Cultures de segona

Segueixo amb un certa perplexitat el manifest dels intel·lectuals no nacionalistes ( o potser si) envers el qual és difícil sentir-se indiferent, perquè barregen una veritat indiscutible, la utilització perversa del nacionalisme que impossibilita una política real al país, amb una mentida digna de Goebbels, el presumpte i fantasmagòric genocidi de la cultura castellana que està tenint lloc a Catalunya. En tot cas m’ha donat a pensar una afirmació atribuïda a Arcadi Espada el qual sembla haver dit, tot i que potser no, que hi ha cultures més importants que d’altres. És una afirmació que realment es pot defensar com a certa, però que quadra poc amb el projecte de convivència que alguns d’ells diuen defensar. Dir que la cultura romana és més important que l’etrusca o que la cartaginesa en el fons no significa gaire més que dir que la primera va guanyar i les altres van perdre. La veritat pura i despullada a la que pot al·ludir Espada, és que hi ha cultures guanyadores i perdedores. Quina ha estat guanyant quasi sempre i està guanyant ara a Catalunya em sembla prou evident. No és estrany que algú vulgui apuntar-se al cavall guanyador, però aleshores no pots tenir l’aureola romàntica amb la que es consolen els que hem apostat pels perdedors (tot i que aquesta aureola és una collonada). En tot cas caldria precisar que estem dient quan parlem de cultura. A Catalunya un dels elements diferencials és la llengua i per consegüent la literatura. Hi ha literatures més importants que altres? Segurament sí, però no és clar que això sigui gaire important. Com deia J.L. Borges, que no era un home que simpatitzés amb la causa de la cultura catalana, la universalitat de la literatura és en un cert sentit un mite. Borges no sabia un borrall d’hongarès, però no dubtava que a la literatura hongaresa estaven formulades totes les metàfores fonamentals i en general tot allò que pot donar la literatura. No veig cap motiu per pensar que la literatura catalana és inferior a la hongaresa.
Si prescindim del fet de tenir una literatura pròpia potser es veritat que la cultura catalana no és gaire cosa. La mediocritat del país en tots els ordres és molt gran. N’estaria d’acord amb aquest diagnòstic. Coincideixo així en la descripció dels símptomes, però no pas a la causa. Per ells, la mediocritat de la cultura catalana és una conseqüència directe de l’allunyament de la potent cultura hispana ( a la qual no hi compten els països hispanoaméricans ni gairebé res que estigui fora de Madrid). La veritat segurament és la contrària. Catalunya és un país mediocre no per ser diferent d’Espanya, sinó per semblar-se massa a Espanya Perquè essencialment compartim les mateixes incapacitats i les mateixes inèrcies; la mateixa manca d’ambició i de curiositat intel·lectual. La cultura catalana és una cultura perdedora, però si no ha de competir amb la catalana o la basca, no ho és menys l’espanyola, mancada de pes real a qualsevol àmbit important. El remei al provincianisme no pot ser la subsidiarietat d’un altre provincialisme.