solstici d'estiu

Avui és el dia més llarg de l’any. Exactament a les 4:58 ha sortit el sol a Stonehenge i uns pocs minuts més tard a Londres. De fet, ja he notat que poc després de la cinc és plenament de dia i no hi ha gaire més de sis hores de foscor. Un detall turístic potser no comentat per les agències és que avui es pot visitar les famoses restes prehistòriques abans esmentades sense pagar-ne res. De fet, aquet matí hi havia més de vint mil persones esperant la sortida del sol. A més dels inevitables passavolants, sembla ser que una bona part eren gent que s’anomena seguidors de la religió druídica, pels quals aquets (de fet, tots els solsticis) és un dels dies fonamentals de l’any. Quan vaig ser a Roma al febrer vaig entrar a l’església de Sant Climent, que és un dels meus llocs romans preferits. És gairebé al costat del Coliseu i quasi tothom hi passa de llarg. L’església està edificada sobre un temple més antic i al subsòl hi ha un altar mitraic. És un lloc que produeix una emoció especial. Suposo que els neodruides que avui hi eren a Stonehenge, hauríem també de produir-me una sensació anàloga. Però de fet, passa tot el contrari. Potser és un fons de crueltat inherent a l’ofici filosòfic. Els humans no fem bona figura quan provem d’exercir el paper de resistents contra la inexorabilitat del temps.