Malick i Clooney

D’ençà la meva tornada de Berlín he pogut veure dues estrenes bastants important de les efectuades darrerament a les pantalles londinenques. Totes dues arribaran aviat a Barcelona, si no ho han fet ja. Una d’elles és el darrer treball de Terrence Malick, la seva particular visió dels orígens dels Estats Units que ofereix al film: A new world. Com ja he explicat altra vegada en aquest bloc, Malick és un cineasta amb formació filosòfica i devoció per Heidegger, la qual cosa significa que a les seves mirades no hi ha lloc per a cap mena d’innocència. A new world és un intent de recreació del paradís, cosa que en un cert sentit és l’element comú de tota l’obra de Malick que he vist. La pel·lícula es veu molt bé, personalment em va emocionar menys que The thin red line, però cal reconèixer que és una obra més coherent i l’estructura narrativa presentada a l’espectador està definida d’una manera més clara. La protagonista de la història és la india Pocahontas, que permeté amb la seva magnanimitat la supervivència de la primera colònia britànica establerta a la costa de Virginia i que finalment es presentà a la cort de Charles II i es casà amb un anglès. Malick la presenta com una heroïna espiritual, un personatge animat per una mística naturalista i panteista que li permet tenir una visió ètica superior a la dels homes que l’envolten, blancs i indis. Tanmateix, la solució de Pocahontas fou la derrotada per la història i la fusió de civilitzacions que ella en un cert sentit representà fou l’opció perdedora i això té alguna cosa a veure amb allò que en una expressió de significat poc intuïtiu s’anomena “oblit del ser”. El film formalment és bellíssim com ja ho era l’anterior.
El segon film Good nigth and good Luck, és una revisió del temps del macartisme duta a terme aquest cop per George Clooney. De totes les vegades que he estat al cine aquí potser és aquesta la que més he patit els meus problemes amb la llengua anglesa. És una pel·lícula molt dialogada i que m’ha costat molt de seguir. De fet, només quan el protagonista parlava a la càmera televisiva en les seves intervencions em feia una idea clara. Tanmateix des del punt vista formal és una molt bona pel·lícula amb un muntatge molt més àgil del que darrerament ens té acostumats el cine americà i una posta en escena que ens porta fàcilment als cinquanta mitjançant la seva fotografia en blanc i negre, per poder barrejar filmacions de l’època, i una banda sonora basada en el jazz. Clooney, fill d’un anchorman televisiu i nebot de músics de jazz, se situa en un terreny on es sent molt bé. La pel·lícula és fonamentalment la història de Edward R.Murrow, interpretat amb autoritat per David Strathairn, un presentador de CBS que jugà un paper important a la caiguda del senador McCarty encara que hagué de pagar un preu important per la seva determinació. La pel·lícula es una crida a la consciència política i a la responsabilitat dels mitjans de comunicació i és un acte d’afirmació de l’Amèrica liberal envers si mateixa. Tanmateix, la insistència en recordar la desfeta del lamentable personatge que fou el senador McCarty acaba donant massa llum a una època que al capdavall fos molt fosca. La desfeta de l’ultradretà senador fou una feble consolació enfront de les victòries més significatives obtingudes pels elements més reaccionaris de la política americana com, per exemple, la destrucció del seu moviment sindical (cosa que en un cert sentit ens explica, tot i que des d’un punt de vista dretà i antisindical, Elia Kazan a On the waterfront)

Sennet

Un dels llibres que més m’ha agradat als darrers anys ha estat l’assaig del sociòleg americà Richard Sennet anomenat La corrosión del caracter, que va publicar en Castellà Anagrama fa uns quants anys. Darrerament he tingut l’oportunitat de llegir la seva darrera obra The culture of the new capitalism que perllongà la reflexió del treball abans esmentat i extreu les conclusions a nivell polític. Quan ho he llegit, he pensat molt en la reflexió que el Ferran ens va oferir fa uns anys el seu Crepuscle de la democràcia. El tema de Sennet no és gaire diferent i també ell defensa la categoria de ciutadà, però Sennet, en el fons molt deutor del marxisme,mostra que aquests canvis són el correlat supraestructural de les transformacions infraestructurals dels darrers anys. L’orientació de l’economia moderna crea un tipus d’individu només compromès en relacions a curt termini i per tant al capdavall incapaç de comprendre i identificar-se en un projecte polític o ciutadà. Sennet ben agudament parla de la desaparició d’una categoria fonamental, la que ell anomena “Craftmanship”, és a dir la de l’artesà, la de l’home capaç de fer la seva feina moguda només per la cura del treball ben fet i que construeix el relat de la seva vida des d’una orientació vocacional. Tothom hem conegut exemples d’aquest noble tipus humà, que ara ja no sembla tenir lloc a la nostra organització social i que un cert sentit representa una figura absolutament necessària per a la construcció d’una societat democràtica. Tanmateix ara aquesta figura és gairebé marciana, per exemple, pels alumnes dels nostres instituts o universitats. (aquest és segurament el factor més important de la generalitzada crisi de l’ensenyament) El llibre és de fet un conjunt de tres assaigs, el primer “Burocracia” examina l’origen Bismarckià, és a dir antirevolucionari, del modern estat de benestar que té el seu major èxit en crear un sentiment d’inclusió de tots els membres de la societat, seguint en el fons el model de l’exèrcit. Allò que els economistes liberals retreuen a l’estat de benestar, que crea dependència, és cert, però no és pas un efecte col·lateral, sinó que era precisament el que es volia. Aquest és el model que a hores d’ara es mostra com del tot obsolet, sense que però en disposem de cap alternativa . El segon assaig, el talent i el fantasma de la inutilitat, mostra les conseqüències de l’oblit de la inclusió per la eficiència: la impossibilitat de construir narratives de la pròpia existència. La darrera part, consumint política, treu les conclusions de les altres dues i ens mostra la reducció de la política a objecte de consum. L’exemple més utilitzat per la seva anàlisi és el govern del new labour, potser l’exemple més fefaent del que significa la política degradada a consum.

Berlin, per acabar

Això del viatge a Berlín, ja s’està fent una mica llarg i avui acabaré parlant només d’un dels llocs de la ciutat, sobre els que encara no he dit res: el Reichstag. La visita és molt fàcil, ja que està obert al públic normalment fins a les onze del vespre. L’objecte de la visita no és el lloc de treball dels parlamentaris, sinó la cúpula afegida per Norman Foster al seu sostre, una gran estructura de vidre i metall amb una passarel·la en espiral al seu interior, des de la que es domina tota la ciutat de Berlin. El reichstag és potser el lloc més adient per a fer un recordatori de l’experiència històrica alemanya. Un dels símbols del segon Reich, fou bastit per fer de parlament de la finalment unificada alemanya, dedicat al poble alemany l’any 1916, amb una gran inscripció Dem Deutsche Volke, que fou feta per dos artesans jueus que moririen trenta anys després a un camp d’extermini; és el lloc on començà l’escalada de terror del nazisme amb l’atribució del seu incendi als comunistes, i que motivà també la que potser és la replica més divertida d’una de les pel·lícules més brillantment dialogades de la història del cinema, one, two, three, i finalment després de la partició, és el lloc on es feren normalment les manifestacions de protesta contra la partició de la ciutat des del costat occidental i crec recordar, el lloc des d’on J.F. Kennedy pronuncià el seu afortunat: Ich bin ein berliner.
La cua per entrar-hi era llarga, gairebé trenta minuts i va estar amenitzada per la conversa de les meves predecessores a la filera, les qual provenien d’alguna part de la península i expressaven les seves opinions amb la confiança que dona saber-te en terra estranya i que els altres no t’entenguin. Durant vint minuts van estar-se pensant si valia la pena entrar-hi o no. El fet que hi hagués una cua tan llarga era un indici que el lloc era important però ninguna tenia la més remota idea de per què. En un moment donat es va pensar que la lectura de la guia que portaven podia servir per a trencar la divisió entre les que volien fer la cua, sense saber que hi ha havia al darrera de la porta, i les que, no sense seny, pensaven que és absurd fer una cua que no saps on et du. Van començar a llegir l’article però va haver unanimitat en què era massa llarg i això va determinar la decisió final de deixar la cua. Imagino que quan el meu amic Ferran blasma el turisme està pensant en gent més o menys així i segurament resulta difícil treure-li la raó. Tanmateix és un fet paradoxal que es produeixen aquests gran desplaçaments i que els llocs de memòria històrica esdevinguin centres de peregrinació mentre que l’interès real per la història és cada cop més petit. No deixa de ser un misteri perquè la gent passa el seu temps entre significats que els són incomprensibles perquè de fet no els interessen. La resposta segurament és el gregarisme i també un puntet d’hipocresia que no és res de negatiu, perquè, com en tots els casos, la hipocresia és l’homenatge del vici a la virtut. Penso a més que no cal ser gaire tolerant, envers el menyspreu que molt gent sent per la història, tan sovint manifestat a totes les èpoques per tanta gent. Menysprear la història, és sobretot mostra de desinterès pel proïsme i d’alienament. Es com pensava Nietzsche una de les característiques d’ una època post-humana.
Tanmateix no estic gens penedit d’haver-hi anat. Ans, al contrari. Berlín ha estat no un lloc de descobriment sinó un lloc de retrobament. Després de trenta anys llegint sobre la seva experiència històrica, les pàgines dels filòsofs que visqueren als seus carrers, les obres dels seus literats, allò que finalment retrobes són parts de tu mateix, fragment de la teva identitat, dispersa fràgil i inestable; mai un horitzó obert sinó un paisatge intricat amb una multiplicitat de racons i amagatalls. És difícil ser qui ets, perquè sovint ens falten, no tenim a l’abast, totes les claus per saber-ho
No sé com, ni quan, però un dels meus reptes fonamentals és mantenir els meus lligams amb la cultura alemanya. Malgrat el caràcter guanyador de la cultura anglosaxona crec, com pensava Patocka, que l’experiència més radical de la modernitat és la germànica; el lloc on l’ideal il·lustrat es realitza potser més completament tot construint un estat dirigit per unes elits tecnocràtiques i científiques; els que inventen el Welfare state i també és clar els que decideixen viure trencant radicalment amb tot ideal il·lustrat; el lloc on s’han plantejat totes les preguntes, tot i que ara per ara no sembla que des d’allà se n’hagi de produir cap resposta.

Museus Berlinesos

Ja he esmentat a aquest dietari alguns dels museus que vaig poder visitar a Berlin, fonamentalment els de caràcter històric. Hi ha una bona col·lecció de pinacoteques, que no vaig poder visitar, perquè el temps del que disposava no em donava per més. Avui vull parlar però de dos museus que no pertanyen a cap d’aquestes categories. El primer és el Pergamonmuseum, el qual està ubicat un lloc singular, l’anomenada illa dels museus. Un illot format dins del curs del Spree on a finals del XIX es van construir els museus més significatiu de la ciutat, a més de la catedral principal de Berlin. Ja hi era d’abans la residència de l’emperador. La illa queda dins de la zona comunista i ara bona part dels palaus estan en procés de reconstrucció. No així el pergamonmuseum, un museu d’arqueologia antiga, amb un contingut que respon a criteris discutibles, però que fa la seva presentació espectacular. Dins del museu hi ha traslladats i reconstruïts alguns monument fonamentals de l’antiguitat. El més famós, l’escala i la part frontal del temple de Pergàm que ocupa la sala principal. El temple era de grans dimensions i encara impressiona tot i que resulta una mica estranya aquella gran quantitat de marbre tancada entre las parets del museu. A la dreta l’ala del museu ens permet contemplar, qui tingui més sort que jo perquè ara esta en restauració, el pòrtic del mercat de Milet. Més endavant trobem una de les portes de Babilonia i el passadís triomfal que des de la porta arribava al palau reial. Les reconstruccions son una mica més petites que l’original per encabir-les a les dimensions del museu. Quasi tot prové d’excavacions fetes a començaments de segle, quan Turquia dominava l’orient mitjà i l’imperi germànic era el seu aliat. La part superior del museu esta dedicada a l’art islàmic amb una reproducció d’una de les habitacions de l’Alhambra. També es pot trobar una molt primitiva mostra de l’enginyeria musulmana que constitueix una de les grans atraccions del museu: una muralla del segle VII, que ha estat bastida a un dels extrems de l’edifici.
Si el pergammuseum ens permet badar una estona entre remarcables edificis del passat, el segon museu del què vull parlar està a l’edifici Sony de la postdamer platz, és a dir ,el lloc de Berlin on es troben les mostres més significatives de la darrera arquitectura. El museu al que em refereixo és el museu del cine. El museu està fet des d’una perspectiva alemanya i per tant prioritza l’època del cine mut: el període daurat de la cinematografia nacional. Hi ha molta informació sobre Caligari, Lang, Murnau, Pabst i fins i tot les rareses des la nostra perspectiva però que potser diuen molt sobre la mentalitat d’aquells alemanys: els films d’alpinistes. També hi ha un bon recull d’informació sobre el cine del nazisme i en canvi es passa més aviat ràpid sobre el període posterior a la segona guerra mundial, tot i que hi ha algunes informacions interessants sobre el cine de la DDR que per a mi és un absolut desconegut. Tanmateix, i descomptats els homenatges a l’impressionisme, la major part del museu està dedicada a una berlinesa singular: Marlene Dietrich, la qual va llegar al museu una molt bona part de la seva col·lecció d’objectes personals, per exemple els vestits que dugué a les pel·lícules de Von Stenberg, que formen la base de la col·lecció. També hi ha molta documentació personal que permet reconstruir la seva vida amorosa, intensíssima, perquè li agradava tant la carn com el peix. Entre els seus amants hi ha gent com Hemingway, Remarque, Jean Gabin, Dolores del Rio i molts d’altres que no recordo... Interessant comprovar que el seu diari personal estava escrit en francès. Una sala està dedicada a la pel·lícula que va rodar a Berlin l’any 48, A foreing affair, dirigida per un altre antic veí de Berlin, Billy Wilder, del qual pren el nom la cafeteria del museu. No cal dir que aquesta atenció a la protagonista de Das blaue Engel, significa una reconciliació dels alemanys en el seu passat. Marlene no acabava de ser ben vista a la postguerra després d’haver-se alineat de manera inequívoca amb els aliats que envaïen Alemanya. Certament no hi ha cap altre estrella, segurament ni alemanya ni de cap altre lloc, amb el magnetisme d’aquella dóna i difícilment n’hi haurà.

El gran inquisidor

Aquesta nit al Barbican he pogut presenciar per primera vegada un muntatge del llegendari Peter Brook, una adaptació d’un fragment del germans Karamazov; un text ben popular entre el públic filosòfic: el gran inquisidor. El treball de Brook és d’una gran austeritat. Un actor fa el paper d’Inquisidor i alhora de narrador. És l’única veu de la funció. Enfront d’ell donant-li la replica sense dir res ni moure un múscul fins al final de la funció, l’actor que fa el paper del crist baixat de nou a la terra. Tots dos disposats en un petita tarima amb dos tamborets com a seients. Tota la força a la interpretació de l’actor Meiers, l’anglesa és una llengua meravellosa dita per individus amb una dicció tan perfecta, i a la naturalesa del text de increïble riquesa i que fou una font per gent tan diversa com Nietzsche, hi ha clarament una anticipació de la teoria del darrer home, Brecht, erst kommt das fressen, dann kommt die moral, o Freud, un dels temes de fons és en definitiva la dificultat d’ésser cristià. La línia general de la disquisició de l’inquisidor és un examen de l’episodi de les tres temptacions: convertir les pedres en pans, deixar-se caure a l’abisme i tenir tot el poder del món. Per l’inquisidor la resposta de Crist fou sempre l’equivocada, perquè tingué una idea massa elevada dels homes, però l’església va poder rectificar-ho, usurpant el seu nom per fer tot el contrari del que el natzaré predicava; la única manera de portar la felicitat als homes suprimint la seva llibertat i prenent cura del seu benestar material. En definitiva, una gran nit de teatre que s’ha perllongat a la sortida. L’obra era prou curta per permetre’m veure la segona part del Chelsea Barça i ha estat un plaer indescriptible cantar el gol d’Eto’o a un pub anglès rodejat d’afeccionats del Celsea bel·ligerants però cada cop més resignats enfront de l’exhibició del Barça.

Berlín i la filosofia

El primer lloc que vaig visitar de Berlin, evidentment per atzar, fou el petit cementiri a la Chaussestrasse on es troben les tombes de Fichte i Hegel, separades per la tomba de la dóna del segon, la dóna del primer resta a la seva esquerra. Feia molt de fred i l’entorn estava gelat. La tomba de Fichte tenia la seva inscripció pràcticament esborrada, mentre que la de Hegel presentava un estat de conservació una mica millor. M’agradaria conèixer les peripècies que han permès que dos homes que segurament no simpatitzaven gaire, hagin acabat tant a prop l’un de l’altre. El cementiri solitari era fàcil d’associar amb el fet que aquests dos filòsofs són cada cop menys llegits. Fichte està reservat gairebé a l’àmbit exclusivament erudit. Hegel no sembla tenir la importància que va tenir fins no fa gaire anys, segurament perquè és un tipus de lectura molt complex per a les nostres pràctiques lectores. Una mica menys oblidada, tenia flors fresques, és la tomba d’un altre veí de Berlín famós: Bertold Brecht, el qual també reposa al costat de la seva esposa. En el cas de l’autor teatral segurament l’afavoreix el fet que la seva darrera residència estigués just al costat del cementiri i el seu teatre, el Berliner ensemble, no gaire lluny al mateix barri. La tomba de Brecht és d’una senzillesa absoluta, amb només una pedra que porta el seu nom.
De fet, el cementiri no és la única reminiscència de Hegel amb què vaig trobar-me. Diumenge a la tarda, a la Kupfergraben, un carrer a la vora del riu Spree enfront de la illa dels museus, vaig trobar una placa a un edifica que informava que en aquell lloc havia estat la casa de Hegel, quan ara catedràtic de la Universitat de Berlín. La casa fou destruïda durant la segona guerra mundial i és difícil imaginar-se a hores d’ara com és el paisatge que l’autor de la Fenomenologia de l’esperit veia des de la seva finestra quan encara no havien estat bastit cap museu ni la catedral de Berlin, i en canvi devia dominar la vista el castell del Rei de Prussia ara desaparegut.
Un altre escenari de Berlín està molt associat a la filosofia: el castell de Charlottenburg. Aquesta és una antiga residència estival dels reis de Prussia que ha arribat als nostres dies prou sencera, tot i que la destrucció a la segona guerra mundial fou també seriosa. Tot i que jo esperava passar només una estona, vaig estar-me quasi tot el dia. Des de fora estant, les dimensions dels palau no semblen massa grans, però la llegendària eficàcia germànica fa que a diferència d’altres llocs semblants on només una petita part és accessible al públic, aquí gairebé tot estigui a l’abast dels visitants. La col·lecció d’objectes decoratius és notable i aplega moltes peces d’altres residències reals. La col·lecció pictòrica és notable. Hi ha molt quadres de Watteau i sobretot un, la reproducció del qual vaig veure nombroses vegades de petit: el retrat eqüestre de Napoleó creuant els Alps que pintà David i acaba sent propietat de la cort prussiana després de la desfeta de Waterloo. Els jardins em van agradar especialment. Estan dividits en dos parts, una part d’estil francès amb decoració geomètrica i un parc l’estil anglès separats per un estany artificial que el dia que vaig anar-hi estava del tot gelat. Fou ben agradable passejar pel parc molt solitari i un xic perillós pel glaç que hi havia al terra. El castell es pot associar tres personatges dels quals parlo sovint a les meves classes. El primer un dels seus propietaris, Fredreric II de Prussia, el monarca il·lustrat del qual hi ha nombrosos records. El segon un dels seus invitats freqüents, Voltaire, que es va allotjar moltes vegades. Finalment un altre hoste important, en el seu cas, de la reina Teresa, Leibniz que tingué relacions freqüents amb la cort de Prussia. Era una sensació estranya mirar als esplèndids miralls que es conserven en aquella part del palau, la més antiga i pensar que la imatge que abans havien reflectit era la d’aquell esperit tan extraordinari alhora torturat que fou Leibniz.

Berlín i el Judaisme

Durant la meva estada a Berlin vaig poder ser-hi present a molts llocs que ser serveixen per recordar el drama patit pel poble jueu sota el nazisme. El primer d’aquests escenaris era la nova Sinagoga situada a l’Oranienburger strasse. Aquesta sinagoga fou una de dues que no fou devastada la trista nit dels vidres trencats. Mentre que en el cas d’Augsburg, el que va salvar la sinagoga fou la seva casual presència al costat d’una benzinera, en el cas de Berlin fou una decisió del comissari de l’estació de policia més propera qui va desatendre les indicacions dels seus superiors i va defensar-la dels nazis pistola en mà. Tanmateix, el seu esforç resultà al capdavall inútil perquè els aliats la bombardejaren i destruïren més endavant. Des de l’any 1993 ha estat reconstruïda i ara com abans de la guerra és el centre de la vida jueva a la ciutat alemanya. Malauradament l’interior de la sinagoga no pot ésser visitat i només es té accés a una exposició de la seva història situada a la planta baixa. Remarcar el fet que tot i que en principi, un lloc com la sinagoga es pugui associar a altres llocs de conreu de vida espiritual com una catedral o un temple, també presenta analogies amb el camp del Barça o el Liceu, ja que el seients eren d’abonament i es pagaven per un any. Uns centenar de metres més enllà hi havia un lloc molt més emotiu: un jardí on havia estat el vell cementeri jueu de la ciutat de Berlín. El lloc fou devastat per la Gestapo durant la segona guerra mundial i transformat en un camp de classificació dels darrers presoners jueus on es decidia el seu destí final. L’espai ha estat reconvertit en un parc molt auster amb uns pocs arbres, una escultura on es representen els habitants dels camps d’extermini i una única tomba de les moltes que hi va haver: la del famós compositor Mendelshon.
Un altre lloc que despertava prou reminiscències de la barbàrie nazi és la Bebel Platz. Un lloc en ell mateix molt bell. Es troba a un dels extrems del passeig Unter den Linden i és una plaça flanquejada per monumental palaus d’estil neoclàssic. Aquest és el lloc on es feu la cremada pública de llibres l’any 1933. El lloc més significatiu però per a copsar el drama hebreu és el impressionant museu jueu que es troba bastant a prop del Check point Charly. És un edifici d’autor, signat per l’arquitecte Daniel Liebeskind i que ocupa també un edifici anterior que servia de museu de la ciutat. La visita val força la pena. El contingut de la exposició informa amb escreix de tota la trajectòria dels jueus a Alemanya des de l’alta edat mitjana fins als nostres dies. Algunes parts resulten molt explicatives com la dedicada a la primera creuada, la primera gran matança de jueus de la que tenim notícia, o la que ens informa del comerç ambulant desenvolupat majoritàriament pels jueus al segle XVIII. Tanmateix en aquest cas la forma és encara superior al contingut. Liebeskind ha plantejat un edifici singular que obliga a fer el recorregut de l’exposició seguint una forma permanent de zig-zag i on hi ha nombrosos espais buits com a senyal de l’absència dels que ja no hi són i haurien de ser. Probablement el més interessant és l’entrada amb tres eixos que es creuen. El primer du a l’exposició pròpiament dita. El segon és l’eix de l’exili que acaba en el jardí del mateix nom. Un espai on l’única presència és la de 42 columnes de pedra representatives dels llocs on van anar a parar els jueus. Finalment l’eix de l’holoscaust que acaba a una torre: un espai molt gran, absolutament aïllat de l’exterior, amb una mínima escletxa per a l’entrada de llum natural i una escala que no du enlloc i que comença des d’un lloc massa alt per arribar-hi. Un intent efectiu de transmetre amb l’espai, algunes de les sensacions dels que moriren en camps de concentració.
Al museu d’història d’Alemanya que hi ha al costat del riu (la Zeug Haus) no es podia visitar ara la col·lecció permanent però si algunes exposicions temporals. Jo vaig veure la dedicada a la immigració en Alemanya de la qual vaig poder treure almenys alguna idea clara referent a la qüestió jueva. Allò que quedava bastant clar és que com a mínim hi havia dos mons jueus. Els burgesos il·lustrats als que podien pertànyer gents com Husserl per exemple i els nombrosos i problemàtics grups d’immigrants de l’est d’Europa molt menys il·lustrats que en molts aspectes eren competidors directes de les classes populars alemanyes i foren per tant l’objecte preferent de l’antisemitisme.

El Berlín comunista

Bé, tornant d’aquestes vacances d’hivern i amb l’ordinador funcionant un altre cop, reprenc les tasques d’escriptura d’aquest bloc. Han estat moltes les coses que he vist a Berlín i com no sé per on començar respondré a les preguntes que m’ha fet el meu germà, tot i que la resposta en part negativa, perquè no he vist ni la cancelleria, ni cap indicació d’on es trobava. De fet, a diferència d’Italia, Berlín té pocs vestigis arquitectònics del nazisme, cosa que s’explica suposo pel fet que el règim va durar la meitat de temps que el feixista i perquè Alemanya va estar sotmesa a una destrucció molt més intensa. Berlín no és encara del tot una ciutat normal. La memòria de la partició és molt present, no sols en la recreació de la industria turística. El diferent desenvolupament de les dues parts és encara ben palès. Del mur en queden fragments significatius a l’alçada de la Warschauer strasse, al costat del riu Spree. És utilitzat com a lloc legalitzat per l’activitat del pintors de graffitis, però les seves pintures em semblen insuficients per a compensar el caràcter més aviat sinistre del lloc, sobretot a l’hora que hi vaig anar, cap al capvespre. Una de les atraccions turístiques una mica obligades a Berlín és el famós checkpoint Charly, l’únic lloc fronterer que no ha estat totalment desmuntat. Al costat, hi ha un museu, car i un xic destartalat, però segurament necessari, sobre la història de la partició de la ciutat. El museu és molt antic es va obrir l’any 1963 i li cal una renovació. Dintre hi ha alguns dels artefactes fruits de l’enginy del ciutadans de la DDR que volien fugir de l’anomenat paradís socialista. Vaig passar moltes vegades per la Friedrichstrasse bahn, un lloc emblemàtic perquè fou la única estació de metro que era accessible des de les dues bandes i era per tant un lloc fronterer. Llavors incloïa el “Tränen-palast”, palau de les llàgrimes, on a les famílies partides els hi era permès mantenir petites entrevistes. La part de l’Est té alguns llocs extremadament horrorosos com la Karl-Marx Alle, construïda segons els criteris estètics del realisme socialista, amb els resultats fàcils d’imaginar. Tanmateix, és en aquesta part on resulta més fàcil trobar vestigis dels carrers més antics, com el Nikolaiviertel, i fer-se una idea del Berlín imperial, ja que la part occidental fou sotmesa a una reedificació molt més intensa, seguint les línies també prou impersonals de l’arquitectura moderna. Els vestigis existents semblen cada cop més fora de lloc, com les curioses estàtues de Marx i Engels que es troben al fòrum que du el seu nom, un immens espai, més aviat buit, enfront de l’ajuntament tradicional de Berlín. Sobre tot la cara d’Engels té una expressió d’astorament inexplicable però que segurament al capdavall ha estat ben oportuna. Un edifici de l’època de la DDR em va impressionar especialment, el palau del poble que es troba enfront del Berliner Dom, la catedral protestant i per tant associada al tron de Berlín. Aquest edifici era una mostra d’arquitectura de cristall i ciment que va ser erigit precisament en el lloc on estava la residència principal de l’emperador, que fou demolida l’any 1950. Era un lloc multifuncional que servia alhora de parlament de la DDR i de centre de diversió pel jovent amb cines i una discoteca. Malauradament la salut de l’edifici era escassa, patia d’aluminosi, i a hores d’ara s’està treballant en la seva demolició.

Un chien andalou

Aprofito un moment d'esbargiment a la feina per penjar el meu darrer treball pel curs de cinemtaografia:
UN CHIEN ANDALOU
I
The aim of this essay is to show through un chien andalou some features of the surrealist movement. The surrealist manifest was released to public on January 27th 1925 and the film of Buñuel was shot three years later. Although Buñuel and Dali did not belong yet to the surrealist movement, their work was definitely surrealist and they were admitted in the movement some months later. In the first manifesto, Breton acknowledges the debt of his movement to Sigmund Freud. Some of its aims were liberation of the mind and to show the fragility of our standard values and the shifting foundations of our civilization. The last station of this trail had to be revolution and Freud could be seen as the prophet of this Promised Land. Indeed he has defined unconscious, the repressed part of the mind, as the place where lies our own nature (letting us believe that liberation of this repression could be the secret of happiness) and in the twenties his subject was mainly philosophy of culture; works like Das Unbehagen in der Kultur, in which he gave a theoretical basis of the contempt for culture and civilization, reflected in the surrealist proposal.
This book offers the later conception of mind designed by Freud that differs in many ways from the former. Whereas Freud had believed first that there was only a kind of instincts forming the unconscious, concerned with sex, now this monism is replaced by a dualism, in which the sexual instinct, named Eros, is joined to another instinct, Thanatos, the death’s instinct which is the deepest source of violence and aggressiveness.
The surrealism was from its beginnings, for instance in their first manifesto, interested in cinema. This is a well-known fact. They were soon aware of the wide range of possibilities of this new media, which was unusually good to open dreamlike worlds. Indeed, to be in a cinema is like dreaming in some way. But equally interesting to us, they hated and despised novels, a kind of literature that was rubbish to them. The novels, which they were spoken from, were realist novels, like, for instance, those written by Dickens, which were the model chosen by Griffith to articulate cinema’s syntax. But after Griffith, came Eisenstein, which discovered the power of editing, in a way which has not been found out by American movies. Buñuel in his memories remembers how impressed he was by Potemkin. Through editing it was possible to play with time and space, in a more powerful way than any other art, making possible to reflect the structure, the peculiar logic, of human’s dreams.
II
The theoretical approach from above was required to try to describe why the film of Buñuel was the most representative among these made by surrealists. Un chien andalou is a film built under the influence of both natural unconscious instincts, eros and thanatos, and it reflects specially well not a specific dream, although its origins were Dali´s dream about ants and Buñuel´s dream about the cloud and the moon, but the way in which unconscious works.
We begin with the last question. It is obvious that Buñuel had a more deep understanding about film’s making that any other surrealist author. He has been working in the industry and he had a good knowledge of the most basic cinematographical techniques. Un chien andalou is far away to look like an amatheur’s work, what the other surrealist films were. It is a film shot by a filmmaker, by someone who is able to use the camera to create his own language. Following Eisenstein, Buñuel said once that cutting is the best way and he edited his film playing with the notions of time and space, in order to create a narrative structure, which was completely different the narrative of conventional films. He plays with our notion of time, first through the intertitles, whose goal is to confuse the spectator, but also reversing the logical order of events. We saw first as the woman’s eye is cut but afterwards the woman appears on the screen without any damage. But it is still most interesting how he plays with the conception of space because through this manipulation becomes clear the talent and power of Buñuel as a filmmaker. There are more than one example, but my favourite’s one is when the girl leaves the room and there is a beach and the sea on the other side of the door. I would like to precise, why this short film is so touching. It has been edited as a conventional film, the editing accords with all the conventional rules, which had been already fixed, but breaking the correspondence between these rules and our ordinary understanding of time and space, we are able to penetrate in a world whose stuff is the same from which our dreams are made on.
In class and in the commentary of Robert Short, it has been insisted on the sexual nature of its images. Obviously, un chien andalou, is concerned with sex or, more properly, with sexual frustration and its repression. We saw how the woman is harassed by the main player and the opening scene, with the eye, the razor, the moon and the cloud, has been interpreted as a metaphor of sexual act. But not less obviously the film is concerned also with Thanatos. Not only the instinct which creates life, but also the instinct of destruction, rule the world created by Buñuel. In twenty minutes we see, or believe to see, an eye slashed in a barbaric way, and two deaths: the androgynous dead in a car’s crash and the main character shoot by his doppelgänger. It is worth to remember that Buñuel defined the film as an appeal to murder. This is an interesting point which I would like to treat more deeply.

III
When Freud was trying to explain the changes between his first model of human mind and the second, he remembered how he found some phenomena, which he was unable to explain with selfish instincts, that, according to his first works, compounded our unconscious. The most characteristic of these was sadism, when sexual pleasure is acquired hurting another and masoquism when sexual pleasure comes from hurting oneself or be damaged by another, which was absolutely in contradiction with unconscious‘s selfishness. In Buñuel’s film sadism is also an important point. Incidentally, he felt great admiration by Sade as a writer. He discovered his works in Paris in the twenties and he was absolutely amazed, according with his memories. Witness of this admiration is his second film, l’âge d’or ,that ends with an homage to the marquis in which he is shown like Christ. Although the marquis´ shadow is not so important in the former film, it is not less powerful.
I would like to finish this essay, talking about a fragment of the film which is an astonishing example of what sadism means: the androgynous´ death. This character is introduced in the street between a crowd that looks at him at the hand, whereas he seems to play, in a very meditative mood, with a cut hand, which lies on the roadway. A constable compels him to put the hand in a box and persuades the people crowded to go away. Now, the boy-girl stays alone in the middle of the street among the cars. The main character is looking at him through the window. The cars are running fast and every time closer to the boy-girl, who seems to be completely paralysed. The man in the window gets more and more excited, while the risk is increasing. In the soundtrack we are hearing, Isolda’s death by Wagner a music whose nature is absolutely sexual, with a rhythm that seems to imitate our body’s rhythm when we are copulating. Finally a car runs the androgynous over, Wagner’s music reaches its peak and Buñuel shows the face of the main character with an expression of absolute satisfaction, just like he was having an orgasm. Afterwards, he will be going to try to have sex with the girl. The connection between violence has sexual pleasure, which is the main characteristic of sadism, has been performed and experiences in a very powerful way.

Tancat per obres

L´ordinador avui no s´inicia de cap de les maneres, la qual cosa que el bloc quedarà interromput per un temps incert que espero que no sigui gaire llarg. Fins molt aviat

Munic

Diumenge passat vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Steven Spielberg: Munich. Avui mateix la vanguardia ens parla de les opinions més aviat adverses que la pel·lícula ha despertat a Israel. Hi ha una certa coincidència en assenyalar que la pel·lícula és inacceptable com a document històric, tot i que en realitat és molt difícil, encara a hores d’ara, d’establir un relat fidedigne dels fets. És evident també que Spielberg ens adverteix que la pel·lícula està inspirada en fets reals, la qual cosa vol significar, imagino, que més aviat hem de veure una reflexió sobre els fets que no pas una reconstrucció acurada. D’entrada, cal dir que la pel·lícula em va agradar, Spielberg és un cineasta que ha anat millorant amb els temps i el seu domini del llenguatge cinematogràfic és cada cop més palès. Munich és un thriller convincent i una narració fluïda. És també prova d’un acte de valentia, perquè el tema és certament polèmic, tot i que l’autor de Schlinder’s list ho té bé per a qui ningú pugui acusar-lo d'antisionista. La reflexió de Spielberg ha de ser vista a dos nivells. D’una banda, el film ens parla d’un tema absolutament tòpic a la literatura universal, com a mínim des d’Esquil, la inanitat de la venjança. El caràcter superflu de totes aquestes històries, on sovint l’agent de la revenja pot adonar-se al final del seu trajecte que ha perdut la seva vida per no-res. És una d’aquestes històries que ens han comptat moltes vegades, però que cal seguir comptant. La segona, tractada avui per la crònica de Jerusalem de la Vanguardia, es la pertinència d’aquesta revenja i aquí Spielberg ens porta a un àmbit interrogat per la filosofia política, almenys des del temps de Maquiavel: la qüestió de la raó d’estat i la contradicció entre finalitats i procediments que aquesta generalment comporta. La posició de Spielberg és clara i per a molts serà ingènua. La resposta de del Dr. Gaznor té una lògica contundent, el terrorisme no és estrictament un acte criminal, sinó un acte bèl·lic i entra dins de les normes de moral acceptables que un soldat ataqui un altre, però no se si en el fons acaba fent allò que se li retreu a Spielberg, equiparar realment el Mossad amb els terroristes. D’altra banda, associar exercit i moral després d’un segle sinistre on les víctimes majoritàries dels conflictes sempre són civils, em sembla d’una ingenuïtat poc pròpia d’un funcionari de l’estat d’Israel. El darrer pla de la pel·lícula és molt obvi i no va agradar gaire als espectadors de la presentació especial de la pel·lícula. Sembla clar que parlar de causalitat en el sentit determinista del terme seria una bajanada, però New York i Munic no estan a dos planetes diferents i potser resulta difícil de negar una identitat com a mínim de tarannàs i estratègies lògiques.

Saraband

La segona pel·lícula que vaig veure fou Saraband d’Ingmar Bergman. La cinematografia d’autor no està ni de bon tros entre les que millor conec, tot i que una de les que sí he vist està sense dubte entre les meves preferides: la que fou traduïda al castellà amb el títol de Los comulgantes. Per això em costa una mica parlar-ne d’aquest film que, segons sembla reprèn situacions i personatges d’un film dels setanta, secrets d’un matrimoni, que no he vist mai. És clara però la connexió que el meu germà Javi apuntava en el post anterior: la mateixa sensació de manca d’estructura moral, tot i que els personatges del film de Bergman pertanyen certament a una élite de gent que excel·leix intel·lectualment i sentimentalment, sense que això tinguí cap correspondència amb el pla de la moral. La connexió no és gratuïta certament perquè Allen no ha amagat mai que Bergman és un dels seus models. Tanmateix, el suec és millor cineasta i enfront de saraband, Match point sembla un exercici de behaviorisme; la capacitat de transmetre sentiments és infinitament superior en Bergman i per això les seves imatges resulten molt més colpidores i permanents. Penso ara a una de les darreres escenes amb la protagonista enfront de la seva filla alienada, copsant que després de molts anys només ara podia començar a acceptar la situació. No és improbable que aquesta sigui la última pel·lícula de Bergman i sí és així haurà tingut un comiat del cine summament digne. La pel·lícula m’ha interessat especialment perquè un dels seus temes m’és molt propi: la falsedat del que molta gent entén com a vida intel·lectual, reflectida en el personatge interpretat per Erland Josephson, però sobre això en tornaré molt aviat.