Tintin al Tibet

Dijous vaig veure al Teatre del Barbican, l’adaptació que la companyia del Young Old Vic ofereix d’un dels còmics més significatius d’un personatge sense dubte carismàtic: Tintin al Tibet. Vaig anar força encuriosit perquè com quasi tots els còmics d’Herge passen moltes coses i hi ha un bon nombre d’escenaris, però amb bones expectatives perquè part de la crítica teatral havia assenyalat que és un dels millors espectacles que ara es poden veure a Londres, i la veritat és que no vaig sortir-ne gaire decebut. La inventiva i la capacitat de jugar de les escenografies britàniques, és igual d’admirable quan s’enfronten a un Shakespeare que, com aquí, quan treballen amb un material del tot diferent. La primera aportació important és convertir el relat d’Hergé en un musical, cosa que augmenta la vivacitat de la posada en escena i s’adiu molt bé amb els moments més còmics de l’obra del dibuixant belga. Així l’obra comença amb una escena coreogràfica on apareixen tots els personatges característics del còmic. Es una bona introducció al mon de Tintin i al mateix temps un bon punt de partida de la trama de l’obra que s’inicia amb el que podríem dir una crida telepàtica del seu amic Chang. A partir d’aquí l’espectacle mai no decau ni en vivacitat ni en inventiva, tot seguint de manera molt fidel el desenvolupament del còmic. Evidentment un dels punts difícils a priori era el tractament del personatge de Milou (Snowy pels anglesos), el qual es un gos, però un gos que parla ( tot i que els altres no l’entenen). Llevat de l’inici i l’escena final, on surt un gosset de debò, Snowy és tota l’obra interpretat per un actor que realitza el seu paper de manera brillant i divertida, sent-hi a l’acció, però d’una altra manera, i comunicant freqüentment els seus pensaments al públic. A més del ja esmentat començament dues escenes em van semblar remarcables: la de l’ascensió a la muntanya on els tres protagonistes principals estan una bona estona penjats al buit del teatre i el moment en que Milou troba l’ampolla de Whisky perduda pel capità Haddock i comença una lluita entre el seu àngel i el seu dimoni particular que acaba amb una bona borratxera. Aquí al teatre l’actor juga amb la seva veu de manera convincent i acaben escenificant la borratxera amb un ball on la música la forneix un conjunt de dimonis.