forneix un conjunt de dimonis.

retrobant vells amics

Avui he reprès el meu antic costum d’anar a córrer pel parc proper a casa, aquest cop ja no només per amor a l’esport, sinó en part per prescripció mèdica ( em cal fer exercici per no pujar la tensió). Feia dos mesos que no passava pel parc i avui l’he vist d’una manera insòlita. Tot i que era la una del migdia, el parc estava pràcticament buit, alguna mare amb els seus nens i algun treballador de la zona que consumia el seu lunch tranquil·lament. Tot plegat quatre arreplegats perduts a les seves considerables dimensions. Me he sentit considerablement a gust, en primer lloc per la bellesa del parc a l’hivern. Els arbres, molt antics, semblaven més majestuosos sense les seves fulles i obrien un horitzó nou del qual no és possible gaudir a l’estiu. L’hivern té mala propaganda però sovint no es té en compte que la seva sobrietat és un senyal de vida, d’imminent resurrecció, de la mateixa manera que hom oblida que l’exuberància estival és també un senyal de mort. Però sobretot m’ha agradat la sensació de calma que desprenia l’habitualment populós parc; una possibilitat a priori impensable dins una aglomeració urbana de deu milions d’habitants, però en la qual és possible durant una bona estona aïllar-se de tota companyia amb l’excepció dels esquirols.

Les figures mediàtiques actuals

Les estrelles mediàtiques de la setmana als mitjans anglesos són George Calloway i Toni Blair. El primer havia estat fins fa poc l’ídol de l’esquerra de debò, com diria Imma Mayol, i dels moviments pacifistes. Diputat independent a les últimes eleccions, ha segurament malbaratat el seu capital polític i moral acceptant participar en el Big Brother VIP del channel four, cosa que ha provocat la vergonya dels que se sentien propers i la hilaritat dels seus enemics. L’explicació adduïda,dur el missatge pacifista a les noves generacions despolititzades, no sembla gaire convincent i segurament han estat més decisives les moltes lliures que es remoreja té assegurades per anar al programa. Ahir l’independent publicava les fotos del subjecte i jo mateix vaig veure tres o quatre minuts al vespre del seu programa: l’efecte és còmic fonamentalment per la incongruència física que suposa veure un senyor prop de seixanta anys entre tot un grup de gent considerablement més jove. Les converses semblen tenir un grau de surrealitat extrem. Malauradament l’aventura de Galloway pot acabar aviat perquè ara mateix està nominat.
Blair, el govern, ha presentat un pla per aturar el deteriorament de la convivència que ha estat acollit amb molt escepticisme per l’opinió no sé si pública, però si publicada i emesa. Algunes mesures són ben curioses: una de les més criticades és la d’expulsar durant tres mesos de les seves llars les famílies que provoquin problemes, per exemple els veïns sorollosos. El problema és que no està gaire clar que es farà amb aquestes famílies quan estiguin fora de les seves llars. Una altre mesura és crear acadèmies de paternitat, en alguns casos d’assistència obligatòria, on es prepararia als pares per dur una educació més responsable dels seus fills. Aquesta mesura és evidentment més inquietant, tot i que com a educador no seré pas jo certament qui s’atreveixi a negar la seva necessitat en molt bona part dels cassos. Però de fet allò més paoròs és que sigui necessària. No crec que se’m pugui dir pessimista si considero que aquí hi ha el senyal d’una crisi profunda.

la tercera llengua mundial

En un temps mort d’avui he matat el temps fullejant la revista de CCOO sobre els treballadors de l’ensenyament a l’exterior. Dins hi havia una entrevista amb la que més mana al camp de l’acció educativa a l’exterior. De fet l’existència d’instituts com el meu es justifica perquè formen part d’un programa institucional per difondre la llengua i la cultura no pas castellana, sinó espanyola (per això quan ve l’inspector de Madrid pròpiament no s’interessa en el nostre treball docent sinó en si fem alguna cosa per divulgar l’espanyol). L’entrevista era il·lustrativa de la poca vergonya d’alguns polítics. Així quan li demanin que faci un balanç de l’acció educativa en l’exterior, comença dient que l’espanyol és la tercera llengua del món, establint així implícitament que han estat els esforços del ministeri els que han posat el castellà en aquesta situació de privilegi. Em sembla però que això de la tercera llengua mundial ja fa bastant temps que ho sento, bastant abans que la senyora Sansegundo ( a la qual ahir vaig saludar perquè va fer una visita ràpida al nostre centre. Segurament com apuntava un dels bidells per fer temps abans que obrissin Harrod’s, potser l’objectiu real del viatge) formés el seu equip. L’afirmació no és sorprenent sinó congruent amb el triomfalisme que envolta tot el que té a veure amb la presència de l’espanyol a l’exterior. Que l’espanyol és la llengua del futur és gairebé un dogma indiscutible. Fa poc A. Puigverd insistia en aquest fet. Que no hi hagi cap valoració qualitativa d’aquesta presència i que no faci una valoració realista de les quantitatives ( allò que permet un creixement espectacular és que el punt de partida és ínfim) no semblen ser fets que ningú estigui obligat a tenir en compte. Com també sembla obvi que oblidem que la xifra no és de parlants de l’espanyol, sinó de persones que viuen en països on el castellà és llengua oficial, i no penso pas ara als catalans, sinó a la immensa quantitat de parlant de llengües natives americanes, els quals existeixen malgrat que a la dreta espanyola no els hi faci cap mena de gràcia i preferiria que no hi fossin. (una impostura semblant a dir que hi ha deu milions de catalanoparlants, però de major dimensions). En tot cas, aquesta manca de claredat intel·lectual com a mínim mostra la importància de la qüestió del tot clau per la refundació de la nació espanyola a la qual més o menys juguen tots els partits estatals. I cal dir que està sortint, que els està sortint, prou bé. No adonar-se’n, tot sentint-se satisfets amb les pròpies evidències, és un greu error. Ni Habermas, ni Rawls, ni Aaron van copsar tan clarament l’essència de la pràctica política moderna com ho feu Goebbels quan afirmà que una mentida dit un milió de vegades equival a una veritat. Per això un article com el que avui signà a l’Avui Salvador Sostres és un contrasentit i un error. Els espanyols poden ser cutres, pobres i tontos però tot i això en són prou per manar els catalans.

personal report

He passat la tarda fent informes per les universitats angleses i ha estat una tarda bastant empipadora. Probablement fent aquesta mena de tasques és quan millor es poden copsar algunes diferencies culturals. Al Regne Unit no hi ha selectivitat ni res que s’assembli. Al començament del darrer any del cicle de dos que equival al nostre batxillerat, els alumnes inicien el seu procés d’admissió que consisteix en una mena d’autopresentació on ells fan un informe explicant perquè volen estudiar aquells estudis en una universitat determinada i després fan una entrevista d’admissió amb un membre de la universitat que és el moment realment definitiu. El centre intervé fent un informe sobre l’alumne que ha d’arribar a la universitat abans de l’entrevista. És això el que he fet aquesta tarda. És evident que molts trobaren avantatges a aquest sistema, però, el fet cert és que jo em sento prou incòmode, especialment pel fet que d’alguna manera allò que es jutja és, tot i que no només, la personalitat dels meus alumnes i no tinc gaire clar des d’on es pot fer aquest judici, sinó és des de la base de quelcom que potser no deixa de ser en algun sentit prejudicis. Allò cercat és un estil de persona en molts cassos i aquesta és una idea que aplicada a fons pot ser ella sola la causa de l’esfondrament d’un sistema educatiu. El problema però s’aclareix des d’una perspectiva política. La funció de la universitat a un país com aquest havia estat la de fer la classe dirigent de l’imperi i això s’ha mantingut fins i tot quan no hi ha imperi i l’accés a la Universitat havia esdevingut gairebé massiu, tot i que com passa a l’estat espanyol aquesta tendència comença a canviar en el Regne Unit i estudiar a la universitat és cada cop més un destí plausible només per als nens de casa bona. Potser és una conseqüència de les meves influències jacobines, però un examen objectiu, impersonal i igual per a tothom, on no saps si el candidat es gras o prim, pàl·lid o morenet, s’adiu molt més amb el meu sentit de la justícia. En tot cas el sistema és molt revelador del tarannà anglo-saxó. Especialment pel seu fonament en una noció tan fonamental a la filosofia lockeana com la de confiança. Si el nostre escenari social i polític deixa algun marge per a nocions com aquesta no és però del tot clar. Com ja he dit alguna vegada, cal encara pensar a fons les contradiccions que ha generat el desenvolupament del projecte polític del liberalisme.

Represa

Com varem dir, avui vuit de gener, he tornat a Londres. Hi soc de nou a aquest pis que ara reconec com a casa meva. La tornada ha estat fidel a les expectatives: una pluja molt fina però empipadora i una temperatura al voltant dels cinc graus. Demà m’espera un dia dur. Els dilluns és l’únic dia que estic carregat d’horari i a més començo un curs de pronunciació anglesa a city lit. Serà però un altre dia. Aquesta tarda de moment frueixo del silenci i la tranquil·litat del meu carrer, mentre espero la Cristina que d’aquí una estona arribarà de treballar. Tinc moltes coses a fer en tots els ordres, però en tinc ganes de fer-les i la sensació que si no perdo el pols o el cap me’n sortiré. Ara per ara, és clar que pensar només ho puc fer des d’aquí i Catalunya queda per altres coses.