Les figures mediàtiques actuals

Les estrelles mediàtiques de la setmana als mitjans anglesos són George Calloway i Toni Blair. El primer havia estat fins fa poc l’ídol de l’esquerra de debò, com diria Imma Mayol, i dels moviments pacifistes. Diputat independent a les últimes eleccions, ha segurament malbaratat el seu capital polític i moral acceptant participar en el Big Brother VIP del channel four, cosa que ha provocat la vergonya dels que se sentien propers i la hilaritat dels seus enemics. L’explicació adduïda,dur el missatge pacifista a les noves generacions despolititzades, no sembla gaire convincent i segurament han estat més decisives les moltes lliures que es remoreja té assegurades per anar al programa. Ahir l’independent publicava les fotos del subjecte i jo mateix vaig veure tres o quatre minuts al vespre del seu programa: l’efecte és còmic fonamentalment per la incongruència física que suposa veure un senyor prop de seixanta anys entre tot un grup de gent considerablement més jove. Les converses semblen tenir un grau de surrealitat extrem. Malauradament l’aventura de Galloway pot acabar aviat perquè ara mateix està nominat.
Blair, el govern, ha presentat un pla per aturar el deteriorament de la convivència que ha estat acollit amb molt escepticisme per l’opinió no sé si pública, però si publicada i emesa. Algunes mesures són ben curioses: una de les més criticades és la d’expulsar durant tres mesos de les seves llars les famílies que provoquin problemes, per exemple els veïns sorollosos. El problema és que no està gaire clar que es farà amb aquestes famílies quan estiguin fora de les seves llars. Una altre mesura és crear acadèmies de paternitat, en alguns casos d’assistència obligatòria, on es prepararia als pares per dur una educació més responsable dels seus fills. Aquesta mesura és evidentment més inquietant, tot i que com a educador no seré pas jo certament qui s’atreveixi a negar la seva necessitat en molt bona part dels cassos. Però de fet allò més paoròs és que sigui necessària. No crec que se’m pugui dir pessimista si considero que aquí hi ha el senyal d’una crisi profunda.