retrobament

Divendres passat vaig tornar a Barcelona. Des de que he fitxat la meva residència a Londres és la sisena vegada que he tornat a Catalunya, però aquesta és la única que he tingut una sensació realment especial perquè m’he fet conscient de la llunyania i he tingut una sensació de retrobament amb allò que constitueix, malgrat Gaudi i el museu del Barça, el nostre argument turístic per excel·lència: el sol o més concretament la seva llum groguenca, aclaparadora. Vaig deixar El Prat un 26 d’agost, i la llum era més o menys igual, així que dissabte quan em vaig llevar i vaig mirar al cel, vaig pensar que efectivament havia tornat al born. És evidentment una superstició pensar que els llocs són sempre els mateixos només perquè no varien la seva posició. Perquè identifico més el paisatge d’estiu amb la meva pàtria més qualsevol altra, està possiblement relacionat amb el record de la meva partida, potser amb un record més ancestral, al capdavall jo vaig néixer també a l’estiu, o tal vegada amb el fet que estigui canviant les meves vinculacions sentimentals. El sol català és realment horrorós i desmesurat, incompatible amb la civilització. A aquestes illes en canvi la llum, si fa un dia clar, és molt sovint suau i deliciosa i generalment mirar el cel no és menys entretingut que mirar el mar.

guys and dolls

Ahir vaig anar per primera vegada a veure un musical a Londres. Tot i que el teatre musical no és el meu preferit, la veritat és que vaig sortir del Pîcadilly Theatre més que satisfet. L’obra representada era Guys and dolls i l’esquer pel gran públic, efectiu en el nostre cas, és la presència d’una megaestrella Ewan McGregor fent el paper protagonista de Sky Masterson. Guys and dolls és una aposta segura fonamentalment per la vigència del seu llibret musical, obra de Frank Lossar. Cançons com If I were a bell formen part del repertori de standards, versionats innombrables vegades pels músics de jazz. Això és acompanyat d’un treball coreogràfic de primer ordre a gairebé totes les escenes clau. McGregor és segurament el menys brillant dels quatre protagonistes, tot i que el seu treball és més que notable. Té l’obvi handicap de no cantar gaire però en canvi com a ballarí és convincent i és un molt bon actor. Les dos actrius femenines Jane Krakowski i Jena Russel són molt brillants i Douglas Hodge és un excel·lent actor còmic que defineix una interpretació excel·lent tot i que no canti com Sinatra. Evidentment la meva referència per enfrontar-me a l’obra era la pel·lícula de 1955, la qual està generalment menystinguda per la crítica però per la que tinc una certa debilitat. En primer lloc, perquè em sembla una producció molt coherent amb la resta de la trajectòria del seu director Mankiewicz, una de les carreres més apassionats del cine de Hollywood i en segon lloc per l’actuació de Frank Sinatra en un moment decisiu de la seva carrera quan començava a obrir-se un període absolutament feliç a la seva carrera amb els discos de la companya Capitol, fent un abismal salt de qualitat en relació amb el que havia cantat els anys anteriors i definint un estil únic que s’adaptava molt bé a algunes cançons de l’obra com Adelaide o Summy. La pel·lícula i aquesta versió teatral no difereixen gaire. Com a variacions esmentaré que a l’obra el personatge de Nathan Detroit no intervé al número de Guys and dolls, que és cantat pels seus dos acompanyants habituals (cosa que és segurament més coherent ja que s’està parlant dels problemes amorosos de Nathan) i que hi ha dos cançons omeses a la pel·lícula per raons de metratge segurament: la primera és cantada per l’acompanyant masculí de Sarah Brown a l’exercit de salvació i la segona és una cançó de les dues protagonistes femenines de l’obra abans del doble matrimoni que clou l’obra on elles decideixen dur a terme els dos matrimonis, confiant en la seva capacitat per un cop casades alterar la naturalesa dels seus marits. També difereix la música que sona a l’escena de l’Havana, que sembla haver estat actualitzada i tampoc hi és el duet que Marlon Brando i Jean Simmons feien bocins a l’escena romàntica Women in Love. L’escena hi és però la cançó és I’ve never been in love before, que ha estat també nombroses vegades versionada.

La tempestat

Aquí a Londres no sembla haver-hi gaire tradició de celebrar la revetlla de Sant Joan, per la qual cosa vaig haver de cercar altres alternatives, ja que després d’algunes observacions directes de com se les gasta la policia britànica, tampoc sembla intel·ligent provar sort i veure que passa si encens una foguera al carrer. Com que de totes maneres en realitat tampoc m’he dedicat mai a la pirotècnia ni a les fogueres, sense cap mena de recança ni melangia em vaig dirigir al Globe, cosa que tenia ganes de fer des de que a l’octubre varem visitar el teatre. El Globe es la reconstrucció acabada fa pocs anys del teatre on Shakespeare estrenà la major part de la producció. Com l’original, es troba a la banda sud del riu, la que pels londinencs de l’època seria l’altra banda, ja que la ciutat històrica estava al nord. Fou un americà, Sam Wanamaker, l’home que fou possible el teatre esperonat pel fet que a finals dels quaranta no hi havia ni tan sols una placa commemorativa on havia estat el teatre de que aquell era el lloc on treballava l’autor de Hamlet. L’edifici es situa en el mateix punt i recrea, tot partint dels testimonis de l’època, el teatre de començaments del XVII. Això vol dir per exemple que una bona part del públic està dempeus a sota de l’escenari i que l’escenari és relativament reduït i està dividit en dos espais: un superior, en forma de balconada, i un inferior que fora l’escenari pròpiament dit. Omplir de sentit el teatre no vol dir només construir l’edifici sinó també dissenyar una programació adient. Les referències que tenia eren bones i la funció del dijous al vespre les van confirmar plenament. L’obra triada era La Tempestat. Segurament la darrera obra escrita per Shakespeare i una de les més misterioses per la crítica, engrescada en descobrir les claus del seu simbolisme, sense tenir però cap criteri cert per discernir entre les nombrosos interpretacions possibles. La tempestat no fou estrenada al Globe, sinó que fou concebuda per a una sala aristocràtica. Les seves representacions a l’època probablement incloïen un reguitzell d’efectes especials del moment (recordem per exemple que la primera escena representa una tempesta a altre mar). L’opció escenogràfica escollida és ara l’oposada. Els elements escenogràfics són mínims: dos o tres vestits i una soga penjada del sostre. També el personal a escena: tres actors assumeixen tots els papers de l’obra (inclòs l’únic personatge femení: Miranda), recolzats per tres ballarines i un cor de cantats sense acompanyament musical. El resultat des del meu punt de vista fou extraordinari. Els tres actors, Mark Rylance, Alex Hassell i Edward Hogg, realitzen una autèntica exhibició. Pràcticament mai poden deixar l’escena i els canvis de personatges són marcats per la gestualitat i les variacions en el seu timbre de veu. Tot i així encara tingueren energies per interactuar amb el públic que estava a prop i per oferir-nos al final un ball a l’estil dels que servien per recompensar els aplaudiments del públic a l’època, després que Rylance (Prospero, Alonso i Stephano) agraís l’esforç imaginatiu desenvolupat pel públic. L’obra durà dues hores sense interrupció i començà a quarts de vuit per aprofitar la llum natural a la sortida hi havia un capvespre que encenia el cel d’un color rogenc (havia estat un dia excepcionalment clar per Londres) que il·luminava la cúpula de Sant Pau (que està just a l’altre banda del riu). Un quadre de bellesa urbana de difícil comparació. Tot plegat, els treballs de Shakespeare i Wrent, et reconciliava una mica amb una humanitat, que de tant en tant fa alguna cosa que està bé.

gula

El comptable oficial de la reina va publicar ahir les despeses ocasionades pel manteniment de la monarquia. El document sembla ser molt detallat i el capítol més dilatat és el corresponent a les despeses de la família real en conceptes de viatges. Hem sabut així que el 19 viatges fets en el seu tren privat per la família real han tingut un cost de 700000 lliures, és a dir, d’una mica més d’un milió d’euros. Cal dir però que aquesta xifra només inclou les despeses puntuals dels 19 viatges concrets i no pas les despeses generals de manteniment del tren. Com és habitual en aquest casos, les xifres presentades han estat interpretades segon les diferents posicions polítiques. Els monàrquics assenyalen que tot plegat no és tant car, mentre que un diputat laborista de Glasgow lamentava la poca predisposició de la família britànica a contenir les seves despeses, ja que s’han incrementat respecte a l’any del jubileu de la reina que es suposava que havia de ser un any extraordinari. Allò que més m’ha cridat l’atenció però és el retret fet per la casa real als seus convidats en les recepcions oficials. Sembla ser que aquests mengen massa. En concret unes catorze peces per persona entre entrepans, trossos de pastís i gelats. Com ha dit el majordom reial: “és difícil estalviar amb gent que menja tant”. Així que ja ho sabeu. Si alguna vegada sou convidats a una recepció a Buckingham palace no feu la grolleria de no menjar res abans per fer-ne forat, sinó que sigueu ben conscients que els prestigi de la monarquia britànica dependrà també de la vostra moderació. Ignoro si la monarquia espanyola té un nivell semblant de fiscalització, per la qual cosa suposo que si ens invitessin, no caldria controlar-se tant.

solstici d'estiu

Avui és el dia més llarg de l’any. Exactament a les 4:58 ha sortit el sol a Stonehenge i uns pocs minuts més tard a Londres. De fet, ja he notat que poc després de la cinc és plenament de dia i no hi ha gaire més de sis hores de foscor. Un detall turístic potser no comentat per les agències és que avui es pot visitar les famoses restes prehistòriques abans esmentades sense pagar-ne res. De fet, aquet matí hi havia més de vint mil persones esperant la sortida del sol. A més dels inevitables passavolants, sembla ser que una bona part eren gent que s’anomena seguidors de la religió druídica, pels quals aquets (de fet, tots els solsticis) és un dels dies fonamentals de l’any. Quan vaig ser a Roma al febrer vaig entrar a l’església de Sant Climent, que és un dels meus llocs romans preferits. És gairebé al costat del Coliseu i quasi tothom hi passa de llarg. L’església està edificada sobre un temple més antic i al subsòl hi ha un altar mitraic. És un lloc que produeix una emoció especial. Suposo que els neodruides que avui hi eren a Stonehenge, hauríem també de produir-me una sensació anàloga. Però de fet, passa tot el contrari. Potser és un fons de crueltat inherent a l’ofici filosòfic. Els humans no fem bona figura quan provem d’exercir el paper de resistents contra la inexorabilitat del temps.

BS i RM forever

Passat demà comença l’estiu, que aquest any serà un moment de trencament molt més gran de l’habitual. Amb el meu darrer intent literari gairebé acabat, no serà certament el moment de començar-ne un altre. Caldrà omplir el temps i després d’un any de treball intens però poc filosòfic una bona manera seria la lectura d’algun clàssic. La meva elecció ha estat Spinoza i ahir mateix vaig començar la relectura del llibre que per Pla suposava una de les cimeres del pensament occidental: el tractat teològic-polític. Cinquanta anys després no hi ha motius per variar aquesta opinió. El problema del llibre és refermar la llibertat enfront de la por i els mals causats per la superstició, la qual no és més que un efecte de la inconstància de l’enteniment humà. Em sembla que les notícies produïdes als darrers dies, especialment a la pàtria llunyana, mostren que des de l’època de Spinoza no hem avançat gens. Una altra manera de passar el temps, almenys el primer terç de l’estiu pot ser la programació del National Film Institut, que equival a la filmoteca de Barcelona. La major part de la programació de l’estiu està dedicada a Robert Mitchum, el qual es presentat com The original Outsider. Com era d’esperar sembla que l’ambient cinèfil de la ciutat tampoc està mancat de fans de Mitchum, com per exemple el redactor del programa que defineix l’actor sureny com una mescla de Wayne i Brando que sovint estava millors que qualsevol dels dos. La retrospectiva comença el proper dia ú, de manera obligada, amb The Nigth of the Hunter i al mes de juliol es podran revisar algunes de les seves millors interpretacions a films com: The lusty men, The Story of G.I. Joey, out of the past, Track of the cat o farewell my lovely. L’únic problema pot ser com arribar-hi. Des de casa meva al BNF hi ha com una dotzena de parades de metro i si no canvia el temps, ara mateix veig com el termòmetre marca 29,3º, el desplaçament pot ser una odissea. Els consells de la direcció del metro (1/ viatja sempre amb una ampolla d’aigua. 2/ Si no et trobes bé, baixa’t encara que no sigui la teva estació) són un remei ben magre. L’any passat els cartells deien que estaven investigant mitjans per fer el viatge més agradable, aquest any tampoc han arribat a l’invent de l’aire acondicionat.

calor i anglicanisme

Aquí fa calor de debò, el termòmetre s’està enfilant per sobre dels vint i set graus i quan miro la moqueta de casa em poso malalt. Avui no he anat a treballar, l’examen d’anglès m’ha servit d’excusa per deslliurar-me per un dia de la maledicció bíblica i com he estat ocupant el meu cervell, de manera infructuosa tot s’ha de dir, en recordar col·locacions i assimilar algun phrasal verb, la veritat és que no tinc gaire a dir. Al Regne Unit s’està desenvolupant una campanya contra la pobresa en Africa. A diferència de les espanyoles però la implicació del govern és bastant real i això es mostra tant en les seves iniciatives en política internacional com en el treball efectiu del canceller Brown com a propagandista d’aquesta causa. Per primera vegada avui ha estat nomenat arquebisbe de l’església anglesa un home de color, el primerca. Una mostra de l’obertura d’aquesta església. Tan oberta, de fet, que no sembla requerir cap creença en particular. Això no és de cap manera una crítica. Més aviat revela el geni britànic, la seva facilitat per no escarrassar-se el cap amb bestieses, que vol dir tenir consciència de la petitesa i en definitiva la ridiculesa dels afers humans.

2050

Avui no diré res sobre les desgràcies nacionals, mirant el cantó positiu cal reconèixer que la lectura de la premsa catalana em fa valorar el viure aquí i m’anima a vèncer la meva mandra i buscar-me la vida en el futur per aquestes terres. Aquí, la gent es preocupa d’altres coses, no tan transcendentals com si s’és o no s’és una nació. Per exemple, un informe econòmic advertia ahir de la impossibilitat de mantenir un nivell de vida decent pels pensionistes si l’increment mitjà de l’estalvi no augmenta un 400%. El càlcul es situa a l’any 2050 quan es calcula que al Regne Unit hi haurà un treballador per cada persona jubilada. No seré jo la persona que critiqui o menystingui les virtuts de l’estalvi. Malauradament em sembla que l’objectiu està una mica lluny de les possibilitats del ciutadà mitjà. No només per què aquí una gran part de la població, no té gaire marge per estalviar, sinó per què tota la gent de la meva edat i de menys hem estat educats en tot el contrari. Certament, tampoc fora fàcil que esdevinguéssim austers. Si el nivell de despeses baixa, ni que sigui una mica, els que manen i saben, també ens renyen. De fet, la major part de l’economia gira entorn de bens superflus, quan no directament de vicis. Solucions no semblen haver-hi gaire. Potser les generacions més recents (la del Toni, Octavi, Pau, Andreu, Júlia Elena, ) desenvoluparen un sentit de la solidaritat superior i acceptaren carregar amb el cost de lla supervivència de la generació dels seus progenitors. No cal dir que fora un gran triomf per la meva generació, que en part ha pogut desenvolupar-se sobre la riquesa i el treball acumulat pels seus progenitors, acabar sent subsidiada pels seus fills o nets; la realització de l’ideal moral del nostre temps. Dubto però que aquestes noves generacions estiguin a l’alçada d’aquest ideal. En tot cas des de Gran Bretanya, hi ha una escletxa d’esperança. Altres informes assenyalen que probablement cap al 2050, el clima britànic serà mediterrani, anàleg a l’espanyol, les amples i còmodes cases britàniques podran servir per acollir l’imminent allau de turistes i així els vellets que tinguin una propietat podren almenys anar tirant, un cop, això si, els treguin la moqueta.

acció i reacció

Espanya té poc lloc a les pàgines de la premsa britànica. En comparació a l’espanyola hi ha molt més interès pels països d’Asia i Africa i es segueix molt més l’actualitat de França, Itàlia o Alemanya. Maragall, Mas, Carod i les altres estrelles de la nostra política no apareixen mai a les seves pàgines. ¨No hi ha així una opinió anglesa establerta sobre, per exemple, el problema català. Només un desinterès provocat per dues causes: en primer lloc, el desprestigi intel·lectual i moral inherent a les polítiques nacionalistes i en segon lloc, i aquesta m’interessa especialment, a un menyspreu general envers una manera de fer expressat en la sentència que he hagut d’escoltar: “Què es pot esperar d’un país amb tan poca tradició democràtica”. Malauradament em sembla que no s’equivoquen gens. Després d’haver llegit aquest matí, diversos diaris i columnes, segueixo pensant que hi ha motius per tenir por d’un conflicte seriós. No és potser probable, però tampoc impossible. Certament aquest conflicte no tindria en primera línia els catalans. Ni els catalanocèntrics, per prendre la terminologia de M. Three, tenen gaire ganes de jugar-se el coll pel seu país, ni tampoc la gent com Boadella que vol que altres, però no pas ell, fundin un partit polític, o que parlen de defensar la pàtria amb tancs, però no pas de morir per la seva pàtria. La meva incògnita és saber si a Madrid hi ha prou idiotes com per fer-ne el pas. Ara mateix, no ho tinc clar. Si em sembla més evident la perillositat de la situació a llarg termini. Si l’evolució de l’economia segueix generant més subproletariat als suburbis barcelonins, hi ha un risc real de que una ideologia espanyolista serveixi d’element cohesionador de classes socials marginalitzades.
Un altre cosa. Vaig llegir ahir l’article a la Vanguardia del senyor Xavier Sala. No en tinc cap simpatia pel personatge, que representa moltes actituds humanes i polítiques difícilment acceptables des del meu punt de vista. Però l’article d’ahir em va agradar i precisament per una qualitat, tampoc m’atreviria a dir virtut, fins ara desconeguda en el personatge: la seva humilitat. Sala reconeix una cosa que molts economistes semblen ignorar i que ha estat una de les causes de molts problemes al món als darrers vint anys: la manca de universalitat de l’economia. Allò que funciona en un país molt bé, pot ser absolutament catastròfic en un altre. Com diu J. Gray, ha estat un acte de supèrbia de molts economistes oblidar A. Smith tot i dir-se liberals. Recordem que pel filòsof moral escocès, el fonament de la ciència econòmica no era pas la matemàtica sinó la història. No hi ha res a predir i el coneixement històric òbviament tampoc en serveix, però ens pot ajudar a estimular la imaginació per fer-ne conjectures. En definitiva la pluralitat de models econòmic no és més que una conseqüència forçosa de la pluralitat cultural que caracteritza la realitat humana.

Llei i ordre al jardí d'infancia

Seguim amb les males notícies. Deixar Barcelona per anar a Londres és en un cert sentit un viatge al futur. Però un futur que potser serà esglaiador ... The Guardian (http://society.guardian.co.uk/children/story/0,1074,1505520,00.html) pública avui a l’edició electrònica que un informe del govern pretén estendre la lluita contra el crim a les guarderies. Es tracta d’estudiar el comportament dels nens de tres o quatre anys per veure quins poden ser potencials delinqüents en el futur. Els senyals que distingeixen els futurs transgressors de la llei, poden ser la propensió a fer bullying als companys, (tot i que no sé si una part tan important de la població podrà ser controlada) o el provenir d’una família on també hi ha delinqüents (una relació imprevisible, l’obtenció de la qual deu ser un altre triomf de la ciència sociològica). Als mestres la notícia no els ha agradat gaire, però no és clar que a ningú li importi, pel moment (per què l’índex d’abandonament de la professió comença a ser un problema greu en aquest país). En tot cas allò que si sembla un fet és que les escoles britàniques obriren de vuit del matí a sis del vespre. (que és com a Catalunya diguéssim a les vuit) L’escola-aparcament com a model de futur.

Mort

Volia parlar d’altres coses però tot just després d’encendre l’ordinador he rebut la notícia de la mort de Jesús Moncada, segons sembla d’un càncer que tenia ja fa temps. No en sabia res de la qüestió i per això la notícia m’ha sobtat. És una figura retòrica molt utilitzada, però poques vegades té tant sentit l’expressió “pèrdua irreparable”. En un país on la gent es defineix com a intel·lectual per firmar manifestos, Moncada fou en primer lloc un exemple professional. Un home compromès amb la seva escriptura i que no veié en el seu talent l’excusa per pontificar o dir bajanades. Desapareix també sense cap mena de discussió el millor novel·lista de la nostra llengua, l’autor d’un llibre que podria justificar la nostra literatura, si en calgués aquesta justificació: l’epopeia ibèrica, pel riu, de Camins de Sirga. Desapareix una figura exemplar que pel seu origen assolia transcendir la visió petita de Catalunya que té molta gent i que no va gaire més enllà, d’allò que els envolta immediatament. Com en el cas d’altres morts, de vegades hom pot pensar que el pitjor no sols és que ell se n’hagi anat sinó el que ens queda. En aquesta línia em sembla lamentable un dels titulars de l’e-notícies, pel qual m’he assabentat de la notícia, “Catalunya perd un candidat al nobel”. Moncada quedarà encara que no hagi guanyat el nobel i els que quedem seguirem essent un país caracteritzat pel seu complex d’inferioritat. Una darrera consideració per acabar, com dic moltes vegades al meu proper llibre, hom no pot confiar en la naturalesa. Aquest matí una altra notícia luctuosa publicada a La Vanguardia, m’ha fet sentir que aquest matí el món era una mica millor, em refereixo a la mort de Jaime Campmany. El balanç global però, només sis hores després, es desolador.

Viatge a Irlanda (V)

Dissabte varem fer una rapida visita al Castell d’Ennyskillen. No visitem el seu interior que consisteix bàsicament en un museu militar. Potser arribarà un dia on els museus militars es convertiren en museus de la pau, però el que és jo, seguiré sense entrar-hi. Després ens dirigim al parc geològic de Marble Arch, això vol dir visitar unes coves. Les de Marble Arch són però ben interessants. El recorregut bàsic es fa en paral·lel a un riu subterrani i de fet hi ha la possibilitat de fer un passeig en barca si no plou, ja que en aquest cas hi ha un risc de pujades sobtades del nivell de l’aigua. Ens quedem amb el dubte de si han fet servir la barca alguna vegada. La visita és en grups i malauradament ens quedem sols amb la guia, una noia que parla amb macat accent, segurament local. No entenem un borrall i no podem dissimular gaire. Fora de la cova fem un passeig pel curs extern del riu que ens permet veure el seu naixement i una cascada. Caminem sota una pluja fina que després d’una setmana d’estada ja gairebé ens passa inadvertida.
Després anem a la Florence Cole Mansion. Una casa d’estil georgià erigida al segle XVIII, quan els protestants van imposar la pax britànica a la illa. La família Cole des de llavors va estar tallant el bacallà i de fet a la decoració i ornamentació de la casa, que ha estat recuperada als darrers temps, era ben present la presència dels símbols de la, ideològicament repulsiva però estèticament fascinant, ordre d’Orange. Els temps però han canviat i el darrer comte i propietari legítim de tot aquell bé de déu, viu ara a Kenya, on el seu pare fou membre de l’assembla legislativa constituent d’aquell país. Un altre cop estem gairebé sols amb la guia, només hi ha una altra parella, però la situació lingüística esdevé oposada. La guia és una senyora de mitjana edat que fa un discurs perfectament intel·ligible i que copsem en la seva integritat. Em ve al cap, potser injustament, el títol d’un profètic i excel·lent programa dirigit per Miquel Calçada fa més de deu anys: els joves, són idiotes?
Abandonem definitivament Irlanda del Nord per fer un camí de gairebé quatre hores fins a Kilanoe. Abans però ens deturem a Clocmanoise; una abadia gairebé destruïda, arranjada a l’estil propi de les illes, és a dir, sense les ridícules i innecessàries reconstruccions de Catalunya. El recinte de l’abadia esta ben delimitat, però només resten ens peus algunes poques parets. Amb el temps l’abadia s’ha convertit en un cementeri i tot el recinte està ple de tombes. El museu em serveix per adonar-me de la precarietat de la situació dels bons monjos, que suportaren durant tota l’edat mitjana els atacs de les poblacions rurals, generalment hostils o els dels habitants de la ciutat, no gaire més simpàtics. L’arribada de la modernitat no suposa la pau sinó la destrucció definitiva a mans dels anglesos. Triem Kilanoe per dormir perquè ja estava molt a prop de l’aeroport. L’elecció no és gaire bona, perquè el lloc és una mena de paradís dels pescadors , el riu Shannon és realment majestuós al seu pas pel poble, i el dilluns següent era Bank Holiday a Irlanda. Ens costa una mica trobar un lloc per dormir i encara més un lloc decent per sopar. De fet, no el trobem.
Fins a l’hora de sortida de l’avió i de lliurament del cotxe matem el temps al Bunratty Castle, un castell del segle quinzè reconstruït per uns nobles anglesos. El castell presenta una sèrie d’estàncies presumiblement arranjades a l’estil medieval. Els seus jardins són ocupats per una mena de poble espanyol, però evidentment en clau irlandesa, bàsicament mostres de l’arquitectura popular de la illa. De vegades, l’atrezzo dels diferents llocs inclou persones disfressades. En qualsevol cas el castell és el punt final del nostre viatge. Cinc minutes després de sortir-ne, ja som a l’aeroport. Tornem el cotxe i es mostra encertada la meva decisió de fer l’assegurança a tot risc, perquè la part esquerra duia una ratllada considerable, fruit del meu període d’habituació a la conducció per l’esquerra. A l’aeroport és l’hora de dinar i quan veig molta gent seguint amb entusiasme les pantalles de televisió, crec que podré veure una mica de la final de Roland Garros que en aquell moment estava jugant-se. Però de fet no veien el tennis, sinó un esport incomprensible, que semblava una barreja de criquet i rugby. L’avió de Ryan air ens du fins a Luton sense cap esment digne d’esment. Potser l’any vinent veuré el sud o potser no. No estem els temps per fer profecies.

Cultures de segona

Segueixo amb un certa perplexitat el manifest dels intel·lectuals no nacionalistes ( o potser si) envers el qual és difícil sentir-se indiferent, perquè barregen una veritat indiscutible, la utilització perversa del nacionalisme que impossibilita una política real al país, amb una mentida digna de Goebbels, el presumpte i fantasmagòric genocidi de la cultura castellana que està tenint lloc a Catalunya. En tot cas m’ha donat a pensar una afirmació atribuïda a Arcadi Espada el qual sembla haver dit, tot i que potser no, que hi ha cultures més importants que d’altres. És una afirmació que realment es pot defensar com a certa, però que quadra poc amb el projecte de convivència que alguns d’ells diuen defensar. Dir que la cultura romana és més important que l’etrusca o que la cartaginesa en el fons no significa gaire més que dir que la primera va guanyar i les altres van perdre. La veritat pura i despullada a la que pot al·ludir Espada, és que hi ha cultures guanyadores i perdedores. Quina ha estat guanyant quasi sempre i està guanyant ara a Catalunya em sembla prou evident. No és estrany que algú vulgui apuntar-se al cavall guanyador, però aleshores no pots tenir l’aureola romàntica amb la que es consolen els que hem apostat pels perdedors (tot i que aquesta aureola és una collonada). En tot cas caldria precisar que estem dient quan parlem de cultura. A Catalunya un dels elements diferencials és la llengua i per consegüent la literatura. Hi ha literatures més importants que altres? Segurament sí, però no és clar que això sigui gaire important. Com deia J.L. Borges, que no era un home que simpatitzés amb la causa de la cultura catalana, la universalitat de la literatura és en un cert sentit un mite. Borges no sabia un borrall d’hongarès, però no dubtava que a la literatura hongaresa estaven formulades totes les metàfores fonamentals i en general tot allò que pot donar la literatura. No veig cap motiu per pensar que la literatura catalana és inferior a la hongaresa.
Si prescindim del fet de tenir una literatura pròpia potser es veritat que la cultura catalana no és gaire cosa. La mediocritat del país en tots els ordres és molt gran. N’estaria d’acord amb aquest diagnòstic. Coincideixo així en la descripció dels símptomes, però no pas a la causa. Per ells, la mediocritat de la cultura catalana és una conseqüència directe de l’allunyament de la potent cultura hispana ( a la qual no hi compten els països hispanoaméricans ni gairebé res que estigui fora de Madrid). La veritat segurament és la contrària. Catalunya és un país mediocre no per ser diferent d’Espanya, sinó per semblar-se massa a Espanya Perquè essencialment compartim les mateixes incapacitats i les mateixes inèrcies; la mateixa manca d’ambició i de curiositat intel·lectual. La cultura catalana és una cultura perdedora, però si no ha de competir amb la catalana o la basca, no ho és menys l’espanyola, mancada de pes real a qualsevol àmbit important. El remei al provincianisme no pot ser la subsidiarietat d’un altre provincialisme.

Bé

A Irlanda he estat llegint dos llibres. Un d'ells era sobre preguntes socràtiques, l'autor era l'individu que ha inventat la noció de ciber-cafe. Es llegeix ràpid i s'oblida encara més ràpid, però hi havia una noció que val la pena retenir per la seva claredat: la definició feta per Primo Levi de la noció de bé, que per ell consistia en no oblidar mai la fragilitat esencial de l'ésser humà. Clar i no cal dir res més.

Viatge a Irlanda (IV)

Passem gairebé tot el dia, conduint per la peninsula d’Inishowen ( em refereixo al divendres) un altre cop dins de la república d’Irlanda. Com és habitual les restes històriques són més aviat ridícules però el paisatge és imponent i ens crida l’atenció l’abundància de platges de sorra que també caracteritza la costa nord de l’Ulster. Arribem a Malin Head, malgrat que la senyalització del país és més aviat delirant. Estem llavors al punt més septentrional de la illa. A la tarda visitem el Grianan Ailigh un fort d’origen celta, que havia estat un lloc de culte des d’abans del segle V a.c (després evidentment va ser cristianitzat) La seva posició és extraordinària, al capdamunt d’un turó entre dos grans estanys. Després fem una bona tirada de cotxe fins a Ennyskllen, un altra cop en el Ulster Després d’una setmana ens segueix sorprenent la riquesa hidrogràfica del país. Un d’aquests paios del PP que deien que a l’Ebre sobra l’aigua, es posarien malalts en aquest país. El B&B on dormim està també al costat d’un estany a una casa molt antiga d’una elegància singular. La nostra amfitriona no ens fa gaire cas,tot i ser molt amable, està entusiasmada veient el triomf de Nadal a les semifinals de Roland Garros. Passegem una mica pel poble i sopem a un restaurant anomenat Oscar’s en homenatge a un altre dels genis irlandesos que han servit per fer gran la cultura del seu país opressor: Oscar Wilde.

Viatge a Irlanda (III)

Dijous al matí visitem el Slieve League, el penya-segat més alt d’Europa. Arribem al lloc des d’aquest pot millor albirar-se. Arribar a la cimera del penya-segat pressuposa un passeig de cinc hores desaconsellat per les persones amb no gaire sentit de l’equilibri. Tot i que es pot arribar al mirador en cotxe, un moment de desorientació va tenir com a conseqüència que hi anéssim a peu. Fou una caminada de més d’una hora, però força agradable. Plovia i feia un fort vent que produïa una sensació força agradable. Les guies parlen de la bellesa del color del cliff quan fa sol, però com és normal aquell dia no en feia. Després una bona tirada fins a entrar a Irlanda del Nord, Ulster. Ara mateix, la frontera que evidentment no té res de natural, és absolutament inexistent. Només te n’adones quan de sobte veus en un poble on t’atures que els preus ja no estan marcats en euros sinó en lliures. Si que hi ha canvis per exemple a la qualitat de les carreteres, superior, i al paisatge humà més proletaritzat en el sentit anglès del terme. Anem directament a la Giant’s Causeway., l’únic lloc de tota la illa declarat patrimoni de la humanitat. És un paisatge absolutament singular, format per columnes basàltiques, molt perfectes geometricament que omplen diversos punts de la costa. Hi ha aproximadament 37000. Les llegendes locals atribueixen la seva realització a un gegant anomenat Finn McCool. Un cop sortim recorrem la costa de North Antrim, però els horaris són britànics i després de quarts de cinc tot està tancat, encara que es faci de nit a gairebé les onze. Cerquem aixopluc per dormir a una ciutat molt anomenada als telediaris de la meva infantesa, l’anomenada per la gent d’Eire, Derry, i pels britànics i habitants de l’Ulster, Londonderry. De fet, l’origen de la ciutat és britànic. Fou totalment redissenyada al segle XVII dins de la política de colonització que la corona britànica va desenvolupar a la part nord de la illa. D’aquí ve el nom de Londonderry. No és una ciutat mancada d’interès, però el mal rollo que ha predominat des d’aquell fatídic matí d’un diumenge del 72, no l’ha convertit en un centre turístic. La desorientació va tornar a apoderar-se de la nostra petita expedició i estem gairebé un hora donant voltes per la ciutat (cosa molt meritòria ateses les seves dimensions), fins finalment trobar una habitació a un Travelodge. Un xic fastiguetjats sopem a un xinés, on la cambrera ens explica que no pot suportar el clima de Derry i ens n’anem a dormir.

Viatge a Irlanda (II)

El darrer dia de maig varem visitar un dels llocs més cinematogràfics d’Irlanda, les illes d’Aran, en concret la més gran, Innishmore. El Ferry triga no gaire més de mitja hora, però no és possible prendre el propi cotxe. Un cop al port les opcions són llogar una bicicleta, un cotxe de cavalls o prendre un dels minibusos turístics, com finalment varem fer nosaltres. Tot i que el documental de Flaherty sigui encara una referència les coses han canviat. Des dels anys 60 ha arribat la llum i la televisió, és a dir que el Neolític ha estat totalment i feliçment superat. Visitem la principal atracció el Dún Aonghasa un fort de l’edat del ferro. Per arribar-hi cal creuar gairebé tota la illa, cosa que requereix més o menys vint minuts. El paisatge és desolat, sense arbres. Tot i que durant segles fou un dels regnes irlandesos més poderosos, la illa arribà a estar gairebé despoblada i només en els últims anys, s’han edificat algunes cases, sovint americans descendents d’emigrants. És difícil pensar en un lloc millor per a una vida d’absolut retir. El Dun és certament un dels llocs més peculiars d’Irlanda. Consisteix a dues grans muralles semicirculars i concèntriques. L’eix de la semicircunferència, coincideix amb la línia de costa, uns penya-segats potser no tan alts com els de Moher, però no gaire menys imponents. En el centre una plataforma elevada de pedra servia potser per a algun ritual religiós que desconeixem. Jeure sobre el penya-segat amb el cap penjant sobre el buit és una experiència ben excitant. També són interessants els “chevaux de frise” que s’estenen entorn de la primera muralla. L’equivalent al fossar a llocs massa durs per a fer-ne un. Són acumulacions de grans pedres esteses de manera que fan impossible un atac a cavall. Retornem en el darrer ferry, a les quatre de la tarda, i un cop agafem el cotxe, comença una pluja que més o menys fina, més o menys potent ja ens acompanyarà durant la resta de la nostra estada. Pernoctem a Clifden, dins del parc natural de Connemara, potser l’àrea de més interès natural de la illa. Encara tenim temps de donar un temps per l’Atlantic Road, que recorre una petita península amb bones vistes sobre l’oceà. Dormim per primera vegada a un B&B dins d’un poble i aprofito per prendre per primera i darrera vegada una ale irlandesa, bastant més suau que les angleses.
El dia següent les circumstàncies ens obliguen a alterar els plans. La passejada pel parc natural de Connemara, semblava impossible sense equip de natació o navegació, amb la qual cosa ens aturem a la badia de Kilemore. És aquesta la única badia que veurem sencera durant el viatge, però el fet és que l’edifici originalment no fou construït el segle passat amb aquesta finalitat, sinó que pertanyia a un ric industrial de Manchester que es va voler construir la seva finca d’esbargiment enfront d’un estany irlandès. A la primera guerra mundial la finca serví d’acolliment per a una comunitat benedictina que havia estat foragitada pels alemanys prop d’Ypres i després van poder adquirir-la. Curiosament era una comunitat anglesa en el seu origen que havia arribat a Bèlgica, llavors espanyola, fugint de la persecució d’Enric VIII. Malgrat el seu caràcter de finca particular no cal pensar que la comunitat estigués mancada d’espai, ans al contrari. La riquesa d’aquesta burgesia anglesa deixa petit quasi tot el que d’un mateix ordre podem contemplar al nostre país. A la sortida recorrem el fiord que defineix el límit nord del parc de Connemara. És l’únic fiord irlandès i la primera vegada que estic en un fiord. Dinem a l’extrem del fiord a leenan un lloc de bellesa poc habitual.
A la tarda arribem a Cong, lloc relacionat amb una altra referència cinematogràfica bàsica. Fou aquí on John Ford rodà el 1951, The Quiet Man. Com havíem vist l’excel·lent documental de Guerin, Innishfree, anem preparats i la veritat és que el freakisme és una mica inferior a l’esperat. Cada dia hi ha una visita turística a les dotze als llocs on es va filmar la pel·lícula, la qual es projectada cada nit al centre de vacances que hi és al costat del museu. El museu és una replica de la casa construïda per Wayne a la pel·lícula, on es guarden diversos objectes relacionats o utilitzats durant el rodatge. També es venen diversos materials sobre els actors protagonistes no només sobre Wayne o O’Hara, sinó també sobre Ward Bond, cosa que em sorprèn una mica. El lloc, tot cal dir-ho, estava ben triat. A la vora del Lough Corrib i a pocs kilòmetres del lough Masc. Visitem l’abadia en runes des de fa segles i on es conserva la casa del pescador una construcció de pedra en mig del riu que servia per aixoplugar els monjos que tenien la missió de nodrir de peix la cuina del monestir. A més de Ford y Wayne, Cong està relacionat amb un altre heroi americà d’origen irlandès: Ronald Regan qui s’estigué a l’Ashford Castle, un dels millors hotels d’Irlanda, quan visità com a president el seu país d’origen. Per segona vegada intentem fer la travessia del Lough Corrib i aquest cop si trobem el ferry, però el pilot ens diu que no hi ha prou públic per fer la travessia i que no surt a compte si no paguem una mica més. Desistim i prescindim així definitivament de les nostres esperances, una petita decepció més de les moltes que hi ha a la vida. Al vespre fem molts kilòmetres fins arribar a Donegal. Ens allotgem a un B&B on xerrem força estona amb el nostre amfitrió. L’home ens explica que havia estat a Barcelona una vegada de vacances i que gairebé no va veure el sol (era al mes d’octubre). També havia estat treballant uns anys com a conductor al metro de Londres però finalment havia retornat a la seva illa. Acabem la jornada amb un altre passeig crepuscular entre les runes de l’abadia de Donegal.

aclariment

Acabo de comprovar a Internet que la penúltima pel·lícula de David Lean fou rodada a la peninsula de Dingle, al sud de l'illa.

Viatge a Irlanda (I)

La primera etapa del nostre viatge fou l’aeroport de Shanon triat per la seva situació al mig de la costa occidental irlandesa. Un cop tractades les qüestions pertinents amb la companyia Hertz recollim el cotxe que serà el nostre instrument de locomoció els vuit dies següents ,un ford Fiesta de color negre, automàtic. L’elecció és deliberada per estalviar-me haver de canviar de marxa amb la ma esquerra. De totes maneres conduir per l’esquerra implica una certa necessitat de reorientar els hàbits de conducció o millor dit, el canvi està en tenir el volant a la dreta. La primera parada del nostre viatge és Ennis una ciutat medieval no gaire lluny de l’aeroport on hem contractat per Internet un B&B. L’acolliment rebut és certament més càlid de l’habitual a la illa més gran. Passegem pel poble al vespre. Hi ha un festival de música irlandesa que es desenvolupa als pubs de la ciutat, molt nombrosos en relació a les seves petites dimensions. L’ambient en general es força etílic com els tòpics feien preveure. Abans de sopar a Ennis hem fet una petita excursió per veure el Dissert o’dea una torre fortificada del segle XV, que no ens resulta gaire impressionant, però que té una certa importància atès el context monumentalístic d’Irlanda, més aviat esquifit.
Diumenge següent visitem una de les atraccions turístiques fonamentals d’Irlanda, els Cliffs de Moher; un conjunt de penya-segats de 200 metres d’alçada que s’estenen al llarg de més de vuit Kilòmetres. L’escenari ens resulta d’entrada una mica decepcionant perquè aquesta mena de penya-segats semblen estar associats a la nocions de tempesta i de vent enfurismat. En canvi, l’oceà està excepcionalment tranquil, talment com si fos la mar Mediterrània, i el dia és radiant (de fet, és l’únic dia del viatge que va fer Sol). Suposo que de totes maneres un dia de tempesta hagués estat impossible la caminada de més de tres hores que varem fer i no tant per la pluja (si no estàs disposat a mullar-te no vagis a Irlanda) com pel perill del camí un dia de vent. Sovint tens el precipici a dues passes. Quan varem arribar el Parking semblava una fira, però afortunadament no eren turistes caminaires i quan t’allunyaves cinc minutes baixava notablement la densitat del públic, fins al punt que varem poder fer moltes parts del camí en total solitud. Varem recordar els escenaris naturals on es va rodar Ryan’s Daugther , potser fou rodada aquí la pel·lícula (el meu amic Albert Aparici, pensa que no) Penso també al Grand Canyon, que no té gaire a veure perquè és més aviat un desert, però tots dos son paisatges amb la capacitat de servir de recordatori de la nostra petitesa essencial, de la nostra insignificança no només com a individus sinó també com a espècie. A la tarda passegem per the Burren una comarca molt atípica amb un paisatge pedregós on creix una vegetació de tipus mediterrani. Visitem al mig de la comarca, la Ahel’s cave que no té res de gaire especial: estalactites, estalagmites, cascades soterrànies. Tota la comarca n’està plena d’aquests espais on hivernaven els ossos quan encara hi havia ossos a Irlanda. Quan tornem a Ennis, penso al meu amic Ramon que sense dubte fruiria de l’extrema ruralitat del país. Però recordo també una de les referències bàsiques de les que disposem la sèrie televisiva Father Ted (una sitcom de la televisió irlandesa protagonitzada per tres capellans que viuen junts: un ancià dement i alcoholitzat, un jove amb problemes de concentració i opinions religioses més aviat heterodoxes i el protagonista un home amb el cor dividit entre Roma i Las Vegas). L’avorriment hivernal en aquest país ha ser gairebé infinit.
Dilluns següent anem a Galway on passem el matí. És una de les aglomeracions urbanes més grans d’Irlanda amb els seus 56000 habitants. És una ciutat fonamentalment universitària i comercial on passem el matí. A la tarda enfilem cap al nord fins arribar Ougthgerard on pensem trobar un ferry per creuar el Lough Corrib, un dels més grans de la illa,amb 365 illes en el seu interior. Trobem el port dels ferrys sense gaire dificultat, però al port no hi ha absolutament res que pugui navegar. Com a alternativa visitem el Augnhamure Castle, la fortalesa del clan O’Flaherty bastant ben conservada i encara en ús militar fins al segle XVII. L’edat mitjana fou aquí molt perllongada i consistí fonamentalment en una lluita entre les ciutats d’origen estranger, Galway per exemple fou en els seus orígens un establiment viking, i una població autòctona generalment més primitiva que els seus visitants. Busquem un lloc per dormir Roosenaval on no hi ha res llevat del ferry que permet viatjar a les illes d’Aran. Un cop allotjats passegem per les illes adjacents a la costa occidental, unides per pont a Irlanda. Ens aturem a una platja perduda en mig de la badia de Galway. La impressió de finis terrae és molt més aguda encara que a Moher. Des d’on estem no es pot albirar la sortida al mar obert. A tota la zona hi ha molt poques cases, aïllades i solitàries. Els pobles assenyalats al mapa són simplement llocs on la dispersió no ha estat tan aguditzada. Regna un silenci absolut, llevat de les onades del mar en calma i el soroll de les gavines. Passades les deu del vespre, encara és de dia.

Després de la meva setmana irlandesa, torno a la meva realitat factual londinenca i a la meva realitat virtual catalana. Més agradable la segona que la primera, perquè manifestacions com les recollides al blog del Ramon sobre les declaracions del inefable doctor Bueno fan potser més gràcia que por. Hi ha massa gent excessivament salvatge i quan penso al futur del país, crec que l'alternativa racional més possible és que no passi res, però la possibilitat d'un conflicte seriós tampoc em sembla del tot descartable. Canviant de tema l'entrada a Londres, va suposar ahi l'entrada a un altre món. Irlanda és el país més rural d'Europa amb tota seguredat i també etnicament el més "blanc", el contrast amb el suburbi interminable de Londres i la seva composició multiètnica és aclaparador. Durant aquesta semana aniré escrivint algunes impressions sobre el viatge, que no aniràn més enllà de la seva narració algun petit comentari sense transendència.