2/22/2009

Kuramathi (I)

Han acabat les vacances i torno a ser a casa. El viatge ha estat llarg. He comptat 24 hores des de que he embarcat al moll de kuramathi i avui he obert la porta de casa. Com que vaig decidir-me tard no vaig tenir opcions al vol directe i vaig haver d’aturar-me tots dos cops a Colombo. A l’anada nou hores, a la tornada nou minuts (l’avió va sortir amb retard de Male, la capital de les Maldives). Com que vaig arribar a les dues de la matinada, Sri Lanka Airlines m’ofereix passar el que restava de nit a un hotel proper. Això em permet donar un cop d’ull al país. Evidentment em produeix una impressió de familiaritat després d’haver estat a l’India l’estiu passat, però no sembla haver l’asfixiant pressió humana que caracteritza la primera democràcia del món i tot té un aire una mica més endreçat. L’aeroport de Colombo té un punt original. A més de les botigues típiques a tots els aeroports, hi ha un bon grapat de botigues d’electrodomèstics que exposen les seves rentadores, neveres, etc. De fet, a les dues de la matinada seguien obertes, esperant clients. Imagino que tot això té a veure amb el fet que encara estiguin en un altre nivell de consum. En tot cas passejar per aquesta part del món va bé per recordar-te si més no, que ser blanc (ells no ens veuen pas blancs sinó d’un gris tirant a rosa) és una cosa fins i tot una mica rara en termes estadístics.
L’aeroport de Male és una estructura quasi del tot oberta a la part de l’arribada. De fet,a Kuramathi pràcticament la única possibilitat d’estar entre quatre parets és a les habitacions; un sostre de palla és suficient pels restaurants, recepció, bars... La major part dels turistes que hi ha pel meu voltant són russos. De llarg són el sector més majoritari. També són fàcils de trobar alemanys i italians. De fet, són alemanys els responsables de l’estació biològica que fa una tasca de divulgació del coneixement entorn de la fauna marina i classes de busseig. Hi ha una família espanyola amb la que no considero oportú parlar. No he sentit en cap moment parlar en català. (la primera vegada que això m’ha passat en cap viatge). Tampoc no és molt apreciable la presència americana tot i que la moneda on són tots els preus és el dolar.
A la illa només hi ha tres hotels. Vegetació tropical enjardinada (cada matí hi ha un nombre força elevat de treballadors recollint fulles), fauna també tropical prèvia supressió, imagino, de qualsevol espècie potencialment perillosa i un mar increïblement blau dins de la barrera de coral que defineix l’atolón del qual forma part la illa. Durant el dia els entreteniments oferts tenen relació amb tota mena d’esports aquàtics i un servei de spa, a més de l’opció de fer una vida de llangardaix, no del tot recomanable, perquè el sol és molt viu entre les onze i les tres de la tarda. Les nits són molt més ensopides especialment sí, com és el meu cas, vas sol. (No hi vaig observar ningú més viatjant així). Resta però el plaer de prendre una copa, tot escoltant el soroll de les onades del mar mentre et banyen els peus.
Per variar mínimament i per esperit de contradicció visito algunes illes més. Rashdoo és la illa del costat. Hi viu gent i no hi ha cap hotel. El vaixell triga cinc minuts en fer la travessia. De fet a Kuramathi hi ha molts cartells prohibint fer la travessia nedant, per allò dels corrents. L’arquitectura dels carrers és senzilla. Són cases noves com de ciment, funcionals i lletjotes. Em recorden Mequinença. Fer cinc mil milles i que em vingui al cap el poble dels avantpassats de Ciceró i Quint em fa considerar que de fet el mon tampoc és tan gran. La illa no difereix gaire en substància de l’anterior però és radicalment diferent en els seus accidents. Hi ha unes torres de comunicació horroroses que òbviament fan servei a l’illa veïna on no podrien ser-hi, no hi cap mena d’enjardinament i si moltes escombraries per tot arreu. Aprofito per parlar una mica amb els nadius (la meva vida a la illa ha estat molt silenciosa) que volem vendre’m coses. Comprovo que es saben bé l’alienació del Barça. A la matinada següent, mentre espero veure la sortida del sol (Rashdon està precisament a l’Est de Kuramthi) sento la remor d’uns altaveus que sembla venir d’un sistema de megafonia possiblement relacionat amb la crida de les mesquites. Les Maldives és un país musulmà però als complexos això només és nota en la prohibició del top-less.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger Ramon said...

Benvingut de nou a terra ferma, encara que continuïs en una illa, més gran, això sí.

9:38 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home