Saraband

La segona pel·lícula que vaig veure fou Saraband d’Ingmar Bergman. La cinematografia d’autor no està ni de bon tros entre les que millor conec, tot i que una de les que sí he vist està sense dubte entre les meves preferides: la que fou traduïda al castellà amb el títol de Los comulgantes. Per això em costa una mica parlar-ne d’aquest film que, segons sembla reprèn situacions i personatges d’un film dels setanta, secrets d’un matrimoni, que no he vist mai. És clara però la connexió que el meu germà Javi apuntava en el post anterior: la mateixa sensació de manca d’estructura moral, tot i que els personatges del film de Bergman pertanyen certament a una élite de gent que excel·leix intel·lectualment i sentimentalment, sense que això tinguí cap correspondència amb el pla de la moral. La connexió no és gratuïta certament perquè Allen no ha amagat mai que Bergman és un dels seus models. Tanmateix, el suec és millor cineasta i enfront de saraband, Match point sembla un exercici de behaviorisme; la capacitat de transmetre sentiments és infinitament superior en Bergman i per això les seves imatges resulten molt més colpidores i permanents. Penso ara a una de les darreres escenes amb la protagonista enfront de la seva filla alienada, copsant que després de molts anys només ara podia començar a acceptar la situació. No és improbable que aquesta sigui la última pel·lícula de Bergman i sí és així haurà tingut un comiat del cine summament digne. La pel·lícula m’ha interessat especialment perquè un dels seus temes m’és molt propi: la falsedat del que molta gent entén com a vida intel·lectual, reflectida en el personatge interpretat per Erland Josephson, però sobre això en tornaré molt aviat.