2/25/2009

Kuramathi (III): per acabar

c Aquests eren el millor tipus de bungalows. El coral que s'entreveu a la foto estava ple de vida i moviment




La illa acaba amb un banc de sorra orientat a ponent. Aquí hi veieu algunes imatges i un dels seus habitants

Fa només tres dies que he tornat de Kuramathi però és com s’hi haguessin passat trenta anys. La desconnexió va ser lenta i treballosa, tres nits de gairebé complet insomni atenuats pel fet que durant el dia no feia res que requereixi massa domini de les meves facultats, però la demandes del nostre públic han fet la connexió immediata.
Tot plegat, les Maldives és un destí del tot recomanable. Certament estan molt lluny, però per mi és una objecció mínima perquè me n’adono que moltes vegades em sento més feliç desplaçant-me que no pas al meu destí; un punt de vista potser ridícul, però un punt de vista. També cal considerar que aquestes illes inciten a la melancolia quan pensem al seu molt previsible futur, poc futur, almenys des d’un punt de vista geològic i climatològic. Amb una alçada màxima de 2,4 metres sobre el nivell del mar, no sembla necessari que es realitzin les perspectives més pessimistes sobre el canvi climàtic per què la seva desaparició sigui un fet.
Mentrestant, però el negoci turístic seguirà funcionant perfectament. Pel que he experimentat el clima és millor que el del Carib, tot i ésser igualment tropical. La calor és menys extrema i les nits tot i ser càlides no arriben a ser asfixiants. L’explotació turística ha estat feta amb prou intel•ligència, jo diria que per alemanys, com per vendre una sensació d’amplitud molt agradable per la gent que venim de llocs atapeïts. Tot semblava estar dissenyat a Kuramathi perquè res no pogués estar mai massa ple. Al Carib bona part de les noves infraestructures ha estat feta per empreses d’origen hispànic que tenen una altra cultura, per dir-ho en termes no obertament injuriosos

Etiquetes de comentaris: ,

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

Més feliç en moviment que en l'arribada? Serà culpa del nomadisme dels gens. Salman Rushdie, a "The moor's last sight" ho explica amb belles metàfores. O Pessoa: "Viajar, ser otro..." Que no sigui massa dura la tornada.

Albert A.

10:27 p. m.  
Blogger lola said...

Em fas pensar en aquella, esplèndida, cançò de Brel, "Les Marquises".
Hi ha com una tristesa (que desmenteix el reclam turístic, sempre una mica hortera) en aquesta mena d'illes; potser la hi posem nosaltres, refermant allò que no hi ha paradís que no sigui paradís perdut. No he estat mai en una illa llevat de les Balears i Anglaterra, és a dir, parlo una mica per parlar, a partir del que em suggereix el teu reportatge.

6:48 a. m.  
Blogger Jordi said...

O simplement que potser "on aime mieux la chase que la prise", reblas però el clau, però, Albert esmentant dos temes que a hores d'ara m'obsesionen: el nomadisme i ser un altre.
Sobre el que dius Lola em pregunto si això no tindrà a veure amb el fet de la topada amb la finitud constant que impliqen les illes. Això té una certa impotància, almenys pels que com jo tenim una mitologia formada pel cine americà i per tant per la idea de la frontera infinitament desplaçable.

8:21 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home