la tercera llengua mundial

En un temps mort d’avui he matat el temps fullejant la revista de CCOO sobre els treballadors de l’ensenyament a l’exterior. Dins hi havia una entrevista amb la que més mana al camp de l’acció educativa a l’exterior. De fet l’existència d’instituts com el meu es justifica perquè formen part d’un programa institucional per difondre la llengua i la cultura no pas castellana, sinó espanyola (per això quan ve l’inspector de Madrid pròpiament no s’interessa en el nostre treball docent sinó en si fem alguna cosa per divulgar l’espanyol). L’entrevista era il·lustrativa de la poca vergonya d’alguns polítics. Així quan li demanin que faci un balanç de l’acció educativa en l’exterior, comença dient que l’espanyol és la tercera llengua del món, establint així implícitament que han estat els esforços del ministeri els que han posat el castellà en aquesta situació de privilegi. Em sembla però que això de la tercera llengua mundial ja fa bastant temps que ho sento, bastant abans que la senyora Sansegundo ( a la qual ahir vaig saludar perquè va fer una visita ràpida al nostre centre. Segurament com apuntava un dels bidells per fer temps abans que obrissin Harrod’s, potser l’objectiu real del viatge) formés el seu equip. L’afirmació no és sorprenent sinó congruent amb el triomfalisme que envolta tot el que té a veure amb la presència de l’espanyol a l’exterior. Que l’espanyol és la llengua del futur és gairebé un dogma indiscutible. Fa poc A. Puigverd insistia en aquest fet. Que no hi hagi cap valoració qualitativa d’aquesta presència i que no faci una valoració realista de les quantitatives ( allò que permet un creixement espectacular és que el punt de partida és ínfim) no semblen ser fets que ningú estigui obligat a tenir en compte. Com també sembla obvi que oblidem que la xifra no és de parlants de l’espanyol, sinó de persones que viuen en països on el castellà és llengua oficial, i no penso pas ara als catalans, sinó a la immensa quantitat de parlant de llengües natives americanes, els quals existeixen malgrat que a la dreta espanyola no els hi faci cap mena de gràcia i preferiria que no hi fossin. (una impostura semblant a dir que hi ha deu milions de catalanoparlants, però de major dimensions). En tot cas, aquesta manca de claredat intel·lectual com a mínim mostra la importància de la qüestió del tot clau per la refundació de la nació espanyola a la qual més o menys juguen tots els partits estatals. I cal dir que està sortint, que els està sortint, prou bé. No adonar-se’n, tot sentint-se satisfets amb les pròpies evidències, és un greu error. Ni Habermas, ni Rawls, ni Aaron van copsar tan clarament l’essència de la pràctica política moderna com ho feu Goebbels quan afirmà que una mentida dit un milió de vegades equival a una veritat. Per això un article com el que avui signà a l’Avui Salvador Sostres és un contrasentit i un error. Els espanyols poden ser cutres, pobres i tontos però tot i això en són prou per manar els catalans.