Viatge a Irlanda (I)

La primera etapa del nostre viatge fou l’aeroport de Shanon triat per la seva situació al mig de la costa occidental irlandesa. Un cop tractades les qüestions pertinents amb la companyia Hertz recollim el cotxe que serà el nostre instrument de locomoció els vuit dies següents ,un ford Fiesta de color negre, automàtic. L’elecció és deliberada per estalviar-me haver de canviar de marxa amb la ma esquerra. De totes maneres conduir per l’esquerra implica una certa necessitat de reorientar els hàbits de conducció o millor dit, el canvi està en tenir el volant a la dreta. La primera parada del nostre viatge és Ennis una ciutat medieval no gaire lluny de l’aeroport on hem contractat per Internet un B&B. L’acolliment rebut és certament més càlid de l’habitual a la illa més gran. Passegem pel poble al vespre. Hi ha un festival de música irlandesa que es desenvolupa als pubs de la ciutat, molt nombrosos en relació a les seves petites dimensions. L’ambient en general es força etílic com els tòpics feien preveure. Abans de sopar a Ennis hem fet una petita excursió per veure el Dissert o’dea una torre fortificada del segle XV, que no ens resulta gaire impressionant, però que té una certa importància atès el context monumentalístic d’Irlanda, més aviat esquifit.
Diumenge següent visitem una de les atraccions turístiques fonamentals d’Irlanda, els Cliffs de Moher; un conjunt de penya-segats de 200 metres d’alçada que s’estenen al llarg de més de vuit Kilòmetres. L’escenari ens resulta d’entrada una mica decepcionant perquè aquesta mena de penya-segats semblen estar associats a la nocions de tempesta i de vent enfurismat. En canvi, l’oceà està excepcionalment tranquil, talment com si fos la mar Mediterrània, i el dia és radiant (de fet, és l’únic dia del viatge que va fer Sol). Suposo que de totes maneres un dia de tempesta hagués estat impossible la caminada de més de tres hores que varem fer i no tant per la pluja (si no estàs disposat a mullar-te no vagis a Irlanda) com pel perill del camí un dia de vent. Sovint tens el precipici a dues passes. Quan varem arribar el Parking semblava una fira, però afortunadament no eren turistes caminaires i quan t’allunyaves cinc minutes baixava notablement la densitat del públic, fins al punt que varem poder fer moltes parts del camí en total solitud. Varem recordar els escenaris naturals on es va rodar Ryan’s Daugther , potser fou rodada aquí la pel·lícula (el meu amic Albert Aparici, pensa que no) Penso també al Grand Canyon, que no té gaire a veure perquè és més aviat un desert, però tots dos son paisatges amb la capacitat de servir de recordatori de la nostra petitesa essencial, de la nostra insignificança no només com a individus sinó també com a espècie. A la tarda passegem per the Burren una comarca molt atípica amb un paisatge pedregós on creix una vegetació de tipus mediterrani. Visitem al mig de la comarca, la Ahel’s cave que no té res de gaire especial: estalactites, estalagmites, cascades soterrànies. Tota la comarca n’està plena d’aquests espais on hivernaven els ossos quan encara hi havia ossos a Irlanda. Quan tornem a Ennis, penso al meu amic Ramon que sense dubte fruiria de l’extrema ruralitat del país. Però recordo també una de les referències bàsiques de les que disposem la sèrie televisiva Father Ted (una sitcom de la televisió irlandesa protagonitzada per tres capellans que viuen junts: un ancià dement i alcoholitzat, un jove amb problemes de concentració i opinions religioses més aviat heterodoxes i el protagonista un home amb el cor dividit entre Roma i Las Vegas). L’avorriment hivernal en aquest país ha ser gairebé infinit.
Dilluns següent anem a Galway on passem el matí. És una de les aglomeracions urbanes més grans d’Irlanda amb els seus 56000 habitants. És una ciutat fonamentalment universitària i comercial on passem el matí. A la tarda enfilem cap al nord fins arribar Ougthgerard on pensem trobar un ferry per creuar el Lough Corrib, un dels més grans de la illa,amb 365 illes en el seu interior. Trobem el port dels ferrys sense gaire dificultat, però al port no hi ha absolutament res que pugui navegar. Com a alternativa visitem el Augnhamure Castle, la fortalesa del clan O’Flaherty bastant ben conservada i encara en ús militar fins al segle XVII. L’edat mitjana fou aquí molt perllongada i consistí fonamentalment en una lluita entre les ciutats d’origen estranger, Galway per exemple fou en els seus orígens un establiment viking, i una població autòctona generalment més primitiva que els seus visitants. Busquem un lloc per dormir Roosenaval on no hi ha res llevat del ferry que permet viatjar a les illes d’Aran. Un cop allotjats passegem per les illes adjacents a la costa occidental, unides per pont a Irlanda. Ens aturem a una platja perduda en mig de la badia de Galway. La impressió de finis terrae és molt més aguda encara que a Moher. Des d’on estem no es pot albirar la sortida al mar obert. A tota la zona hi ha molt poques cases, aïllades i solitàries. Els pobles assenyalats al mapa són simplement llocs on la dispersió no ha estat tan aguditzada. Regna un silenci absolut, llevat de les onades del mar en calma i el soroll de les gavines. Passades les deu del vespre, encara és de dia.