Menjar-escombraria

L’ajuntament de Waltham Forest a l’est de Londres sembla que prendrà de manera imminent una mesura per millorar l’alimentació del jovent local consistent a prohibir establiments de menjar ràpid en un radi de 400 metres entorn dels centres educatius. Això inclouria llocs com hamburgueseries, establiments especialitzats en pollastre fregit i kebabs. No sé si la mesura tindrà gaire èxit. D’entrada no sembla gens fàcil d’aplicar, d’altra banda si els carrers de Londres ja semblen sovint buits i poc animats, fa una mica de por imaginar-los sense aquesta mena d’establiments. Soc dels que penso que el petit comerç dóna vida a una població, encara que siguin anacrònics. Des del meu punt de vista és una mesura del tot antipàtica. No només per raons inspirades a un punt de vista diguem-ne liberal, que certament són molt clares, sinó per l’obvi i evident classisme inherent a aquesta mesura. Ja parlava fa uns dies de l’animadversió que entre les classes que es pensen com a mitges, sovint desperten els membres de la classe més baixa especialment quan son nadius, invariablement tractats als mitjans amb animadversió i menysteniment. Certament els temps de Dickens han passat avall i no pas per millorar. Una de les coses que certament pot ser menys agradable de Londres és prendre un bus, diguem-ne a quarts d’onze de la nit, seure a la part superior i fruir del inconfusible pudor de les restes de menjar ràpid que en aquell moment són consumits o ho han estat fa una estona deixant les restes. Un petit coneixement de les condicions del mercat laboral d’aquesta ciutat et fa però ràpidament adonar-te’n que després de les llarguíssimes jornades de treball, seguides dels inacabables desplaçaments, és molt difícil pensar que hom pugui dedicar a cuinar un àpat decent. El menjar-escombraria és una realitat certament depriment, però encara ho és més la del treball-escombraria i les condicions de vida que l’envolten. Esborrar el símptoma no és pas guarir la malaltia.