Puppets

Els vaig trobar un dia de primavera a la botiga del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Me’ls vaig emportar a casa i ocasionalment els utilitzo com a reforç didàctic. Com suposo que ja us n’haureu adonat es tracten per aquest ordre de Nietzsche, Hegel, Kant i Plató. El seu paper de reforç consisteix a presidir alguna de les classes on explico temes relacionats amb aquests autors. Els beneficis són indubtables: una limitada, però certa i efectiva presència real ajuda als alumnes a fer el pas envers l’abstracció pretès a l’ensenyament de la filosofia. El seu caràcter de marionetes recorda la possibilitat d’interlocució i així fa testimoni del caràcter dialògic de la filosofia. També és un recordatori de l’alteritat del professor envers allò que està dient, permetent així estalviar una de les objeccions més clàssiques dels alumnes fundada a la poca credibilitat del docents. En definitiva, i per concloure constitueixen a hores d’ara un instrument del tot indispensable.

Arribats en aquest punt potser alguns sospitareu que m’he begut l’enteniment i que el nivell de ximpleries és massa exagerat. Potser tindríeu raó però la fonamentació d’aquesta teoria pedagògica-ninotaire no és més feble, jo diria fins i tot que més forta que tot els discurs sobre la necessitat absoluta i l’impacte positiu de les noves tecnologies a l’aula. I també, més barata.