La mort de Danton

Georg Büchner va morir quan tenia 23 anys i set mesos. La seva carrera com a dramaturg fou ben curta però suficient per escriure dues de les obres més representades encara del segle XIX: Woyzeck, on anticipà moltes de les línies de desenvolupament de la literatura posterior, i la mort de Danton, una versió de la qual és ara representada al teatre nacional de Londres. Hi vaig fer cap el dimecres passat. El Teatre Nacional és garantia d’uns mínims de qualitat innegociables i aquest cas no fou l’excepció. Personalment em vaig sentir molt més impressionat per l’escenografia que no pas pel treball dels actors, tot i ser indiscutiblement competents. L’escenari estava dividit verticalment en dos espais. Una sèrie de portes a l’inferior són el lloc de pas dels actors i les actrius; al superior una barana és el lloc on es desenvolupen algunes escenes i els finestrons laterals regulen el flux de llum a l’escenari. Al centre d’aquest espai una gran porta roman tancada durant tota la representació i no és oberta fins a la darrera escena per mostrar el seu contingut: una gegantina guillotina, el símbol i el protagonista del període històric descrit per Büchner a la seva obra.

Per circumstàncies personals estic darrerament llegint molt Plató i allò que més em sorprengué de l’obra, per contrast, és l’absoluta manca de moderació dels seus personatges, amb la qual cosa queda del tot clar que Büchner intuí amb perspicàcia les claus del temps que s’estaven obrint. L’esforç del dramaturg alemany sembla que fou notable. Llegí la documentació disponible i els seus Danton, Robespierre, Saint-Just desprenen autenticitat. Büchner era ideològicament proper als ideals revolucionaris però la seva obra no idealitzà el poble. La resolució del judici provocada per la intervenció de Saint-Just ens mostra una multitud ressentida i tan manipulable com els romans que assenteixen el discurs de Marc Antoni després de la mort de César. L’obra està escrita amb un sentiment que oscil·là entre la consciència de la desfeta d’una revolució i l’admiració de l’autor per uns protagonistes heroics, però maleïts. No sé si com deia el programa La mort de Danton és la millor tragèdia política contemporània. Si és clar que suposa una invitació a pensar qüestions tan complexes com el difícil equilibri entre moral i política, o les subtils relacions entre política i religió ( i no parlo de la banalitat dels homes d’església fent política sinó del molt més interessant ús que els polítics fan de mecanismes propis de la religió com els sacrificials).