Mort

Volia parlar d’altres coses però tot just després d’encendre l’ordinador he rebut la notícia de la mort de Jesús Moncada, segons sembla d’un càncer que tenia ja fa temps. No en sabia res de la qüestió i per això la notícia m’ha sobtat. És una figura retòrica molt utilitzada, però poques vegades té tant sentit l’expressió “pèrdua irreparable”. En un país on la gent es defineix com a intel·lectual per firmar manifestos, Moncada fou en primer lloc un exemple professional. Un home compromès amb la seva escriptura i que no veié en el seu talent l’excusa per pontificar o dir bajanades. Desapareix també sense cap mena de discussió el millor novel·lista de la nostra llengua, l’autor d’un llibre que podria justificar la nostra literatura, si en calgués aquesta justificació: l’epopeia ibèrica, pel riu, de Camins de Sirga. Desapareix una figura exemplar que pel seu origen assolia transcendir la visió petita de Catalunya que té molta gent i que no va gaire més enllà, d’allò que els envolta immediatament. Com en el cas d’altres morts, de vegades hom pot pensar que el pitjor no sols és que ell se n’hagi anat sinó el que ens queda. En aquesta línia em sembla lamentable un dels titulars de l’e-notícies, pel qual m’he assabentat de la notícia, “Catalunya perd un candidat al nobel”. Moncada quedarà encara que no hagi guanyat el nobel i els que quedem seguirem essent un país caracteritzat pel seu complex d’inferioritat. Una darrera consideració per acabar, com dic moltes vegades al meu proper llibre, hom no pot confiar en la naturalesa. Aquest matí una altra notícia luctuosa publicada a La Vanguardia, m’ha fet sentir que aquest matí el món era una mica millor, em refereixo a la mort de Jaime Campmany. El balanç global però, només sis hores després, es desolador.