acció i reacció

Espanya té poc lloc a les pàgines de la premsa britànica. En comparació a l’espanyola hi ha molt més interès pels països d’Asia i Africa i es segueix molt més l’actualitat de França, Itàlia o Alemanya. Maragall, Mas, Carod i les altres estrelles de la nostra política no apareixen mai a les seves pàgines. ¨No hi ha així una opinió anglesa establerta sobre, per exemple, el problema català. Només un desinterès provocat per dues causes: en primer lloc, el desprestigi intel·lectual i moral inherent a les polítiques nacionalistes i en segon lloc, i aquesta m’interessa especialment, a un menyspreu general envers una manera de fer expressat en la sentència que he hagut d’escoltar: “Què es pot esperar d’un país amb tan poca tradició democràtica”. Malauradament em sembla que no s’equivoquen gens. Després d’haver llegit aquest matí, diversos diaris i columnes, segueixo pensant que hi ha motius per tenir por d’un conflicte seriós. No és potser probable, però tampoc impossible. Certament aquest conflicte no tindria en primera línia els catalans. Ni els catalanocèntrics, per prendre la terminologia de M. Three, tenen gaire ganes de jugar-se el coll pel seu país, ni tampoc la gent com Boadella que vol que altres, però no pas ell, fundin un partit polític, o que parlen de defensar la pàtria amb tancs, però no pas de morir per la seva pàtria. La meva incògnita és saber si a Madrid hi ha prou idiotes com per fer-ne el pas. Ara mateix, no ho tinc clar. Si em sembla més evident la perillositat de la situació a llarg termini. Si l’evolució de l’economia segueix generant més subproletariat als suburbis barcelonins, hi ha un risc real de que una ideologia espanyolista serveixi d’element cohesionador de classes socials marginalitzades.
Un altre cosa. Vaig llegir ahir l’article a la Vanguardia del senyor Xavier Sala. No en tinc cap simpatia pel personatge, que representa moltes actituds humanes i polítiques difícilment acceptables des del meu punt de vista. Però l’article d’ahir em va agradar i precisament per una qualitat, tampoc m’atreviria a dir virtut, fins ara desconeguda en el personatge: la seva humilitat. Sala reconeix una cosa que molts economistes semblen ignorar i que ha estat una de les causes de molts problemes al món als darrers vint anys: la manca de universalitat de l’economia. Allò que funciona en un país molt bé, pot ser absolutament catastròfic en un altre. Com diu J. Gray, ha estat un acte de supèrbia de molts economistes oblidar A. Smith tot i dir-se liberals. Recordem que pel filòsof moral escocès, el fonament de la ciència econòmica no era pas la matemàtica sinó la història. No hi ha res a predir i el coneixement històric òbviament tampoc en serveix, però ens pot ajudar a estimular la imaginació per fer-ne conjectures. En definitiva la pluralitat de models econòmic no és més que una conseqüència forçosa de la pluralitat cultural que caracteritza la realitat humana.