La tempestat

Aquí a Londres no sembla haver-hi gaire tradició de celebrar la revetlla de Sant Joan, per la qual cosa vaig haver de cercar altres alternatives, ja que després d’algunes observacions directes de com se les gasta la policia britànica, tampoc sembla intel·ligent provar sort i veure que passa si encens una foguera al carrer. Com que de totes maneres en realitat tampoc m’he dedicat mai a la pirotècnia ni a les fogueres, sense cap mena de recança ni melangia em vaig dirigir al Globe, cosa que tenia ganes de fer des de que a l’octubre varem visitar el teatre. El Globe es la reconstrucció acabada fa pocs anys del teatre on Shakespeare estrenà la major part de la producció. Com l’original, es troba a la banda sud del riu, la que pels londinencs de l’època seria l’altra banda, ja que la ciutat històrica estava al nord. Fou un americà, Sam Wanamaker, l’home que fou possible el teatre esperonat pel fet que a finals dels quaranta no hi havia ni tan sols una placa commemorativa on havia estat el teatre de que aquell era el lloc on treballava l’autor de Hamlet. L’edifici es situa en el mateix punt i recrea, tot partint dels testimonis de l’època, el teatre de començaments del XVII. Això vol dir per exemple que una bona part del públic està dempeus a sota de l’escenari i que l’escenari és relativament reduït i està dividit en dos espais: un superior, en forma de balconada, i un inferior que fora l’escenari pròpiament dit. Omplir de sentit el teatre no vol dir només construir l’edifici sinó també dissenyar una programació adient. Les referències que tenia eren bones i la funció del dijous al vespre les van confirmar plenament. L’obra triada era La Tempestat. Segurament la darrera obra escrita per Shakespeare i una de les més misterioses per la crítica, engrescada en descobrir les claus del seu simbolisme, sense tenir però cap criteri cert per discernir entre les nombrosos interpretacions possibles. La tempestat no fou estrenada al Globe, sinó que fou concebuda per a una sala aristocràtica. Les seves representacions a l’època probablement incloïen un reguitzell d’efectes especials del moment (recordem per exemple que la primera escena representa una tempesta a altre mar). L’opció escenogràfica escollida és ara l’oposada. Els elements escenogràfics són mínims: dos o tres vestits i una soga penjada del sostre. També el personal a escena: tres actors assumeixen tots els papers de l’obra (inclòs l’únic personatge femení: Miranda), recolzats per tres ballarines i un cor de cantats sense acompanyament musical. El resultat des del meu punt de vista fou extraordinari. Els tres actors, Mark Rylance, Alex Hassell i Edward Hogg, realitzen una autèntica exhibició. Pràcticament mai poden deixar l’escena i els canvis de personatges són marcats per la gestualitat i les variacions en el seu timbre de veu. Tot i així encara tingueren energies per interactuar amb el públic que estava a prop i per oferir-nos al final un ball a l’estil dels que servien per recompensar els aplaudiments del públic a l’època, després que Rylance (Prospero, Alonso i Stephano) agraís l’esforç imaginatiu desenvolupat pel públic. L’obra durà dues hores sense interrupció i començà a quarts de vuit per aprofitar la llum natural a la sortida hi havia un capvespre que encenia el cel d’un color rogenc (havia estat un dia excepcionalment clar per Londres) que il·luminava la cúpula de Sant Pau (que està just a l’altre banda del riu). Un quadre de bellesa urbana de difícil comparació. Tot plegat, els treballs de Shakespeare i Wrent, et reconciliava una mica amb una humanitat, que de tant en tant fa alguna cosa que està bé.