El problema judicial

Un dels comentaristes de La Vanguardia observava avui que el problema judicial és un problema molt més important que el problema militar. I afegia que fins l’actual ministre de cultura va justificar la llei que tancava el tema dels papers de Salamanca, argumentat que si aquest tema anava als tribunals podia passar qualsevol cosa. Crec que estan en el cert i de fet aquesta qüestió m’ha permet reviure moltes de les impressions que tenia quan el meu germà s’introduí en el món del dret i m’explicà coses del seu funcionament . Crec que en general des del 77 els avenços polítics indubtables no han estat acompanyats d’avenços socials equiparables i per això s’ha anat aguditzant un problema com el de la nostra classe judicial. Si ens ho miren serenament, encara és estrany que els jutges no facin més disbarats. A aquest país potser el fill d’un obrer immigrant pot arribar a ministre, però veig difícil que arribi a jutge. Només els membres d’una classe molt determinada poden costejar-se tres o quatre anys d’estudis preparant les oposicions. Això no significa que tots els jutges siguin conservadors, però si que hi ha una extremada probabilitat que ho siguin. Tanmateix, contra el que jo de jove havia sentit dir, és pot ser conservador i intel·ligent alhora, però l’estudi que cal per aprovar aquestes oposicions més aviat constitueix un impediment que no pas un altre cosa. En tot cas, sembla que un contacte directe amb la realitat, serviria molt més per la preparació d’un jutge que no un règim de reclusió on es perd el contacte amb la realitat i el sentit comú. Més enllà dels sempre discutibles problemes nacionals, allò que faria l’aprovació de l’Estatut summament desitjable és el fet que pugui contribuir a desmuntar aquestes estructures tan viciades. Per això no resulta tampoc estrany, com avui comentava l’Albert Vitrià, que siguin precisament els quadres funcionarials de l’estat els protagonistes més actius de la campanya contra l’estatut. D’alguna manera és molt comprensible. Els catalans s’estimen els seus negocis i per una certa burgesia de les ciutats petites de Castellà o Andalusia, l’estat és el seu negoci i el funcionariat el seu únic destí possible. Per les seves obres els coneixereu i recordem que Rajoy és registrador de la propietat. Resulta molt paradoxal que quan penso des d’un punt de vist egoista en la preservació dels meus drets de funcionari el partit que em resulti menys amenaçador, sigui un partit, en teoria liberal, com el PP.