Shelley Winters

Avui la Vanguardia duia la notícia de la mort d’una altra de les personalitats més significatives del cine americà dels anys cinquanta: la mort de l’actriu americana Shelley Winters. La notícia estava centrada sobretot al recordatori de la seva vida sentimental que fou animada, però caldria dir que fou una molt bona actriu, que tingué la virtut d’evolucionar i acceptar de manera natural els canvis físics que el temps irreversiblement produeix. Hi ha dos papers de la Winters que voldria destacar: en primer lloc, el paper de mare al film de Kubrick, Lolita, on és una digníssima partenaire de James Mason, i això és dir-ne molt. També, la seva presència a un dels títols que vaig analitzar al meu llibre, el paper de Myra Harper, després Powell, a The nigth of the hunter, compartint aquest cop pantalla amb Robert Mitchum on té algunes escenes meravelloses com l’escena de la predicació amb el seu èxtasi eròtic-religiós i la mort a mans del seu nou marit, una de les escenes mes plàsticament belles i més moralment sinistre del cine de tots els temps.