The pitmen painters

Dilluns passat vaig al teatre Nacional a veure una representació de The Pitmen Painters. Va ser estrenada a Londres la passada primavera, però llavors em va ser impossible obtenir una entrada. Atès l’èxit de les representacions s’ha tornat a programar aquest anys i ahir vaig aprofitar l’entrada que tenia des de l’agost. L’obra reflecteix uns esdeveniments reals. L’any 1934 un sindicat miner d’Ashington va contractar els serveis d’un llicenciat en art, anomenat Lyons, per donar als seus afiliats unes classes d’apreciació de l’art. Aviat es va passar de la teoria a la pràctica i els miners van dedicar el seu temps d’esbarjo a la pintura, fundant un grup que tingué un ampli reconeixement i que fou celebrat per l’avantguarda i la crítica anglesa. Això no suposa cap mobilitat social sinó que seguiren baixant cada dia a la mina. Una part significativa de la seva producció està exposada al vestíbul del teatre
L’autor de l’obra és Lee Hall, un autor famós per l’èxit de Billy Elliot, una altra obra on es planteja la relació entre art i classe social, que òbviament és el tema central també d’aquesta obra. Malgrat algun esllavissament cap un discurs obertament pamfletari, l’obra és prou interessant i està ben proveïda d’un humor intel•ligent amb un cert fons d’amargor; molts acudits giren entorn de les dificultats de comprensió dels membres de la “intel•ligència” per entendre la parla dels miners, el geordie de Newcastle. Es sabut que a Anglaterra hom valia allò que valia la qualitat del seu llenguatge (en gran part encara això és així). Un absolut contrast amb un país democràtic com Catalunya, on el maltractament de la llengua pròpia està repartit equitativament entre totes les classes socials.
El moment més interessant de l’obra s’esdevé quan un dels pintors-miners, Oliver Kilbourn, potser el que més clarament posseïa un talent natural, s’enfronta a la decisió d’acceptar una beca atorgada per una aristòcrata amant de l’art o seguir amb el seu treball a la mina. La decisió evidentment és la segona i la causa que ell expressa perfectament té a veure amb la seva concepció d’allò que és la dignitat d’un home. Entre les coses que mai no es podran perdonar a l’esquerra del segle XX, és haver destruït aquest ethos que era el patrimoni per excel•lència de la classe obrera, allò que era el seu suport i que ara sembla haver passat avall irreversiblement.
L’obra acaba el 1947 amb un moment d’exaltació després que el govern d’Atlee ha nacionalitzat tot el sector miner. L’escola d’Ashington pensen ells, creixerà i es convertirà en una Universitat on Shakespeare i Goethe deixaran de ser un patrimoni restringit per passar a pertànyer a tota la humanitat. Els cartells ens informen, però que mai no es va fer cap universitat a Ashington i que el pou fou tancat el 1981, quan la senyora Thatcher començava la seva lluita contra els sindicats. Allò que com a mínim assoliren aquests treballadors és una educació universal i obligatòria. Paradoxalment però, l’anhel de saber, la necessitat d’entendre que els movia semblen haver desaparegut completament. Alguna cosa no ha acabat de rutllar.