Stalker

Dimarts m’arrossego fins al pont de Waterloo malgrat el fred per veure una projecció de Stalker de Tarkovski. Les collonades de la feina m’impedeixen prendre un miserable cafè i ho pateixo durant bona part dels 161 minuts de la pel•lícula. La visió del film és una experiència ben diferent de qualsevol altra projecció ordinària. Tarkovski era un cineasta metafísic i l’escenari representat defuig qualsevol mena de concreció. El poder visual de les imatges és molt gran, però la metàfora de la zona es correspon plenament a allò que Eco anomenava obra oberta.
Posteriorment hi hagué un col•loqui que resulta força animat. Hi eren l’ajudant de direcció de Tarkovski en aquell film, Eugeni Tsymbal, i el professor Anatol Lieven, catedràtic de relacions internacionals i terrorisme al King’s college de London. El primer donà indicacions importants sobre el treball de Tarkovski i explicà que efectivament el film es rodà dues vegades. A la primera el personatge del guia que introdueix l’escriptor i el científic a la zona era un home fort i resolutiu, Tarkovski es repensà i el convertí en un personatge dubitatiu i més feble. Lieven explicà el transfons polític de la pel•lícula i introduí una hipòtesi interpretativa relacionada amb l’esfondrament de la Unió Soviètica, plausible i ben argumentada.
Tot i que la primera interpretació era rodar-la a l’Asia central, el film fou finalment rodat a Estonia i possiblement no he vist mai a la pantalla un retrat tan poderós sobre la devastació inherent a les societats industrialitzades (una devastació que no és un patrimoni exclusiu de l’antiga URSS com recordà Lieven, als EEUU hi ha Cleveland i Detroit). Tot plegat massa depriment en aquest hivern del meu descontent,. Demà volaré cap a Kuramathi, una illa que només té un kilòmetre de punta a punta i intentaré oblidar-me de tanta fredor. El dietari tornarà en uns deu dies.