retrobament

Divendres passat vaig tornar a Barcelona. Des de que he fitxat la meva residència a Londres és la sisena vegada que he tornat a Catalunya, però aquesta és la única que he tingut una sensació realment especial perquè m’he fet conscient de la llunyania i he tingut una sensació de retrobament amb allò que constitueix, malgrat Gaudi i el museu del Barça, el nostre argument turístic per excel·lència: el sol o més concretament la seva llum groguenca, aclaparadora. Vaig deixar El Prat un 26 d’agost, i la llum era més o menys igual, així que dissabte quan em vaig llevar i vaig mirar al cel, vaig pensar que efectivament havia tornat al born. És evidentment una superstició pensar que els llocs són sempre els mateixos només perquè no varien la seva posició. Perquè identifico més el paisatge d’estiu amb la meva pàtria més qualsevol altra, està possiblement relacionat amb el record de la meva partida, potser amb un record més ancestral, al capdavall jo vaig néixer també a l’estiu, o tal vegada amb el fet que estigui canviant les meves vinculacions sentimentals. El sol català és realment horrorós i desmesurat, incompatible amb la civilització. A aquestes illes en canvi la llum, si fa un dia clar, és molt sovint suau i deliciosa i generalment mirar el cel no és menys entretingut que mirar el mar.