Twelve angry men

El meu amic Ferran m'ha proposat fer un article per la revista Transversal sobre la relació entre les nocions de cinema i realitat i ja vaig treballant considerant algunes pel·lícules. Avui insereixo una reflexió sobre la pel·lícula esmentada al títol

TWELVE ANGRY MEN

El cine americà dels anys cinquanta, produït en un context de confrontació i ideològica precisament amb la unió soviètica, té sovint una clara intencionalitat política, més efectiva quan resulta menys evident. Dins d’aquest període trobem obres de clara significació política, generalment la denuncia del totalitarisme comunista, però més aviat irrellevants, tant des del punt de vista crític, la seva obvietat acostuma a ser aclaparadora, com des del punt de vista popular, cap d’aquests films tingueren un èxit ni tan sols discret a les taquilles. Molts més efectiu resultaren pel·lícules que aparentment tractaven d’altres coses, però que tenien un discurs ben articulat sobre com havia de construir-se l’escenari polític que corresponia a la nova situació de l’imperi americà, la situació per ser exactes posterior al new deal. Als cinquanta els demòcrates perdien el poder després de vint anys, començava la cacera de bruixes i hom entrava en una situació del tot nova. Cinematogràficament, aquesta situació segurament té un punt de partida no gaire simbòlic en el fracàs econòmic del primer film de Capra després de la segona guerra mundial, la molt coneguda. It is a wonderful life.
El cine d’aquest període ha estat estudiat per P. Biskind en un llibre inèdit a casa nostra, amb un títol ben precís. Seeing is believing.[1] La tesi general del llibre és que el tema general del cine d’aquest període és l’escenificació de la victòria del centre polític. La realitat reflectida a l’escenari de les pel·lícules mostra un model de construcció de la societat. Sistemàticament es plantegen conflictes on la solució sempre esta en plantejaments centristes que es contraposen a les posicions extremistes que són inefectives i en general tendeixen a crear més problemes dels que no solucionen. Això certament no significa l’exclusió dels grups mantenidors d’aquesta mena de discursos. Pel contrari, el principal valor d’aquesta concepció és el consens. Allò possible, desitjable i convenient es la construcció del discurs en el qual ningú no ha de quedar exclòs. Malgrat el diferent règim de producció i les molt diferents coordenades estètiques, no estem tan lluny del que es proposaren els quadres de la primera URSS. La propaganda política no té un valor merament discursiu sinó que forneix una estratègia d’acció que és pròpiament un camí de construcció d’aquesta realitat. Així els films americans de l’època d’Eisenhower ens mostraran com es construeix el consens.
Un film d’aquesta època constitueix un exemple privilegiat d’aquesta estratègia: Twelve angry men, el film que Stanley Lumet dirigí l’any 1957, protagonitzat per Henry Fonda que també tingué a veure amb la producció. La pel·lícula, originàriament provinent d’una escenificació televisiva, mostra la deliberació d’un jurat que ha de decidir la culpabilitat d’un jove acusat d’assassinar el seu pare. El cas sembla d’entrada molt clar, hi ha un bon nombre de proves que semblen incriminar-ho, i la primera votació és gairebé unànime en la promulgació d’una condemna que suposaria la pena de mort. Tanmateix un dels jurats, l’interpretat per Henry Fonda, no ho veu clar i vol considerar la qüestió una mica de temps. Tota la pel·lícula assistirem a aquesta deliberació que acabarà amb un veredicte, ara si unànime, d’absolució.
Durant la projecció mai no sabem el nom de cap dels protagonistes que s’identifiquen només amb el seu número de jurat. Tanmateix, o precisament per això, no ens són pas desconeguts cadascun d’ells representa un element arquetípic del sistema social americà. El que du un paper preeminent, el jurat número 7, és un clar representant de la intel·lectualitat liberal, arquitecte de professió, un membre de l’élite intel·lectual, els primers jurats que convencerà, per les seves robes i les seves actituds, pertanyen de manera clara a la classe obrera. Finalment els individus més recalcitrants i entestats a condemnar el noi són clars selfs-made-man pertanyents al món de l’empresa amb una visió del món més aviat conservadora. Tot i que és fàcil pensar que la temàtica de la pel·lícula és la justícia, resulta segurament més fructífer pensar que el tema central és més aviat el consens. Allò important no es tant fer el relat veritable d’allò que ha succeït, com fer un discurs en el qual tots puguin estar d’acord, inventar un consens. En aquest sentit és important com veure com exerceix el seu lideratge el personatge de Fonda, el qual sempre sembla estar extremadament preocupar per deixar oberts ponts d’enteniment per tothom. És així sistemàtic, que quan el més extremista dels partidaris de la condemna es vingui avall sigui precisament Fonda qui prengui cura d’ell i el que faci per que l’home no es senti exclòs del grup.
La desfeta dels partidaris de la condemna es produeix mentre es va produint una lenta però incessant reconsideració del fets que en principi semblaven constituir el fonament de la condemna. Mentre ells en un principi afirmaven tenir a favor seu els fets, serà finalment els partidaris dels discurs contrari els que imposaren el seu reconeixement, essent avalats també pels fets. No sembla aventurar concloure a l’acabar la pel·lícula que els fets, estan mancants de tota mena de substància pròpia. Només des de dins del discurs assoleixen conquerir la seva objectivitat. No és segurament estrany que aquesta mena de concepcions es fes pública en el moment en que s’estava difonent el canvi radical de punt de vista del més importants dels filòsofs contemporanis per la cultura anglosaxona: l’abandonament de la pretensió il·lusòria de pensar el llenguatge com una imatge de la realitat, per passar a les teories de la significació, basades en la noció de joc de llenguatge. La confrontació entre els diversos jurats es pot entendre en el fons com una deliberació de a quina mena de joc cal jugar.

[1] Bla, bla, bla. L’anàlisi que desenvoluparem a les línies sots-següents està bàsicament inspirat en el d’aquest llibre.