Viatge a Irlanda (V)

Dissabte varem fer una rapida visita al Castell d’Ennyskillen. No visitem el seu interior que consisteix bàsicament en un museu militar. Potser arribarà un dia on els museus militars es convertiren en museus de la pau, però el que és jo, seguiré sense entrar-hi. Després ens dirigim al parc geològic de Marble Arch, això vol dir visitar unes coves. Les de Marble Arch són però ben interessants. El recorregut bàsic es fa en paral·lel a un riu subterrani i de fet hi ha la possibilitat de fer un passeig en barca si no plou, ja que en aquest cas hi ha un risc de pujades sobtades del nivell de l’aigua. Ens quedem amb el dubte de si han fet servir la barca alguna vegada. La visita és en grups i malauradament ens quedem sols amb la guia, una noia que parla amb macat accent, segurament local. No entenem un borrall i no podem dissimular gaire. Fora de la cova fem un passeig pel curs extern del riu que ens permet veure el seu naixement i una cascada. Caminem sota una pluja fina que després d’una setmana d’estada ja gairebé ens passa inadvertida.
Després anem a la Florence Cole Mansion. Una casa d’estil georgià erigida al segle XVIII, quan els protestants van imposar la pax britànica a la illa. La família Cole des de llavors va estar tallant el bacallà i de fet a la decoració i ornamentació de la casa, que ha estat recuperada als darrers temps, era ben present la presència dels símbols de la, ideològicament repulsiva però estèticament fascinant, ordre d’Orange. Els temps però han canviat i el darrer comte i propietari legítim de tot aquell bé de déu, viu ara a Kenya, on el seu pare fou membre de l’assembla legislativa constituent d’aquell país. Un altre cop estem gairebé sols amb la guia, només hi ha una altra parella, però la situació lingüística esdevé oposada. La guia és una senyora de mitjana edat que fa un discurs perfectament intel·ligible i que copsem en la seva integritat. Em ve al cap, potser injustament, el títol d’un profètic i excel·lent programa dirigit per Miquel Calçada fa més de deu anys: els joves, són idiotes?
Abandonem definitivament Irlanda del Nord per fer un camí de gairebé quatre hores fins a Kilanoe. Abans però ens deturem a Clocmanoise; una abadia gairebé destruïda, arranjada a l’estil propi de les illes, és a dir, sense les ridícules i innecessàries reconstruccions de Catalunya. El recinte de l’abadia esta ben delimitat, però només resten ens peus algunes poques parets. Amb el temps l’abadia s’ha convertit en un cementeri i tot el recinte està ple de tombes. El museu em serveix per adonar-me de la precarietat de la situació dels bons monjos, que suportaren durant tota l’edat mitjana els atacs de les poblacions rurals, generalment hostils o els dels habitants de la ciutat, no gaire més simpàtics. L’arribada de la modernitat no suposa la pau sinó la destrucció definitiva a mans dels anglesos. Triem Kilanoe per dormir perquè ja estava molt a prop de l’aeroport. L’elecció no és gaire bona, perquè el lloc és una mena de paradís dels pescadors , el riu Shannon és realment majestuós al seu pas pel poble, i el dilluns següent era Bank Holiday a Irlanda. Ens costa una mica trobar un lloc per dormir i encara més un lloc decent per sopar. De fet, no el trobem.
Fins a l’hora de sortida de l’avió i de lliurament del cotxe matem el temps al Bunratty Castle, un castell del segle quinzè reconstruït per uns nobles anglesos. El castell presenta una sèrie d’estàncies presumiblement arranjades a l’estil medieval. Els seus jardins són ocupats per una mena de poble espanyol, però evidentment en clau irlandesa, bàsicament mostres de l’arquitectura popular de la illa. De vegades, l’atrezzo dels diferents llocs inclou persones disfressades. En qualsevol cas el castell és el punt final del nostre viatge. Cinc minutes després de sortir-ne, ja som a l’aeroport. Tornem el cotxe i es mostra encertada la meva decisió de fer l’assegurança a tot risc, perquè la part esquerra duia una ratllada considerable, fruit del meu període d’habituació a la conducció per l’esquerra. A l’aeroport és l’hora de dinar i quan veig molta gent seguint amb entusiasme les pantalles de televisió, crec que podré veure una mica de la final de Roland Garros que en aquell moment estava jugant-se. Però de fet no veien el tennis, sinó un esport incomprensible, que semblava una barreja de criquet i rugby. L’avió de Ryan air ens du fins a Luton sense cap esment digne d’esment. Potser l’any vinent veuré el sud o potser no. No estem els temps per fer profecies.