Gomorra

Oblidant les meves intencions de no passar els diumenges pel Curzon Soho (12 lliures per veure una pel·lícula té un cert punt d’exagerat) assisteixo a la projecció de Gomorra, el film sobre el llibre de Roberto Saviano (avui El Pais explica que possiblement aquest autor haurà d'optar per un exili inminent), dirigit per Matteo Garrone. Penso que, com deia Nietzsche, no s’ha d’estimar ni odiar els pobles, però en un raconet del meu cor tinc una tendència italianòfila que comparteixo amb moltes de les persones que em són més properes. En aquest sentit la projecció de Gomorra resulta ben dolorosa, perquè la pel·lícula és una expressió d’un fracàs col·lectiu de primer ordre. El film explica cinc històries entrecreuades: la iniciació d’un adolescent a la vida de les bandes, la història d’un sastre especialitzat en alta confecció que és temptat pel diner de l’economia submergida xinesa, la d’un correu encarregat de pagar als familiars de camorristes engarjolats, la de dos èmuls de Toni Montana que volen operar pel seu compte i finalment la d’un home de negocis que es guanya la vida fent desaparèixer residus tòxics als camps de la Campania. Els aspectes formals dels film estan del tot adequats als seus continguts: colors apagats, llum tèrbola i una càmera que es mou molt ,creant una sensació de completa inestabilitat. Segurament allò més inquietant és com es mostra una idea de la que ja he parlat en aquest blog. El mon descrit, encara que sembli Mart, no és de fet gaire aliè, sinó molt a prop nostre. Les històries són fictícies però al final es donen algunes dades reals: A les últimes dècades hi ha hagut un mort a Nàpols cada tres dies, més mortífer per tant que qualsevol grup terrorista, els residus abocats il·legalment es calcula que triplicarien l’alçada de l’Everest, el percentatge de tumors cancerígens a Napols i els seus voltants és un 20% superior a la resta d’Italia, els diners guanyats per la Camorra estan a molts negocis nets com, per exemple, la reconstrucció de les torres bessones.