Victòria Camps

“A l’educació, no li calen funcionaris” aquest era el titulat publicar per l’ “independent” diari Avui de l’entrevista amb Victòria Camps. Les crítiques al funcionari són habituals, requerides per la situació i fins i tot poden tenir un punt de raó o de plausibilitat quan són formulades per gent aliena a les institucions públiques. No és però aquest el cas de la Sra. Camps que jo recordi, funcionaria de tota la vida. Si hom ho pensa més tranquil·lament, la diferència entre els funcionaris criticats i els funcionaris com la Sra. Camps, és que els primers han accedit a la funció pública mitjançant mecanismes, en algunes ocasions discutibles, però sempre transparents, cosa que no es pot dir en cap cas dels mecanismes de selecció del professorat universitari. Potser per això, la gent a la línia de Victòria Camp són tan aferrissats defensors de l’autonomia del centre, que és una de les aportacions fonamentals de la nova llei. L’entrevista en ella mateixa no era gaire interessant, com tampoc ho és res del que la senyora Camps ha publicat en els darrers trenta anys, però és interessant com a testimoni d’allò que podríem anomenar lluita generacional. Al capdavall, la generació de la professora Camps tingué com una de les seves fites principals, la funcionarització dels PNN, fita plenament assolida i que tingué conseqüències de les que la Universitat no s’ha recuperat mai. La mateixa generació que ara defensa una llei,la qual deixarà en situació de treballadors precaris i inestables les generacions que en un futur s’incorporaran a la docència, si queda en el país gent amb humor per fer aquesta feina.