retrobant vells amics

Avui he reprès el meu antic costum d’anar a córrer pel parc proper a casa, aquest cop ja no només per amor a l’esport, sinó en part per prescripció mèdica ( em cal fer exercici per no pujar la tensió). Feia dos mesos que no passava pel parc i avui l’he vist d’una manera insòlita. Tot i que era la una del migdia, el parc estava pràcticament buit, alguna mare amb els seus nens i algun treballador de la zona que consumia el seu lunch tranquil·lament. Tot plegat quatre arreplegats perduts a les seves considerables dimensions. Me he sentit considerablement a gust, en primer lloc per la bellesa del parc a l’hivern. Els arbres, molt antics, semblaven més majestuosos sense les seves fulles i obrien un horitzó nou del qual no és possible gaudir a l’estiu. L’hivern té mala propaganda però sovint no es té en compte que la seva sobrietat és un senyal de vida, d’imminent resurrecció, de la mateixa manera que hom oblida que l’exuberància estival és també un senyal de mort. Però sobretot m’ha agradat la sensació de calma que desprenia l’habitualment populós parc; una possibilitat a priori impensable dins una aglomeració urbana de deu milions d’habitants, però en la qual és possible durant una bona estona aïllar-se de tota companyia amb l’excepció dels esquirols.