Blackpool

La Torre vista des de la base del moll central (hi havia marea baixa)
Les llums, una nit de pluja

Blackpool és a la cultura anglesa, allò que Las Vegas és a la cultura americana. Certament aquesta proporció no ha de servir per amagar-nos les, paleses, diferències: las Vegas és al mig d’un desert on en principi no té gaire sentit posar una ciutat (per això li impressiona a Baudrillard que veié aquesta ciutat com a símbol del triomf absolut de la convenció i l’artifici), Blackpool està a una contrada amable, el Lancastershire, a la vora d’una platja de sorra ben fina de més de set milles de llarga. L’arquitectura de Las Vegas és ostentosa, a Blackpool és funcional, humil, d’estar per casa. Totes dues però tenen una identitat funcional; la seva única raó d’existència és la diversió. Els ingredients són ben similars: joc, parcs d’atraccions i espectacles musicals. A Blackpool tot, però a un nivell més casolà. Cap gran casino i moltes maquines i artistes d’un àmbit ja no nacional sinó, com a molt, comarcal. Poc luxe, ni tan sols entès en el sentit hortera de Les Vegas. L’horterisme aquí és auster. De fet, hom pot tenir problemes si aspira a dinar o sopar alguna cosa diferent al Burger o al Fish and Chips.

Blackpool és el fruit de la coincidència de dos fenòmens històrics singulars, la invenció del ferrocarril, que arribà molt tard a la ciutat cap al 1840, i l’assoliment pels sindicats de la seva reivindicació d’una setmana de vacances pagades. Des de llavors i fins que fou fàcil arribar a Benidorm, Blackpool fou el destí turístic per excel·lència i de fet ha resistit i resisteix molt bé la competència d’altres llocs més solejats. El darrer cap de setmana, per exemple, sense estar ple de gom a gom, hi havia una gernació considerable. El contrast és molt viu amb altres poblacions costeres del mateix tipus, del tot mortes al mes d’octobre. Els habitants d’aquesta ciutat han inventat un artifici per atreure al públic que els hi funciona prou bé: l’enllumenament del passeig marítim amb llums semblants a les nadalenques en el color i la forma però canviant el mite del Naixement per mites actuals de la cultura de masses, Doctor Who, o tradicionals com Ali Baba o Alícia.

L’atracció més important de Blackpool és la seva torre, feta a imatge i semblança de la parisenca torre Eiffiel, tot i ser més petita (més o menys reprodueix només la part superior) la seva alçada és prou per dominar el horitzó de la ciutat. A la seva base hi ha un circ com els que en un altre temps tinguérem a Barcelona. També destaquen els tres piers, els molls plens d’atraccions que s’introdueixen a la mar, uns llocs que sempre m’han produït una especial satisfacció. En definitiva, un cap de setmana a Blackpool és una experiència del tot recomanable pels que volen conèixer aquest país i especialment la gent que ha construït aquest país, la classe treballadora. Un dels pocs espais que poden sentir com a propis després dels cops rebuts a l’època de Thatcher i la seva continuació ligth que fou Blair. Un període que no només ha generat pobres sinó que ha assolit convèncer a l’opinió pública de la culpabilitat dels pobres en aquesta pobresa.