Menys despeses

Dimecres fou el dia del judici final en aquest país, segons la premsa propera al laborisme. La coalició va emprar la tàctica d’anar filtrant mesures terrorífiques per què al final hom pugui pensar que no era per tant i certament podria ser pitjor però una reducció d’un 5% en el pressupost ,sostinguda durant els quatre propers any,és no és tampoc cap broma. No és la mort del Welfare State però si un aprimament significatiu. Els més afectats, i segurament de manera més injusta son els receptors de pagaments per minusvàlies i llargues malalties. La seva sort queda ara lligada a la de la seva parella sí la tenen. Es suprimeixen també les ajudes a la mobilitat sense les quals un bon nombre de ciutadans quedaran presoners a les seves llars. Mentre que la democràcia actual no s’hagi perfeccionat més, hom ha de prendre una certa cura de les denominades classes mitjanes i per tant els cops que aquestes reben són indirectes. La sanitat i l’ensenyament, del quals són en molt bona part dependents, no han estat retallats tot i que és previsible un deteriorament del servei ja que no es podrà fer front a una creixent demanda, tant de l’un com de l’altre. Una part important de les decisions a prendre recaurà sobre les entitats d’administració local, les quals hauran d’administrar els impostos municipals de manera que puguin compensar el 27% d’ingressos que perdran aquests quatre propers anys. En termes de treball, per resumir, es podrien perdre 490000 llocs de treball vinculats a les administracions públiques i un número aproximadament equivalent en el sector privat dins d’àrees com la construcció molt vinculades al sector públic. L’esperança d’Osborne és que el sector privat assumeixi aquestes pèrdues. Els motius per aquesta confiança no són del tot clars i són encara més foscos pels veïns de llocs com Liverpool, Blackburn o qualsevol ciutat del nord, perquè el fet cert és que des de la desaparició de l’industria i la mineria només el govern ha estat un agent significatiu de creació de llocs de treball i això quan les coses anaven bé. Com que cada cop crec menys a les ideologies i em sembla que és més entenedor l’aplicació de perspectives com la geopolítica (tot i que si ets català o valencià l’adopció d’aquest punt de vista resulta especialment depriment). En aquest sentit Anglaterra és un país normal, és a dir amb una vertebració més que problemàtica, i els pressupostos fan clar un nou repartiment del poder no precisament basat a la noció de solidaritat.

Lucidesa anacrònica

El fons de la intervenció de Sòcrates en el seu diàleg amb Eutifró és molt clar: els Deús han estat fets a imatge dels homes. Les lectures contemporànies però no sempre ho veuen tan clar. Hi ha una mena de lucidesa que només pot ser patrimoni dels moderns i les alternatives es redueixen a la creença irracional en el mite o la mitificació de la desmitificació.

Coherències

El problema del tripartit, des del punt de vista dels seus crítics, és que hi convergien tres línies ideològiques en realitat contraposades i per això no podien funcionar. L’experiència democràtica de països normals mostra que necessàriament això no és així, però l’experiència d’aquests set anys finalment els ha donat la raó. Al desembre tindrem un govern de Convergència (i unió). Temo però que en un sentit molt essencial estarem igual. Si no he entès malament les posicions ideològiques de Convergència passen pel nacionalisme (no cal entrar per ara en més precisions) i una primitiva adscripció liberal derivada al neoliberalisme. És un fet, que ara per ara i històricament, el nacionalisme català és una cosa de classes mitjanes (la possibilitat de la transversalitat si tal vegada ha existit, ara està del tot extingida). És un altre fet, prou il·lustrat a aquest país on visc, que les polítiques neo-liberals tenen com a efecte l’afebliment de les classes mitjanes i dutes fins a l’extrem implicarien la seva desaparició. Alguna cosa no pot quadrar.

La mort de Danton

Georg Büchner va morir quan tenia 23 anys i set mesos. La seva carrera com a dramaturg fou ben curta però suficient per escriure dues de les obres més representades encara del segle XIX: Woyzeck, on anticipà moltes de les línies de desenvolupament de la literatura posterior, i la mort de Danton, una versió de la qual és ara representada al teatre nacional de Londres. Hi vaig fer cap el dimecres passat. El Teatre Nacional és garantia d’uns mínims de qualitat innegociables i aquest cas no fou l’excepció. Personalment em vaig sentir molt més impressionat per l’escenografia que no pas pel treball dels actors, tot i ser indiscutiblement competents. L’escenari estava dividit verticalment en dos espais. Una sèrie de portes a l’inferior són el lloc de pas dels actors i les actrius; al superior una barana és el lloc on es desenvolupen algunes escenes i els finestrons laterals regulen el flux de llum a l’escenari. Al centre d’aquest espai una gran porta roman tancada durant tota la representació i no és oberta fins a la darrera escena per mostrar el seu contingut: una gegantina guillotina, el símbol i el protagonista del període històric descrit per Büchner a la seva obra.

Per circumstàncies personals estic darrerament llegint molt Plató i allò que més em sorprengué de l’obra, per contrast, és l’absoluta manca de moderació dels seus personatges, amb la qual cosa queda del tot clar que Büchner intuí amb perspicàcia les claus del temps que s’estaven obrint. L’esforç del dramaturg alemany sembla que fou notable. Llegí la documentació disponible i els seus Danton, Robespierre, Saint-Just desprenen autenticitat. Büchner era ideològicament proper als ideals revolucionaris però la seva obra no idealitzà el poble. La resolució del judici provocada per la intervenció de Saint-Just ens mostra una multitud ressentida i tan manipulable com els romans que assenteixen el discurs de Marc Antoni després de la mort de César. L’obra està escrita amb un sentiment que oscil·là entre la consciència de la desfeta d’una revolució i l’admiració de l’autor per uns protagonistes heroics, però maleïts. No sé si com deia el programa La mort de Danton és la millor tragèdia política contemporània. Si és clar que suposa una invitació a pensar qüestions tan complexes com el difícil equilibri entre moral i política, o les subtils relacions entre política i religió ( i no parlo de la banalitat dels homes d’església fent política sinó del molt més interessant ús que els polítics fan de mecanismes propis de la religió com els sacrificials).

Vida i destí

Així per començar, la idea de llegir una novel·la amb més de 1300 pàgines i un cens, no del tot exhaustiu,que aplega més de 300 personatges no semblava una idea engrescadora atès el meu inexhaurible dèficit de temps per llegir. Ho vaig fer, però, i no estic gens penedit, feia temps que no em quedava tan enganxat a una novel·la com ho he estat a Vida i destí. Descriure l’argument requeriria una nota molt ample i és una tasca en gairebé tots els sentits inútil. L’eix de l’obra és batalla de Stalingrad, l’esdeveniment bèl·lic de major magnitud i també el més decisiu del segle passat. Grossman havia estat corresponsal de guerra i la seva descripció reflecteix el flaire d’allò viscut. Però l’habilitat amb la que utilitza l’entrecreuament de línies argumentals li permet reflectir molt més que la batalla: el desconcert i la desfeta dels soviètics el 1941, la por regnant a la societat russa des de les purgues del 1937, el record esporuguit i culpable del silenci enfront el genocidi dels camperols ucraïnesos a la dècada dels trenta, la inhumanitat impensable dels camps de concentració nazi, l’ambient de degradació moral absoluta dels camps de treball soviètics i fins i tot el presagi de desgràcies futures com la persecució antisemita dels darrers anys de Stalin. La lucidesa ve acompanyada en aquest cas d’humanitat i segurament aquí rau un dels valors principals dels llibre. En un context que per força podia fàcilment esllavissar-se envers qualsevol mena de maniqueisme ,hom no pot parlar ni de personatges massa bons ni de massa dolents; hi ha de més o menys espavilats i amb una sort més gran o més petita però tots estan presos dins d’uns mecanismes que els superen i els limiten, tot i que Grossman sempre és prou generós com per deixar-les-hi l’opció de petits triomfs, mai de gran abast però suficients per obrir esquerdes a les maquinàries d’anihilació total. Ni els mateixos Hitler i Stalin,criatures també de l’univers engendrat per Grossman, quedarien fora d’aquestes consideracions. Tot i que el precedent més clar és Guerra i Pau, el treball de Grossman és ven fàcil de relacionar amb altres figures cabdals de la literatura russa. Shtrum, el físic teòric jueu, no està gaire lluny de moltes figures de Dostoievski i el sentit de l’humor, una de les qualitats de l’obra més atractives, fan pensar a Txejov. Tot i parlar en contra del meu gremi, sobra potser l’adversativa perquè el fet és que cada cop m’agrada més fer-ho, el temps dels pares i els avis s’entendrà millor des de testimonis com el de Grossman que des de les pàgines falses i avorrides de les il·lusòries pseudodivinitats dels pensadors de moda

20000 cavalls

Quan Déu ha mort, els homes poden creure a qualsevol cosa. El retrocés de la religió, als llocs on s’ha produït, ha anat acompanyat de l’adopció d’altres creences sovint no gaire més racionals, malgrat les seves disfresses. Els darrers trenta anys a Occident els objectes d’aquesta adoració de substitució han estat els mercats. De fet, malgrat les evidències que imposa la realitat, no és estrany sentir gent que afirma coses com que el sistema era molt bo, però la ignorància del públic, que malèvolament han contractat hipoteques que no poden pagar, ha estat la causa dels presents desastres. Una operació intel·lectual anàloga a la dels pares de l’església que afirmaren que l’origen del mal mai de la vida era Déu sinó els homes. Tota religió té un aspecte sacrificial. Simbòlic, al cristianisme, real a d’altres religions més arcaiques. Generalment eren animals les víctimes més propiciatòries. En aquesta categoria crec que podem considerar els 20000 cavalls que, segons les agències dedicades al benestar animal, han estat abandonats a la república irlandesa. Durant els anys de les vaques grasses sembla que, fent honor a la tradició rural del país, molta gent va adquirir cavalls. Ara hom s’hi troba que són molt cars de mantenir i molts propietaris han optat per la solució que tradicionalment a Catalunya utilitzem amb els gossos. Ni les agències, ni el prim estat irlandès poden fer-se càrrec i l’única solució prevista és un sacrifici massiu d’aquest animals que de totes maneres no podran sobreviure el proper hivern. De segur que Swift se’n tornaria a la tomba si pogués sortir.

Sobre coses importants que costa de tenir clar

No obstant això, si la moralitat té dues arrels radicalment diferents, com pot haver-hi una unitat de la moralitat? Com pot haver-hi una unitat de l'home? i com és possible que les exigències morals de la societat, d'una banda, i les exigències morals de la vida de l'esperit, de l'altra, concordin completament o, almenys, en una considerable extensió? La unitat de l'home consisteix en el fet que és aquesta part del tot que està oberta al tot, o en llenguatge platònic, aquesta part del tot que ha vist les idees de totes les coses. La preocupació de l'home per la seva obertura vers el tot és la vida de l'esperit. L'home és el dualisme que consisteix a ser una part i a estar al mateix temps obert al tot i, en conseqüència, en un sentit a ser el tot mateix. No obstant això, la societat i el tot tenen en comú simplement el fet de ser conjunts que transcendeixen l'individu utilitzant-lo per elevar-lo més amunt i més enllà d'ell mateix. Tota noblesa consisteix en aquesta elevació amunt i més enllà d'ell mateix, en aquesta dedicació d'un mateix per a quelcom més gran que un mateix.

Leo Strauss (extret de El problema de Sòcrates, p. 108)

Notes per a una història de l'Acadèmia catalana

Pensar que la inanitat de la nostra vida política i cultural és deguda al nostre sectarisme ideològic és fàcilment confirmable per l’experiència, però al capdavall superficial. Hi ha centenars d’exemples de la feblesa i la superficialitat d’aquestes adhesions ideològiques. Molt més afinat, sense cap mena de dubte, és pensar a la mandra; la divergència ideològica seria en definitiva nomes una màscara. Perquè també hi ha coses sense profunditat que no sé si estimen, però necessiten màscares.

The Sunset limited

Un home intenta llançar-se a la via d’una estació del metro Neoiorquí i és salvat per un altre a l’últim moment. El salvador decideix dur-lo a casa seva. Mai no sabrem els noms d’aquest dos homes. El salvat serà anomenat simplement “blanc” i el salvador ” negre”. Aquest és el punt de partida de The Sunset limited, l’obra teatral escrita per Cormac McCarthy tot i que ell hagi preferit anomenar-la una novel·la en forma dramàtica. Tots dos homes duen una existència contraposada. El negre és un ex-presidiari i ex-drogadicte que després d’haver sentit la veu de Déu fa ara de predicador. El blanc és un professor universitari que ha dut una vida regalada i que tanmateix ha optat pel suïcidi. La finalitat del primer, retenint al segon, és fer-li arribar la paraula i l’amor de Déu. El segon no té cap ganes de sentir la paraula sinó tocar el dos tan ràpid com sigui possible per tornar a l’estació. El diàleg esdevé cada cop més tens perquè tots dos s’ho acaben jugant tot, de manera no gaire metafòrica.

McCarthy ha assolit amb aquesta obreta una escenificació ben vívida del nostre naufragi espiritual. El seu magnífic us de la llengua anglesa esta evidentment molt lligat a aquesta vivacitat. És difícil identificar-se amb cap de les dues figures que d’alguna manera simbolitzen les dues grans alternatives del nostre temps. El negre és un home religiós, defensor d’una esperança sense fonament per a qualsevol persona amb un xic de seny; un fanàtic no especialment original que ha construït des de la fe un mecanisme de defensa després d’una vida miserable. El blanc però no té res a ensenyar-li. El professor és una encarnació potent del nihilisme inherent a la nostra tradició intel·lectual, un defensor del no-res i la foscor; un ser instal·lat al tedi més profund després d’haver utilitzat la força de la seva lucidesa per a la demolició de tota il·lusió. He parlat abans del nostre temps però és clar que l’obra té un sentit ben arrelat en el seu país d’origen, el lloc d’un renaixement del cristianisme i de la formació d’unes èl·lits intel·lectuals objecte de la desconfiança i la perplexitat popular. En el fons ressonen dues de les versions, de les mascares nietzschianes, l’amor a la vida i la vivència de la més paorosa manca de sentit.

Retorn

Comença avui la darrera etapa d’aquest dietari. En aquest darrer període la coherència amb el títol tornarà a ser completa. Demà començo una llicència per assumptes propis de sis mesos i des d’ahir a la nit ja torno a ser a Londres. El cel està rúfol i el dia és ventós però jo ja estava una mica tip del calor humit dels darrers dies i estic a gust. Tinc prou de bons propòsits entre els quals hi ha continuar aquest dietari i començar la redacció d’un nou llibre. Enyoraré una mica el Joaquim Mir. Ha estat molt agradable tornar a treballar amb persones normals, els meus nous companys, i començava a entendre’m amb els alumnes. En canvi, espero desconnectar-me una mic a de les historietes de la política catalana, tot i que pel que he estat veient si que poden haver canvis. De fet em va sorprendre el darrer número de La Vanguardia del diumenge on aquest diari trencava la seva fèrria línia ideològica de tota la vida, estar sempre a favor dels que manen, per composar un rèquiem per Zapatero. La pena pels de la Vanguardia és que d’alternativa no en tenen cap.

Expectatives migrades

Les coses més simples i evidents són molts difícils de veure. Fa quasi tres segles Hume s’esforçà per fer veure quelcom en aparença obvi, que el futur no té per que ser igual al passat. El seu èxit fou escàs i moltes il·lusions humanes es fonamenten en aquest principi. Hi pensava a l’escocès l’altre dia mentre veia a Internet un dels reportatges publicats a El Pais sobre la precarietat de la situació laboral del jovent. Fa anys que em sembla evident que tota l’orientació, informació que posem al seu abast per ajudar-los a triar és del tot limitada, parcial i confusa perquè tendeix a recolzar-se a aquest punt de partida il·lusori. Potser no es pot fer cap altra cosa, però si podríem advertir si més no de la limitació i feblesa de totes aquestes expectatives. En qualsevol cas allò del que no cap dubte és que després d’haver viscut tants anys bons aquesta il·lusió és absolutament fructífera pel poder i quasi capaç de fonamentar per si mateixa la pau social.

Polítiques socials?

El dijous l’informatiu de TV3 ens explica que queden més de 7000 recordatoris d’efemèrides franquistes a Catalunya. (fa por pensar llavors quants en deuen quedar a l’Espanya profunda). Els més nombrosos són les plaques amb el jou i les fletxes present a les entrades de moltes vivendes catalanes. Sembla que els volen retirar i substituït per una cosa més neutra. A mi em sap greu. Prefereixo que hi siguin per fer memòria del fet que el franquisme tenia una política social d'habitatge i els quaranta anys de democràcia (la major part d’ells amb govern de l’esquerra) no n’han tingut cap.

Curtis

Els diaris porten avui la notícia de la mort de Tony Curtis. Gairebé tots els mitjans recorden la seva participació a Some like it hot, la més famosa i la més perfecta de les comèdies de Billy Wilder, un film llegendari, tot i que jo personalment prefereixo les comèdies posteriors de Wilder, menys perfectes i menys famoses però molt més àcides. Per tant em ve més de gust recordar que Curtis no només interpretà sinó que fou el productor de la que potser és, pel meu gust, la més reeixida pel·lícula d’aventures, The Vikings, un film que refusa el punt de partida dels joves Lucas, Spielberg i tota aquesta colla fent palès que el gènere no implica per res l’infantilisme. Tanmateix, The Vikings no fou el seu millor paper, tot i que és un personatge original perquè el viking Eric és un heroi més aviat antipàtic. Com a millor treball, i recomanació per un homenatge, triaria el seu paper d’agent de premsa a The sweet smell of success on assoleix fer una digne replica al periodista interpretat per Burt Lancaster. Fa temps que no la veig, però la recordo com una petita meravella on totes les aportacions són de primer ordre i com una pertinent reflexió sobre la intercessió entres les nocions de poder, adulació i corrupció