13 de Novembre

Després de les campanyes d’alguns d’aquest opinadors independents que omplen els diaris catalans potser pels lector més ingenus por resultar sorprenent la posició adoptada per CCOO i UGT envers la llei d’Educació i la jornada de vaga del 13 de novembre. Certament seran, però, lectors molt ingenus per oblidar ràpidament que tots plegats, sindicalisme oficial i premsa oficialista, es nodreixen de les mateixes mamelles. En tot cas, ara per ara, és difícil tenir cap dubte què la llei sortirà, que el sistema educatiu seguirà enfonsant-se i que possiblement això és el que vol el poble català, mantenidor d’un sistema polític que ens segueix conduint de derrota en derrota fins a la desfeta final. En tot cas, tot seguint amb desfetrs, deixo el dietari per uns dies, per començar unes curtes però molt merescudes vacances a la ciutat de Praga.

Une fois en la vie (II)

Per definició, un diàleg, com els registrats per exemple per Plató, ha de ser un esdeveniment únic. La possible repetició quant més es perllongués, més prendria el matis d’una ritualització buida. En relació a allò que explica fins i tot el valor del text és prim i magre. La cultura escrita difícilment pot assolir reflectir més que una imatge feble. Això fora potser una objecció contra gairebé tota la filosofia moderna. L’única excepció real estaria potser a la primera meditació cartesiana i a la instrucció més important que es dona per a la seva execució, que es faci només, “une fois en la vie”. No cal més, però tampoc menys. La mesura en aquest cas és del tot exacte.

1729

Ahir al vespre vaig tornar a anar al teatre. Al Barbican la companyia Complicite representava l’obra A disappearing number que va merèixer l’any passat diversos premis de la crítica especialitzada. L’obra té una trama complexa perquè es desenvolupa com a mínim a tres intervals temporals i a molt llocs diferents; fonamentalment presenta la intercessió de dues històries: la d’una parella formada per una matemàtica, absorbida a la seva feina, i un home de negocis i també la història de la relació entre G.H. Hardy i Srinivasa Ramanujan, des del moment en què el segon li escrigué per mostrar-li els resultats de la seva investigació d’autodidacte fins a la seva molt prematura mort, abans de complir els trenta-tres anys. Certament fou la rememoració de la figura del matemàtic hindú, allò que em mogué principalment a anar al teatre i la descripció de la seva existència a Cambridge és relativament breu però efectiva. Hardy parlà sempre de la solitud que l’envoltava i és difícil imaginar-se una existència més solitària que la del jove Brahmin en un país gèlid, òbviament racista i on l’únic menjar que trobava eren pomes. En general, però tot l’espectacle és molt brillant, el diàleg és intel·ligent i la utilització de les pantalles molt reeixit permetent fer versemblant la multiplicitat de espais i temps on es desenvolupa l’obra. Vaig pensar mentre la veia en els meus amics matemàtics, perquè en definitiva tot el seu treball és un homenatge a aquest saber, palès des de l’inici de la representació quan un actor ens recorda que tot el que veiem és fals, que les persones que l’envolten són actors, que el telèfon és atrezzo, que la porta que té al darrera no duu enlloc, però que les matemàtiques són reals o per dir-ho en paraules del Mateix Hardy: Immortality may be a silly world but probably a mathematician has the best chance of whatever it may mean

Menjar-escombraria

L’ajuntament de Waltham Forest a l’est de Londres sembla que prendrà de manera imminent una mesura per millorar l’alimentació del jovent local consistent a prohibir establiments de menjar ràpid en un radi de 400 metres entorn dels centres educatius. Això inclouria llocs com hamburgueseries, establiments especialitzats en pollastre fregit i kebabs. No sé si la mesura tindrà gaire èxit. D’entrada no sembla gens fàcil d’aplicar, d’altra banda si els carrers de Londres ja semblen sovint buits i poc animats, fa una mica de por imaginar-los sense aquesta mena d’establiments. Soc dels que penso que el petit comerç dóna vida a una població, encara que siguin anacrònics. Des del meu punt de vista és una mesura del tot antipàtica. No només per raons inspirades a un punt de vista diguem-ne liberal, que certament són molt clares, sinó per l’obvi i evident classisme inherent a aquesta mesura. Ja parlava fa uns dies de l’animadversió que entre les classes que es pensen com a mitges, sovint desperten els membres de la classe més baixa especialment quan son nadius, invariablement tractats als mitjans amb animadversió i menysteniment. Certament els temps de Dickens han passat avall i no pas per millorar. Una de les coses que certament pot ser menys agradable de Londres és prendre un bus, diguem-ne a quarts d’onze de la nit, seure a la part superior i fruir del inconfusible pudor de les restes de menjar ràpid que en aquell moment són consumits o ho han estat fa una estona deixant les restes. Un petit coneixement de les condicions del mercat laboral d’aquesta ciutat et fa però ràpidament adonar-te’n que després de les llarguíssimes jornades de treball, seguides dels inacabables desplaçaments, és molt difícil pensar que hom pugui dedicar a cuinar un àpat decent. El menjar-escombraria és una realitat certament depriment, però encara ho és més la del treball-escombraria i les condicions de vida que l’envolten. Esborrar el símptoma no és pas guarir la malaltia.

antinòmies

Hi ha d’altres semblants però l’entrada d’avui del quadern gris a més de concisa em sembla magistral i esplèndida pel seu ús repetit i magistral de les antinòmies. No hi cap escrit decent ni que valgui la pena llegir si no mostra la capacitat de construir, respectar i valorar el raonament oposat (quan això es fa en conseqüència, llavors qualificar un punt de vista com a propi acaba sent ben relatiu). Això és el que em proposo fer cada any amb els meus alumnes de batxillerat, fracassant de manera rutinària. Aquest és també el criteri mínim amb el que podem descartar gairebé la totalitat del que avui publiquen diaris, revistes i blogs.

Felicitat i sentit

A l’avió que em porta de tornada a Londres diumenge passat començo a llegir el darrer llibre de Sánchez Ferlosio. El seu raonament em sembla un xic massa tortuós. De sempre em costa llegir assaig en castellà. Hi ha sempre un punt de retòrica que no m’acaba de fer el pes. Més enrere encara és pitjor. Ortega, Unamuno i tota aquesta colla m’han donat poques bones estones. Savater, en canvi, em sembla un escriptor molt més apreciable. La seva inspiració però em sembla molt més britànica que hispànica. Sanchez Ferlosio en canvi em cau molt més bé que Savater, encara que només sigui pel seu caràcter independent, en un país on la independència és un atribut cada cop més estrany. A les seves reflexions hi trobo una d’absolutament justa i ineludible: una vida feliz es una vida sin sentido

Taj-mahal

La porta d'accés
Un matí gris a Agra
La inclinació de les torres està pensada per assolir la perspectiva típica mostrada a la foto anterior
Des del jardí
Des de la porta

Els dies passen, el temps s’escola i les coses a dir sempre són moltes, masses. He fet alguns posts sobre la India, però encara em queda molt per explicar. De totes maneres tinc pendent un deute inexcusable: donar-li la raó al meu amic Albert. Probablement no hi ha cap altre lloc tan aclaparador al mon com el Taj-Mahal. Nosaltres no varem tenir sort. Tot i llevar-nos molt d’hora, el dia no era del tot adient, sinó nuvolós i gris. La propera vegada caldrà preparar-s’ho millor. No anar en temps de monsó i calcular que hi hagi lluna plena (llavors és permès visitar-ho de nit). Quan hom parla de perfecció, no es pot pas acudir cap exemple millor.

Gomorra

Oblidant les meves intencions de no passar els diumenges pel Curzon Soho (12 lliures per veure una pel·lícula té un cert punt d’exagerat) assisteixo a la projecció de Gomorra, el film sobre el llibre de Roberto Saviano (avui El Pais explica que possiblement aquest autor haurà d'optar per un exili inminent), dirigit per Matteo Garrone. Penso que, com deia Nietzsche, no s’ha d’estimar ni odiar els pobles, però en un raconet del meu cor tinc una tendència italianòfila que comparteixo amb moltes de les persones que em són més properes. En aquest sentit la projecció de Gomorra resulta ben dolorosa, perquè la pel·lícula és una expressió d’un fracàs col·lectiu de primer ordre. El film explica cinc històries entrecreuades: la iniciació d’un adolescent a la vida de les bandes, la història d’un sastre especialitzat en alta confecció que és temptat pel diner de l’economia submergida xinesa, la d’un correu encarregat de pagar als familiars de camorristes engarjolats, la de dos èmuls de Toni Montana que volen operar pel seu compte i finalment la d’un home de negocis que es guanya la vida fent desaparèixer residus tòxics als camps de la Campania. Els aspectes formals dels film estan del tot adequats als seus continguts: colors apagats, llum tèrbola i una càmera que es mou molt ,creant una sensació de completa inestabilitat. Segurament allò més inquietant és com es mostra una idea de la que ja he parlat en aquest blog. El mon descrit, encara que sembli Mart, no és de fet gaire aliè, sinó molt a prop nostre. Les històries són fictícies però al final es donen algunes dades reals: A les últimes dècades hi ha hagut un mort a Nàpols cada tres dies, més mortífer per tant que qualsevol grup terrorista, els residus abocats il·legalment es calcula que triplicarien l’alçada de l’Everest, el percentatge de tumors cancerígens a Napols i els seus voltants és un 20% superior a la resta d’Italia, els diners guanyats per la Camorra estan a molts negocis nets com, per exemple, la reconstrucció de les torres bessones.

Crisi

Absorbit amb les noves obligacions disposo de menys temps per mirar la premsa, però els darrers dies és difícil deixar de buscar un moment perquè els diaris en van plens de notícies econòmiques, la importància de les quals no pot ser menystinguda. Aquí al Regne Unit la crisi ha suposat en un cert sentit un respir pel govern laborista i el seu cap, de sobte projectat a un escenari on pot fer valer la seva reputació de gestor solvent, una reputació de la que està mancat David Cameron, la millor opció del qual, com ja varem comentar, era que no passessin gaire coses d’aquí a les eleccions. Tanmateix, aquest respir por ser momentani. Una situació de recessió mai acostuma a ser favorable als partits que exerceixen el govern i com deia el diumenge Nick Cohen, a un excel·lent article a The Guardian, el nou escenari que podria definir-se sembla més aviat favorable a un vigorització de les posicions de l’extrema dreta, l’opció de les classes mitges quan se n’adonen del caràcter fictici de la seva situació. A The New Statesman per cert la pregunta feta als lectors coincidia amb el tema que en Ferran Saez va tractat a l’Avui fa tres setmanes. La pregunta en concret era si aquesta crisi suposava el final del capitalisme. Una bona part dels lectors pensava que sí. Jo hagués votat més aviat que no, fonamentalment perquè no hi ha cap alternativa. Penso també però, que hi haurà una darrera crisi i no cal ser marxista per això, sinó només tenir una certa sensibilitat històrica. Crec també que aquesta crisi pot ser pitjor que les precedents, per exemple la dels setanta, per dos raons bàsiques: la primera, és que estem a unes societat més atomitzades on les xarxes socials son més febles. La segona, la palesa crisi de lideratge a gairebé tot arreu. No tothom s’ha llegit Lasch, però molta gent està d’acord amb les seves tesis. Les elits fa temps que es van rebel·lar i la nostra situació és del tot antiplatònica: no manen ni de bon tros els millors. (això val per a qualsevol país del món però a alguns països mediterranis, és encara més evident)

Plató a l'aula

Com cada any explico Plató a classe i me’n surto més o menys com puc. Em sembla però que en un cert sentit es impossible explicar la filosofia antiga o almenys molt més difícil d’explicar que Galileu, Descartes, Kant o Hegel (descomptant les dificultats fonamentalment tècniques d’aquestes dues darreres per exemple). Els problemes dels moderns no ens són aliens i són fàcilment abordables . El problema que es planteja la filosofia grega, la cura de l’ànima en sentit patockià, és probablement inaprehensible a l’adolescència. Nietsche, en canvi, és un bon autor per adolescents, sempre que es tingui la precaució d’assumir que d’entrada tot el que diu s’entendrà a l’inrevés. Al capdavall el romanticisme no és una cosa tan allunyada de la varicel·la.

El profesor en la trinchera

El profesor en la trinchera és el títol del llibre de José Sánchez Tortosa professor de filosofia a un institut madrileny. El títol fa referència a la situació de l’ensenyament secundari que l’autor descriu en termes lleugerament apocalíptics ( fa tres anys però que no entro en un aula d’ESO i segurament això et dona una perspectiva més tranqui-la). El llibre gira entorn a una referència fonamental que és la filosofia de Plató (Matrix també s’esmenta sovint però en el fons la pel·lícula no deixa de ser una il·lustració del conte platònic). Com que compartim clarament una philia per Plató, la lectura del llibre m’ha estat plaent i comparteixo molts dels anàlisis que en allò fonamental deriven envers una conclusió platònica: la paradoxa que l’educació democràtica acaba engendrant individus tirànics. Tanmateix, l’acord amb molts dels punts no acaba de fer-me atractiu el conjunt. Tinc la impressió que quan es projecta l’al·legoria de la caverna a la nostra situació actual es fa molt palès perquè el començament del llibre VII de la República és definit com a mite. Plató no va preveure això que nosaltres entenem com educació obligatòria i Sòcrates als diàlegs parla amb tothom però mai no obliga a ningú a parlar amb ell, o com a mínim, no obliga a cap home lliure. Tot i compartir possiblement amb l’autor la idea que no hi ha hagut cap reflexió més profunda sobre el valor de l’educació a la vida humana que la feta a la República, em sembla que cal ser molt prudent quan apliquem als ensenyaments platònics a la situació d’un ensenyament massificat i sota la tutela de l’estat, amb unes finalitats ben segur diferents.

Blackpool

La Torre vista des de la base del moll central (hi havia marea baixa)
Les llums, una nit de pluja

Blackpool és a la cultura anglesa, allò que Las Vegas és a la cultura americana. Certament aquesta proporció no ha de servir per amagar-nos les, paleses, diferències: las Vegas és al mig d’un desert on en principi no té gaire sentit posar una ciutat (per això li impressiona a Baudrillard que veié aquesta ciutat com a símbol del triomf absolut de la convenció i l’artifici), Blackpool està a una contrada amable, el Lancastershire, a la vora d’una platja de sorra ben fina de més de set milles de llarga. L’arquitectura de Las Vegas és ostentosa, a Blackpool és funcional, humil, d’estar per casa. Totes dues però tenen una identitat funcional; la seva única raó d’existència és la diversió. Els ingredients són ben similars: joc, parcs d’atraccions i espectacles musicals. A Blackpool tot, però a un nivell més casolà. Cap gran casino i moltes maquines i artistes d’un àmbit ja no nacional sinó, com a molt, comarcal. Poc luxe, ni tan sols entès en el sentit hortera de Les Vegas. L’horterisme aquí és auster. De fet, hom pot tenir problemes si aspira a dinar o sopar alguna cosa diferent al Burger o al Fish and Chips.

Blackpool és el fruit de la coincidència de dos fenòmens històrics singulars, la invenció del ferrocarril, que arribà molt tard a la ciutat cap al 1840, i l’assoliment pels sindicats de la seva reivindicació d’una setmana de vacances pagades. Des de llavors i fins que fou fàcil arribar a Benidorm, Blackpool fou el destí turístic per excel·lència i de fet ha resistit i resisteix molt bé la competència d’altres llocs més solejats. El darrer cap de setmana, per exemple, sense estar ple de gom a gom, hi havia una gernació considerable. El contrast és molt viu amb altres poblacions costeres del mateix tipus, del tot mortes al mes d’octobre. Els habitants d’aquesta ciutat han inventat un artifici per atreure al públic que els hi funciona prou bé: l’enllumenament del passeig marítim amb llums semblants a les nadalenques en el color i la forma però canviant el mite del Naixement per mites actuals de la cultura de masses, Doctor Who, o tradicionals com Ali Baba o Alícia.

L’atracció més important de Blackpool és la seva torre, feta a imatge i semblança de la parisenca torre Eiffiel, tot i ser més petita (més o menys reprodueix només la part superior) la seva alçada és prou per dominar el horitzó de la ciutat. A la seva base hi ha un circ com els que en un altre temps tinguérem a Barcelona. També destaquen els tres piers, els molls plens d’atraccions que s’introdueixen a la mar, uns llocs que sempre m’han produït una especial satisfacció. En definitiva, un cap de setmana a Blackpool és una experiència del tot recomanable pels que volen conèixer aquest país i especialment la gent que ha construït aquest país, la classe treballadora. Un dels pocs espais que poden sentir com a propis després dels cops rebuts a l’època de Thatcher i la seva continuació ligth que fou Blair. Un període que no només ha generat pobres sinó que ha assolit convèncer a l’opinió pública de la culpabilitat dels pobres en aquesta pobresa.

Puppets

Els vaig trobar un dia de primavera a la botiga del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Me’ls vaig emportar a casa i ocasionalment els utilitzo com a reforç didàctic. Com suposo que ja us n’haureu adonat es tracten per aquest ordre de Nietzsche, Hegel, Kant i Plató. El seu paper de reforç consisteix a presidir alguna de les classes on explico temes relacionats amb aquests autors. Els beneficis són indubtables: una limitada, però certa i efectiva presència real ajuda als alumnes a fer el pas envers l’abstracció pretès a l’ensenyament de la filosofia. El seu caràcter de marionetes recorda la possibilitat d’interlocució i així fa testimoni del caràcter dialògic de la filosofia. També és un recordatori de l’alteritat del professor envers allò que està dient, permetent així estalviar una de les objeccions més clàssiques dels alumnes fundada a la poca credibilitat del docents. En definitiva, i per concloure constitueixen a hores d’ara un instrument del tot indispensable.

Arribats en aquest punt potser alguns sospitareu que m’he begut l’enteniment i que el nivell de ximpleries és massa exagerat. Potser tindríeu raó però la fonamentació d’aquesta teoria pedagògica-ninotaire no és més feble, jo diria fins i tot que més forta que tot els discurs sobre la necessitat absoluta i l’impacte positiu de les noves tecnologies a l’aula. I també, més barata.

Open day

Interior del RIBA

45 Baker street

El tercer cap de setmana de setembre a Londres es dedica a una jornada de portes obertes on es pot accedir a alguns espais de la ciutat normalment estan tancats al públic. Nosaltres varem visitar quatre espais, la casa d’Asia, l’antic aeroport de Croydon, el nou edifici de Baker Street 45 i l’edifici del RIBA. Potser el que feia més il·lusió a priori era el segon, fins el punt d’agafar el cotxe i fer un camí força pesat des de casa meva a Croydon (més d’hora i mitja pels carrers del sud de Londres; quan l’aeroport funcionava la terminal estava a Victoria Station i el mateix camí es feia en trenta minuts). Finalment la realitat no va coincidir amb les meves expectatives, perquè en comptes de decrepitud vaig veure un edifici molt utilitzat i mantingut per la gent de Croydon que preservà el record del primer terminal dissenyat per a passatgers d’aviació civil. Com que la Cristina ja ha parlat dels dos primers edificis (http://aliveoviva.blogspot.com/2008/09/open-house.html), diré alguna cosa sobre els dos darrers. Baker Street 45 és un edifici d’oficines, dels que tenen molt vidre. El vaig trobar francament elegant i em va recordar un dels llocs d’arquitectura contemporània des del meu punt de vista més reeixits: l’edifici de la Sonny a Berlin. L’edifici alegra la vista d’un carrer, Baker Street, no gaire distingit per l’arquitectura dels seus edificis i és una agradable sorpresa pels que pugen fugint d’Oxford Street, sense dubte un dels carrers més horribles del mon. El RIBA és el Royal Institut of British Architecture, molt a prop del crescent enfront de Regent’s Park on he sentit dir que Madonna té la seva residència londinenca. La façana de l’edifici i fins i tot la seva entrada no fan justícia al seu interior que té molts espais magnífics, sobre tot el hall que ocupa els pisos segon i tercer. Pels afeccionats a l’art deco és un lloc del tot recomanable, ja que quasi tota la decoració està inspirada en aquest corrent. Aquí la referència no era tant Berlin com New York, especialment llocs com l’Empire o l’interior del Rockefeller Center.

Escola Japonesa

Dissabte passat visito l’escola japonesa on es fa un dia de portes obertes. Està situada a Acton un suburbi londinenc dins d’un carrer tranquil i plaent. L’organització és perfecta, tots els actes funcionen com un rellotge, ajustant-se al temps previst. Molta col·laboració i implicació del personal. La cortesia de l’equip directiu pels visitants resulta exquisida, amable, però no aclaparadora. Constato tres coses que em fan pensar: primera, malgrat la fama de Japó como país paradigma de la revolució tecnològica, a les aules de tecnologia hi ha més aviat poca. Cada tres o quatre aules un televisor i un DVD, d’ordinadors ni un. Suposo que deu haver un aula d’informàtica però no sabérem trobar-la. Em sento reafirmat quan penso en el que vaig escriure fa sis anys sobre el mite de la màquina sabia. Si hi ha a cada aula una bona provisió d’escombres i fregalls, atès que l’espai és prou gran (una antiga escola de les construïdes al XIX, amb 2 nous pavellons) imagino que no és per estalviar-se magatzems sinó per implicar els alumnes des de petits a la neteja de l’escola (un problema crònic a tots els llocs on he treballat des de sempre). Finalment, el protagonisme absolut dels alumnes a la festa. Només el director va gosar parlar dos minuts. La resta del festival de gairebé sis hores es va desenvolupar sense la presència de cap adult. Evidentment no vaig entendre un borrall de res de les obres, però vaig quedar molt impressionant pel grup de tambors.

Victòria Camps

“A l’educació, no li calen funcionaris” aquest era el titulat publicar per l’ “independent” diari Avui de l’entrevista amb Victòria Camps. Les crítiques al funcionari són habituals, requerides per la situació i fins i tot poden tenir un punt de raó o de plausibilitat quan són formulades per gent aliena a les institucions públiques. No és però aquest el cas de la Sra. Camps que jo recordi, funcionaria de tota la vida. Si hom ho pensa més tranquil·lament, la diferència entre els funcionaris criticats i els funcionaris com la Sra. Camps, és que els primers han accedit a la funció pública mitjançant mecanismes, en algunes ocasions discutibles, però sempre transparents, cosa que no es pot dir en cap cas dels mecanismes de selecció del professorat universitari. Potser per això, la gent a la línia de Victòria Camp són tan aferrissats defensors de l’autonomia del centre, que és una de les aportacions fonamentals de la nova llei. L’entrevista en ella mateixa no era gaire interessant, com tampoc ho és res del que la senyora Camps ha publicat en els darrers trenta anys, però és interessant com a testimoni d’allò que podríem anomenar lluita generacional. Al capdavall, la generació de la professora Camps tingué com una de les seves fites principals, la funcionarització dels PNN, fita plenament assolida i que tingué conseqüències de les que la Universitat no s’ha recuperat mai. La mateixa generació que ara defensa una llei,la qual deixarà en situació de treballadors precaris i inestables les generacions que en un futur s’incorporaran a la docència, si queda en el país gent amb humor per fer aquesta feina.