Viatge a Irlanda (III)

Dijous al matí visitem el Slieve League, el penya-segat més alt d’Europa. Arribem al lloc des d’aquest pot millor albirar-se. Arribar a la cimera del penya-segat pressuposa un passeig de cinc hores desaconsellat per les persones amb no gaire sentit de l’equilibri. Tot i que es pot arribar al mirador en cotxe, un moment de desorientació va tenir com a conseqüència que hi anéssim a peu. Fou una caminada de més d’una hora, però força agradable. Plovia i feia un fort vent que produïa una sensació força agradable. Les guies parlen de la bellesa del color del cliff quan fa sol, però com és normal aquell dia no en feia. Després una bona tirada fins a entrar a Irlanda del Nord, Ulster. Ara mateix, la frontera que evidentment no té res de natural, és absolutament inexistent. Només te n’adones quan de sobte veus en un poble on t’atures que els preus ja no estan marcats en euros sinó en lliures. Si que hi ha canvis per exemple a la qualitat de les carreteres, superior, i al paisatge humà més proletaritzat en el sentit anglès del terme. Anem directament a la Giant’s Causeway., l’únic lloc de tota la illa declarat patrimoni de la humanitat. És un paisatge absolutament singular, format per columnes basàltiques, molt perfectes geometricament que omplen diversos punts de la costa. Hi ha aproximadament 37000. Les llegendes locals atribueixen la seva realització a un gegant anomenat Finn McCool. Un cop sortim recorrem la costa de North Antrim, però els horaris són britànics i després de quarts de cinc tot està tancat, encara que es faci de nit a gairebé les onze. Cerquem aixopluc per dormir a una ciutat molt anomenada als telediaris de la meva infantesa, l’anomenada per la gent d’Eire, Derry, i pels britànics i habitants de l’Ulster, Londonderry. De fet, l’origen de la ciutat és britànic. Fou totalment redissenyada al segle XVII dins de la política de colonització que la corona britànica va desenvolupar a la part nord de la illa. D’aquí ve el nom de Londonderry. No és una ciutat mancada d’interès, però el mal rollo que ha predominat des d’aquell fatídic matí d’un diumenge del 72, no l’ha convertit en un centre turístic. La desorientació va tornar a apoderar-se de la nostra petita expedició i estem gairebé un hora donant voltes per la ciutat (cosa molt meritòria ateses les seves dimensions), fins finalment trobar una habitació a un Travelodge. Un xic fastiguetjats sopem a un xinés, on la cambrera ens explica que no pot suportar el clima de Derry i ens n’anem a dormir.