Escrits Corsaris

Escrits corsaris és una recopilació de diferents articles publicats a la premsa els dos darrers anys de la vida de Pasolini. Evidentment són escrits de caràcter conjuntural i que estan escrits per ser llegits en un moment puntual. Tanmateix això no suposa la seva caducitat. Pel contrari, serveixen per apreciar molt clarament com Pasolini està esdevenint cada cop més una referència pels que volen obrir un camí a l’esquerra que prescindeixi de la tonteria acumulada des del anys 60 i sobretot constituint un exemple pels que pensen que tenir una orientació de pensament no significa renunciar a la pròpia individualitat i a seguir pensant per un mateix. Un exemple clar en aquest sentit és la qüestió de l’avortament. Pasolini expressà les seves reserves en aquest sentit i això li va valer un allau de critiques i atacs, sovint personals, motivats només pel fet d’haver trencat la unanimitat de l’esquerra. A hores d’ara i des de la meva perspectiva cal dir que les raons de Pasolini semblen prou assenyades.
Altres vegades les crítiques de Pasolini semblen adquirir un caràcter profètic. Per exemple la seva lucidesa envers la qüestió del feixisme. A diferència d’altres intel•lectuals emmirallats en el feixisme històric i en personatges com Almirante, Pasolini se n’adonà ben aviat que aquesta mena de feixisme havia passat irremissiblement avall. Això no resolia certament el problema, pel contrari el ho feia més greu perquè el nou feixisme hauria d’aparèixer en formes noves lligades a fenòmens com el de l’aparició del consumisme. Parlar d’una predicció del fenomen Berlusconi no sembla de tot inapropiat.
La seva opinió de la Democràcia Cristiana anticipa el fenomen històric que després es repetí al Regne Unit amb Margaret Thatcher: un cas particular de mort per èxit. En ambdós casos una mort per un èxit econòmic que soscava els fonaments de les concepcions ideològiques i morals que justificaven l’existència d’aquests dos partits. Això es feu clarament palès, per exemple, en el referèndum sobre el divorci, la convocatòria del qual fou acollida amb molt recel pel PCI tot i que els resultats finals suposaren una gran desfeta per la Democràcia Cristiana i el Vaticà.
Altres punts tenen també un gran interès. Per exemple, el seu refús de la noció de Tolerància induït des de la seva condició d’homosexual; una reflexió valida pels que pensem que la tan celebrada noció de tolerància té sovint un caràcter fosc i ombrívol. I finalment, i per tornar al nostre punt de partida, la seva posició elegíaca enfront d’una cultura popular moribunda que té com a primer símptoma d’anorreament la desaparició de la riquesa dialectal de la llengua italiana.

L'escola a Kuramathi i a la premsa catalana

Certament un dels motius per desplaçar-te cin mil milles és oblidar-te tant com puguis de tot el que t`envolta. No és però fàcil ni que no sigui el cas que tinguis la sort de tenir un caràcter poc obsessiu (que no és pas el meu cas). Així passejant per una de les illes vaig tenir l’oportunitat d’entrar a l’escola local (que és la mostrada a la foto). Vaig constatar que malgrat que la temperatura rarament baixi dels 25º fan classe habitualment i normalment. La solució tecnològica utilitzada no és especialment sofisticada i sembla a l’abast de les possibilitats del país,en general, i del departament d’educació en particular.
No segueixo per aquest camí, però perquè la polèmica sobre el calendari és una d’aquestes coses en les que val la pena no barrejar-s’hi gaire. És difícil en una qüestió tan relativament senzilla, dir disbarats tan grans. No és sorprenent, però sí lamentable, el caràcter de linxament moral del professorat en general expressat pels qui escriuen als diaris. Una campanya d’aquesta mena és del tot impensable al Regne Unit, com a qualsevol país amb una democràcia de certa qualitat. Nosaltres però això no ho tenim i un dels motius principals d’aquesta degradació és que a Catalunya la noció de premsa independent sembla ésser quasi metafísicament impossible. Allò que mostren articles, com el publicat per Aira a El Singular o les intervencions de Cuni, és que en el cas de molts d’aquests periodistes, però em sap greu anomenar-los així perquè l’ofici en ell mateix no té res d’indigne, a la servitud i la incultura s’uneix el ressentiment, del qual en tinc notícies certes. És evident que sovint les condicions laborals del periodistes normalment no són especialment bones i per tant viuen pitjor que altra mena de llicenciats universitaris. Òbviament els que es queixin d’això potser haurien de pensar que aquests altres llicenciats, els professors entre ells, han fet carreres de debò, però segurament això no és del tot llur culpa, encara que al capdavall ho paguem tots. En qualsevol cas, aquest linxament és significatiu perquè els motius de ressentiment poden ser els mateixos envers metges, advocats, etc, però aquesta mena de campanyes no existeixen en aquest cassos i segurament això té sentit des de la perspectiva que adoptarem fa uns anys a l’escrit sobre el Malestar a l’ensenyament quan parlàvem de la degradació social de la consideració del professorat i del seu desplaçament del camp intel•lectual envers esferes de menys prestigi i reconeixement social.

Kuramathi (III): per acabar

c Aquests eren el millor tipus de bungalows. El coral que s'entreveu a la foto estava ple de vida i moviment




La illa acaba amb un banc de sorra orientat a ponent. Aquí hi veieu algunes imatges i un dels seus habitants

Fa només tres dies que he tornat de Kuramathi però és com s’hi haguessin passat trenta anys. La desconnexió va ser lenta i treballosa, tres nits de gairebé complet insomni atenuats pel fet que durant el dia no feia res que requereixi massa domini de les meves facultats, però la demandes del nostre públic han fet la connexió immediata.
Tot plegat, les Maldives és un destí del tot recomanable. Certament estan molt lluny, però per mi és una objecció mínima perquè me n’adono que moltes vegades em sento més feliç desplaçant-me que no pas al meu destí; un punt de vista potser ridícul, però un punt de vista. També cal considerar que aquestes illes inciten a la melancolia quan pensem al seu molt previsible futur, poc futur, almenys des d’un punt de vista geològic i climatològic. Amb una alçada màxima de 2,4 metres sobre el nivell del mar, no sembla necessari que es realitzin les perspectives més pessimistes sobre el canvi climàtic per què la seva desaparició sigui un fet.
Mentrestant, però el negoci turístic seguirà funcionant perfectament. Pel que he experimentat el clima és millor que el del Carib, tot i ésser igualment tropical. La calor és menys extrema i les nits tot i ser càlides no arriben a ser asfixiants. L’explotació turística ha estat feta amb prou intel•ligència, jo diria que per alemanys, com per vendre una sensació d’amplitud molt agradable per la gent que venim de llocs atapeïts. Tot semblava estar dissenyat a Kuramathi perquè res no pogués estar mai massa ple. Al Carib bona part de les noves infraestructures ha estat feta per empreses d’origen hispànic que tenen una altra cultura, per dir-ho en termes no obertament injuriosos

Kuramathi (II): algunes imatges

Els criteris de selecció no són gaire clars, ni evidents però aquestes són alguna de les imatges. El tros de platja és el més proper al meu bungalow. La tercera foto era el meu bar preferit de l'illa. Els crepuscles i les sortides de sol són sempre espectaculars, molt més del que la fotografia pugui mostrar

Kuramathi (I)

Han acabat les vacances i torno a ser a casa. El viatge ha estat llarg. He comptat 24 hores des de que he embarcat al moll de kuramathi i avui he obert la porta de casa. Com que vaig decidir-me tard no vaig tenir opcions al vol directe i vaig haver d’aturar-me tots dos cops a Colombo. A l’anada nou hores, a la tornada nou minuts (l’avió va sortir amb retard de Male, la capital de les Maldives). Com que vaig arribar a les dues de la matinada, Sri Lanka Airlines m’ofereix passar el que restava de nit a un hotel proper. Això em permet donar un cop d’ull al país. Evidentment em produeix una impressió de familiaritat després d’haver estat a l’India l’estiu passat, però no sembla haver l’asfixiant pressió humana que caracteritza la primera democràcia del món i tot té un aire una mica més endreçat. L’aeroport de Colombo té un punt original. A més de les botigues típiques a tots els aeroports, hi ha un bon grapat de botigues d’electrodomèstics que exposen les seves rentadores, neveres, etc. De fet, a les dues de la matinada seguien obertes, esperant clients. Imagino que tot això té a veure amb el fet que encara estiguin en un altre nivell de consum. En tot cas passejar per aquesta part del món va bé per recordar-te si més no, que ser blanc (ells no ens veuen pas blancs sinó d’un gris tirant a rosa) és una cosa fins i tot una mica rara en termes estadístics.
L’aeroport de Male és una estructura quasi del tot oberta a la part de l’arribada. De fet,a Kuramathi pràcticament la única possibilitat d’estar entre quatre parets és a les habitacions; un sostre de palla és suficient pels restaurants, recepció, bars... La major part dels turistes que hi ha pel meu voltant són russos. De llarg són el sector més majoritari. També són fàcils de trobar alemanys i italians. De fet, són alemanys els responsables de l’estació biològica que fa una tasca de divulgació del coneixement entorn de la fauna marina i classes de busseig. Hi ha una família espanyola amb la que no considero oportú parlar. No he sentit en cap moment parlar en català. (la primera vegada que això m’ha passat en cap viatge). Tampoc no és molt apreciable la presència americana tot i que la moneda on són tots els preus és el dolar.
A la illa només hi ha tres hotels. Vegetació tropical enjardinada (cada matí hi ha un nombre força elevat de treballadors recollint fulles), fauna també tropical prèvia supressió, imagino, de qualsevol espècie potencialment perillosa i un mar increïblement blau dins de la barrera de coral que defineix l’atolón del qual forma part la illa. Durant el dia els entreteniments oferts tenen relació amb tota mena d’esports aquàtics i un servei de spa, a més de l’opció de fer una vida de llangardaix, no del tot recomanable, perquè el sol és molt viu entre les onze i les tres de la tarda. Les nits són molt més ensopides especialment sí, com és el meu cas, vas sol. (No hi vaig observar ningú més viatjant així). Resta però el plaer de prendre una copa, tot escoltant el soroll de les onades del mar mentre et banyen els peus.
Per variar mínimament i per esperit de contradicció visito algunes illes més. Rashdoo és la illa del costat. Hi viu gent i no hi ha cap hotel. El vaixell triga cinc minuts en fer la travessia. De fet a Kuramathi hi ha molts cartells prohibint fer la travessia nedant, per allò dels corrents. L’arquitectura dels carrers és senzilla. Són cases noves com de ciment, funcionals i lletjotes. Em recorden Mequinença. Fer cinc mil milles i que em vingui al cap el poble dels avantpassats de Ciceró i Quint em fa considerar que de fet el mon tampoc és tan gran. La illa no difereix gaire en substància de l’anterior però és radicalment diferent en els seus accidents. Hi ha unes torres de comunicació horroroses que òbviament fan servei a l’illa veïna on no podrien ser-hi, no hi cap mena d’enjardinament i si moltes escombraries per tot arreu. Aprofito per parlar una mica amb els nadius (la meva vida a la illa ha estat molt silenciosa) que volem vendre’m coses. Comprovo que es saben bé l’alienació del Barça. A la matinada següent, mentre espero veure la sortida del sol (Rashdon està precisament a l’Est de Kuramthi) sento la remor d’uns altaveus que sembla venir d’un sistema de megafonia possiblement relacionat amb la crida de les mesquites. Les Maldives és un país musulmà però als complexos això només és nota en la prohibició del top-less.

Stalker

Dimarts m’arrossego fins al pont de Waterloo malgrat el fred per veure una projecció de Stalker de Tarkovski. Les collonades de la feina m’impedeixen prendre un miserable cafè i ho pateixo durant bona part dels 161 minuts de la pel•lícula. La visió del film és una experiència ben diferent de qualsevol altra projecció ordinària. Tarkovski era un cineasta metafísic i l’escenari representat defuig qualsevol mena de concreció. El poder visual de les imatges és molt gran, però la metàfora de la zona es correspon plenament a allò que Eco anomenava obra oberta.
Posteriorment hi hagué un col•loqui que resulta força animat. Hi eren l’ajudant de direcció de Tarkovski en aquell film, Eugeni Tsymbal, i el professor Anatol Lieven, catedràtic de relacions internacionals i terrorisme al King’s college de London. El primer donà indicacions importants sobre el treball de Tarkovski i explicà que efectivament el film es rodà dues vegades. A la primera el personatge del guia que introdueix l’escriptor i el científic a la zona era un home fort i resolutiu, Tarkovski es repensà i el convertí en un personatge dubitatiu i més feble. Lieven explicà el transfons polític de la pel•lícula i introduí una hipòtesi interpretativa relacionada amb l’esfondrament de la Unió Soviètica, plausible i ben argumentada.
Tot i que la primera interpretació era rodar-la a l’Asia central, el film fou finalment rodat a Estonia i possiblement no he vist mai a la pantalla un retrat tan poderós sobre la devastació inherent a les societats industrialitzades (una devastació que no és un patrimoni exclusiu de l’antiga URSS com recordà Lieven, als EEUU hi ha Cleveland i Detroit). Tot plegat massa depriment en aquest hivern del meu descontent,. Demà volaré cap a Kuramathi, una illa que només té un kilòmetre de punta a punta i intentaré oblidar-me de tanta fredor. El dietari tornarà en uns deu dies.

Gray sobre el significat del darwinisme en el nostre moment

A les cultures pre-científiques tradicionals la relació equilibrada amb el medi ambient estava garantida per pràctiques animistes en les quals la unitat de l’home amb altres animals i amb la terra estava asegurada. L’impacte de la ciència moderna, com el del cristianisme, ha estat la destrucció d’aquestes creences i pràctiques tradicionals. El fatal regal de la ciència moderna és una visió desencantada del mon. Aquesta mena de visió implica una pèrdua cultural irreparable. I també treu, sense reemplaçament, restriccions culturals i pre-cientifíques sobre l’explotació de la naturalesa. El resultat de la ciència com la única institució cultural que resta amb autoritat a les societats modernes tardanes és el reforç de la fusió de nihilisme i humanisme que és l’anima de la seva visió real del món.
És clar però que això és rarament un projecte conscient dels ideòlegs cientistes. La seva comprensió de la ciència és primitiva i realment precientífica. La concepció de la ciència propugnada per un ideòleg com Richard Dawkins és patentment pre-darwiniana. Una perspectiva darwiniana suggeriria que el creixement de la ciència ha de ser explicat en termes del control del medi ambient que permet a la nostre espècie, més que en termes platònics, humanistes i cristians de recerca de la veritat. Els fonamentalistes científics combinen una adhesió formularia a l’ortodoxia neo-darwinista amb la fe il•lustrada en què el coneixement científic pot permetre a la humanitat refer l’edifici destraler de la societat humana. Però un naturalisme darwinià consistent soscava totes aquestes possibilitats.
Endgames, pp. 166-7

The pitmen painters

Dilluns passat vaig al teatre Nacional a veure una representació de The Pitmen Painters. Va ser estrenada a Londres la passada primavera, però llavors em va ser impossible obtenir una entrada. Atès l’èxit de les representacions s’ha tornat a programar aquest anys i ahir vaig aprofitar l’entrada que tenia des de l’agost. L’obra reflecteix uns esdeveniments reals. L’any 1934 un sindicat miner d’Ashington va contractar els serveis d’un llicenciat en art, anomenat Lyons, per donar als seus afiliats unes classes d’apreciació de l’art. Aviat es va passar de la teoria a la pràctica i els miners van dedicar el seu temps d’esbarjo a la pintura, fundant un grup que tingué un ampli reconeixement i que fou celebrat per l’avantguarda i la crítica anglesa. Això no suposa cap mobilitat social sinó que seguiren baixant cada dia a la mina. Una part significativa de la seva producció està exposada al vestíbul del teatre
L’autor de l’obra és Lee Hall, un autor famós per l’èxit de Billy Elliot, una altra obra on es planteja la relació entre art i classe social, que òbviament és el tema central també d’aquesta obra. Malgrat algun esllavissament cap un discurs obertament pamfletari, l’obra és prou interessant i està ben proveïda d’un humor intel•ligent amb un cert fons d’amargor; molts acudits giren entorn de les dificultats de comprensió dels membres de la “intel•ligència” per entendre la parla dels miners, el geordie de Newcastle. Es sabut que a Anglaterra hom valia allò que valia la qualitat del seu llenguatge (en gran part encara això és així). Un absolut contrast amb un país democràtic com Catalunya, on el maltractament de la llengua pròpia està repartit equitativament entre totes les classes socials.
El moment més interessant de l’obra s’esdevé quan un dels pintors-miners, Oliver Kilbourn, potser el que més clarament posseïa un talent natural, s’enfronta a la decisió d’acceptar una beca atorgada per una aristòcrata amant de l’art o seguir amb el seu treball a la mina. La decisió evidentment és la segona i la causa que ell expressa perfectament té a veure amb la seva concepció d’allò que és la dignitat d’un home. Entre les coses que mai no es podran perdonar a l’esquerra del segle XX, és haver destruït aquest ethos que era el patrimoni per excel•lència de la classe obrera, allò que era el seu suport i que ara sembla haver passat avall irreversiblement.
L’obra acaba el 1947 amb un moment d’exaltació després que el govern d’Atlee ha nacionalitzat tot el sector miner. L’escola d’Ashington pensen ells, creixerà i es convertirà en una Universitat on Shakespeare i Goethe deixaran de ser un patrimoni restringit per passar a pertànyer a tota la humanitat. Els cartells ens informen, però que mai no es va fer cap universitat a Ashington i que el pou fou tancat el 1981, quan la senyora Thatcher començava la seva lluita contra els sindicats. Allò que com a mínim assoliren aquests treballadors és una educació universal i obligatòria. Paradoxalment però, l’anhel de saber, la necessitat d’entendre que els movia semblen haver desaparegut completament. Alguna cosa no ha acabat de rutllar.

Hunger

Hunger fou la pel•lícula triada pels crítics de Sigth&Sound com millor film de l’any 2008. A la votació de Cahiers du Cinema no va ser tinguda en compte, tot i que el seu director, Steve McQueen, havia estat distingit amb el premi al millor debut a la direcció en el festival de Cannes. Un cop vist el film em sembla que em trobo molt més a prop del parer dels crítics britànics que no pas dels francesos. De fet, Hunger és en una de les experiències cinematogràfiques més intenses del darrer temps.
La pel•lícula explica la història de Bobby Sands, el presoner de l’IRA que morí després d’una vaga de fam de 68 dies, reivindicant per ell i els seus companys, la condició de presoners polítics. Steve Mcqueen té una llarga trajectòria dins del video art que li ha permès obtenir premis importants. El film té les virtuts que cal esperar d’un autor amb aquesta trajectòria, els enquadraments són exquisits i d’una força poc habitual a hores d’ara, però defuig els problemes que caldria potser suposar atesa la formació del seu autor. L’estructura narrativa és senzilla,però clara i seguida amb rigor, en part, perquè McQueen fou suficientment prudent i humil com per fer-se amb el servei d’un guionista eficaç.
El film consta de tres parts. La primera ens presenta la vida a The Maze, la presó on els interns de l’IRA havien començat un protesta consistent en trencar totes les regles de neteja. En aquesta primera part gairebé no apareix el personatge de Bobby Sand i és central el canvi el personatge d’un dels guardes amb qui s’inicià el film, un home amb els artells contínuament oberts i ensangonats. La segona és un únic pla que dura 17 minuts on Bobby discuteix amb un sacerdot la moralitat de la vaga de fam, finalment la tercera part ens presenta la mort del militant de l’IRA i el seu deliri final. Un cartell ens informa del fet que fou escollit diputat mentre feia la seva vaga de fam i que finalment el govern de la senyora Thatcher, la veu de la qual se sent dues vegades a la pel•lícula enunciant el discur oficial, acceptà les seves reivindicacions,sense atorgar-los mai l’estatut de presoners polítics.
Parlava abans de la intensitat del film com a experiència cinematogràfica. Per buscar un precedent el que més immediatament em ve al cap és el darrer film de Passolini, Salo. Moltes de les imatges del film tenen la mateixa capacitat per neguitejar, especialment les esbatussades ritualitzades a la que són sotmesos els presoners disconformes. Com al film de Passolini, hi ha una exhibició generosa d’excrements humans, motivada en aquest cas perquè una part de la protesta és cobrir les parets de les celes amb merda, tot i que a la pel•lícula de McQueen els excrements estan disposats seguint patrons geomètrics, cosa que restringeix el neguit inspirat per aquestes imatges.
Fora del tema estrictament cinematogràfic, em sembla digne d’elogi el coratge mostrat pels britànics a l’hora d’enfrontar-se a la seva història, tot sent capaços de mostrar fets que encara marquen al seu present amb tota la veracitat possible. A aquesta veracitat contribueix el fet que el film fou rodat a Belfast. Estrictament no calia perquè el 80% passa a la presó que fou reconstruïda en estudi però això ajuda a la implicació de tot l’equip. La major part dels que hi col•laboraren tenien lligams estrets amb els protagonistes d’aquella història, ja sigui d’una banda o de l’altra.

Escola i desigualtat

L’altre dia el diari feia esment d’un debat sobre educació al parlament anglès on un representant del partit liberal havia utilitzat una estadística significativa. És la que heu vist reproduïda a l'esquerra, que vaig trobar poc després a The New Statesman. La gràfica compara la trajectòria de nens brillants amb poc més de dos anys de classe social baixa i nens de la mateixa edat de resultats poc brillants. Als deu anys, la superioritat dels segons sobre els primers és palesa. Des d’aquí punt de vista sembla que l’escola no sols no és un bon instrument contra la desigualtat social sinó que, a la pràctica, fomenta aquesta desigualtat.
La lectura dels autors de l’article apunta en aquesta direcció quan treu com a conclusió que el problema de l’educació té més a veure amb la qualitat de l’acció parental que no pas del treball de l’escola pròpiament dita. Una conclusió que d’acord amb la meva experiència està lluny de ser cap disbarat, tot i que vist com es realitza el debat educatiu a Catalunya sembla gairebé herètica. La interpretació del text òbviament sembla implicar que els pares de classe mitjà són millors pares que els de classe baixa, una afirmació que fa de mal dir tot i que, allò indiscutible, és que els primers tenen molt més temps que els segons, especialment a aquest país on els sectors més baixos de l’escola productiva funcionen a base de fer més hores que un rellotge. El problema però no és només econòmic. La capacitat d’autocontrol i de dirigir la pròpia acció són, segon altres estadístiques més importants que les capacitats pròpiament acadèmiques. En aquest sentit, els nens pobres de fa trenta anys tenien probablement menys desavantatge, quan la pobresa estava sovint acompanyada d’un ethos indestriable de la consciència de classe que sembla a hores d’ara irremissiblement perdut.
Encara hi ha un altra conclusió que em sembla val la pena ressenyar. Una conclusió plausible és que l’àmbit prioritari d’inversió en educació hauria de ser l’educació infantil i la preescolar. La inversió per estudiant universitari és però, tres vegades superior a la dels nens de preescolar, cosa que un altre cop sembla una manera directa de subvencionar la desigualtat.

John Gray: sobre progrés i religió en el nostre present

Una aproximació post-humanista a les qüestions mediambientals no té com a finalitat contribuir a una utopia o reconstruir una Arcadia per a l’espècie humana. Una política post-humanista intel•ligent tendirà a apaivagar els efectes destructius de la humanitat i fer ho, on sigui possible, de maneres que facin la vida humana més tolerable pels mateixos humans. Sí aquesta mena de política està més enllà dels nostres recursos de pensament i saviesa pràctica, llavors el cas de la terra, i els dels humans, és del tot desesperat. És una qüestió oberta, si aquesta deflació de les esperances humanes és una opció viva per qualsevol de les variants modernes de la cultura occidental. El progrés és la única religió real a les societats contemporànies occidentals.
Tot i que sigui distintivament moderna, la creença en el progrés no és una aberració del període modern sense arrels en el passat. Tot el contrari, la comprensió de la història humana exemplificada per la idea de progrés té arrels molt velles a les tradicions culturals cristianes que constitueixen el fonament de pràcticament tot el pensament contemporani. Per nosaltres, el refús de la idea de progrés significa abandonar la reconfortant fe en el sentit de la història humana. Però, aquesta fe històrica és possiblement l’única forma en què la idea de salvació és accessible a les cultures modernes. Per aquestes cultures, en les que les esperances providencialistes i cristianes han estat reprimides i reproduïdes amb la disfressa de la Il•lustració, abandonar la idea de progrés – la idea que la història de l’espècie humana pot ser descrita com una narrativa de millora i perfeccionament-, implica abandonar la convicció que la vida humana té sentit en ella mateixa.

Extret i traduït del llibre Endgames (p. 173)

A passage to India

Passage to India és el film que clou la filmografia de David Lean. No té res de testament voluntari, perquè morí mentre intentava dur a terme un vell projecte: la filmació de Nostromo de Joseph Conrad. Tot i així acaba sent una conclusió plenament coherent amb el conjunt de la seva obra, pel que té de negació i capgirament de la seva trajectòria. Recordem que de les quatre primeres pel•lícules, totes elles rodades durant la segona guerra mundial, tres d’una manera o altre eren exaltacions del caràcter nacional britànic.. Pel contrari, el seu darrer film és obertament crític amb els colonitzadors de l’India; en general, llevat de dues excepcions, els anglesos del film són obertament desagradables, d’un racisme sense matisacions ni justificacions més enllà del seu tancament mental. La India dels trenta es mostrada d’una manera que recorda molt clarament l’apartheid sudafricà Anglaterra només apareix dues vegades al film, al començament i al final mostrant la protagonista amb uns enquadraments foscos que inviten a pensar la illa com un gran presó. La pluja és un element essencial als dos plans. En contraposició, la India és l’escenari del sol i de la llum, un espai on els intrusos no acaben mai de trobar-s’hi. (en una decisió però, del tot incongruent amb les seves intencions, Lean donà el paper de filòsof Hindú a un occidental, cosa que no contribuí a que la pel•lícula fos rebuda amb simpatia pels indis)
El contrast humà és proporcional al meteorològic. Els anglesos del film ens són presentats com personatges definits per la seva fredor, en primer lloc, la seva fredor sexual que es contrastada amb una mirada més oberta i innocent pròpia dels orientals, però, en genera,l per la seva fredor emocional. Mentre els indis apareixen en general implicats en les seves relacions amb els altres, totes les relacions del britànics entre ells semblen convencionals i superficials, sent els exemples més clar en aquest sentit les relacions del jove jutge amb la seva promesa i la seva mare. L’evolució des del primer Lean és també palesa. Al capdavall, hom ha definit, amb ironia, però sense ésser injust, Brief Encounter amb el lema Make tea, not love. El conflicte del film de Lean està centrat a la frustració generada pel futur gairebé segur de misèria sexual que espera a la protagonista Adela. És significatiu que l’única escena original del film, sense equivalent literari al llibre de Forster, sigui l’excursió en bicicleta de la protagonista que la du al temple hindú on contempla les escenes eròtiques esculpides als baix relleus del temple i sent la violència dels micos que semblen ser els únics habitants del lloc. El moment de terror justificarà la seva decisió de tornar amb el seu nuvi, és a dir, dóna testimoni de la incapacitat del personatge d’acceptar el desig.
Sí, com dèiem fa uns mesos el cine de Lean, girà entorn a personatges definits pel seu caràcter de desplaçats, per la seva incongruència en relació amb el mitjà que els envolta, el seu darrer film és plenament característic. De fet, això és el que succeeix amb els tres personatges centrals. Victor, el metge musulmà, és un personatge escindit per la consideració d’indi i la seva admiració envers els anglesos, possiblement no li desplauria ser-ne un. La seva dificultat per dur bé el coll de la camisa, recorda la incomoditat de Lawrence amb el seu uniforme. Finchley, el professor, és també un personatge inadaptat, ubicat entre els anglesos i els indis, desdenyós del primers, però conscients de la seva diferència amb els segons. I finalment Adela, fastiguejada per la seva pròpia cultura però amb poques possibilitats d’enfrontar-se amb la subjeccions que aquesta cultura li imposa. En contrast amb aquests personatges, apareix la figura de Misses Moore potser el personatge femení descrit amb més humanitat i tendresa a tota la filmografia de Lean

Anarquisme

L’anarquisme com a projecte social tendeix a situar-se entre els límits de l’utopisme i de la pura ximpleria. Històricament a més pel catalans va acabar sent una desgràcia. Tanmateix, per pensar la filosofia política, l’assumpció d’un cert esperit anarquista és completament indispensable per raons molt anàlogues, per no dir semblants, a les que fan imprescindible una certa “epokhé” per iniciar qualsevol mena de reflexió seriosa sobre el coneixement. La capacitat del poder per contaminar i condicionar qualsevol reflexió és massa gran, i en aquest sentit l’anarquisme en serveix d’antídot plausible

Un Hivern extremadament dur

El meu carrer,ahir a mitjanit





L'esglesia del barri, ara pragmàticament reconvertida en edifici d'apartaments
El parc del canal
El claustre de l'institut

A l’obra de Shakespeare, com correspon a un fill de la seva època, acostumen a ser freqüents els paral•lelismes entre el macrocosmos i el microcosmos, així els esdeveniment atmosfèrics sovint són signes de turbulències anímiques, polítiques, etc. Quelcom semblant ha passat aquest cop de setmana, mentre tots els diaris parlen ja no tant de crisis, com d’una recessió que ha dur a un canvi profund de mentalita,t i el govern laborista s’enfronta per primera vegada en molts anys a un seguit de vagues a l’àmbit industrial, Londres ha viscut avui un dia més aviat caòtic. Des d’ahir al vespre ha estat nevant de manera molt persistent i avui tota la ciutat apareixia sota un mantell blanc. Com és d’esperar moltes línies del metro no funcionaven i no hi havia autobusos, vitals a la xarxa de transport de la ciutat. Les escoles han tancat, nosaltres també, i molta gent ha optat per no anar a treballar. De fet, a Portobello Road a les dues de la tarda la major part dels negocis estaven tancats i barrats. Ha estat un dia de vacances extraordinari, per jugar amb la neu. Evidentment hi haurà pèrdues econòmiques quantioses que venen en el pitjor moment.
Mentre tant al Regne Unit la recessió comença a tenir efectes a l’àmbit de l’educació amb la decisió del govern de nacionalitzar les escoles privades que no tenen expectatives de mantenir-se econòmicament el proper curs, quan probablement hi haurà una forta caiguda de les matricules en aquests centres. Ara per ara, cinc d’aquestes escoles han estat reconvertides en Acadèmies. Les escoles privades escolaritzen el 7% de l’alumnat d’ Anglaterra i Gales, xifra que ben segur es reduirà l’any vinent. Eton però no tancarà i aquesta és la veritablement important, sobre tot a hores d’ara quan el poder tornarà aviat a mans d’alguns distingits ex-alumnes d’aquest centre.

Lipotevsky sobre l'escola

El darrer llibre traduït al castellà de Gilles Lipotevsky, s’anomena La sociedad de la decepción. Com es dedueix del títol, el diagnòstic de l’autor francès sosté que la decepció és l’estat d’anim predominant a les nostres societats (tot i que la lectura del llibre deixa clar que les dades i els exemples es refereixen fonamentalment a la francesa), Això no està tant causat per les deficiències objectives de funcionament de les societats contemporànies, tot plegat i mirat des de fora funciona relativament bé, com per la inflació d’expectatives suscitades que no poden ser satisfetes. Tothom aspira a ser feliç d’una manera radical i absoluta, mentre que generacions anteriors es conformaven amb anar passant i sí es donava l’ocasió passar alguna bona estona.
En aquest marc l’escola juga per ell un paper fonamental, fins al punt d’afirmar que és el centre de la decepció. Un altre cop això no té a veure amb una possible mandra o incapacitat dels professors o amb una ruqueria dels alumnes, sinó amb les expectatives generades i exigides a aquesta institució que no acaben de concretar-se; fonamentalment Lipotevsky està parlant del fracàs de l’escola com a element per a fonamentar la igualtat social. L’educació obligatòria no ha tingut pràcticament efectes a la formació d’elits i distribució del poder social. L’escola ara mateix més aviat reforça aquestes desigualtats. En una situació d’esfondrament del projecte il•lustrat difícilment val la consideració de la cultura com a un bé en ell mateix, queda llavors l’estudiar per ser algú a la vida. Però això es correspon poc amb la realitat. Ha estat potser veritat en alguns moments, com quan jo era jove, però sospito que això tenia a veure amb un estat de les forces de producció, que és justament el contrari del que ara tenim. Sembla poc probable que l’actual estat de les coses pugui ajudar a redreçar aquesta situació. Lipotevsky dóna una possibilitat de superació, tot definint una escola post-disciplinal i post-hedonista. Això és el que cal, però ha de ser del tot inventat. Ell mateix reconeix que els indicis d’aquest canvi no es veuen per enlloc. Òbviament mentre no es tanquin del tot les escoles, la possibilitat d’una millora seguirà existint.