Viatge a Irlanda (II)

El darrer dia de maig varem visitar un dels llocs més cinematogràfics d’Irlanda, les illes d’Aran, en concret la més gran, Innishmore. El Ferry triga no gaire més de mitja hora, però no és possible prendre el propi cotxe. Un cop al port les opcions són llogar una bicicleta, un cotxe de cavalls o prendre un dels minibusos turístics, com finalment varem fer nosaltres. Tot i que el documental de Flaherty sigui encara una referència les coses han canviat. Des dels anys 60 ha arribat la llum i la televisió, és a dir que el Neolític ha estat totalment i feliçment superat. Visitem la principal atracció el Dún Aonghasa un fort de l’edat del ferro. Per arribar-hi cal creuar gairebé tota la illa, cosa que requereix més o menys vint minuts. El paisatge és desolat, sense arbres. Tot i que durant segles fou un dels regnes irlandesos més poderosos, la illa arribà a estar gairebé despoblada i només en els últims anys, s’han edificat algunes cases, sovint americans descendents d’emigrants. És difícil pensar en un lloc millor per a una vida d’absolut retir. El Dun és certament un dels llocs més peculiars d’Irlanda. Consisteix a dues grans muralles semicirculars i concèntriques. L’eix de la semicircunferència, coincideix amb la línia de costa, uns penya-segats potser no tan alts com els de Moher, però no gaire menys imponents. En el centre una plataforma elevada de pedra servia potser per a algun ritual religiós que desconeixem. Jeure sobre el penya-segat amb el cap penjant sobre el buit és una experiència ben excitant. També són interessants els “chevaux de frise” que s’estenen entorn de la primera muralla. L’equivalent al fossar a llocs massa durs per a fer-ne un. Són acumulacions de grans pedres esteses de manera que fan impossible un atac a cavall. Retornem en el darrer ferry, a les quatre de la tarda, i un cop agafem el cotxe, comença una pluja que més o menys fina, més o menys potent ja ens acompanyarà durant la resta de la nostra estada. Pernoctem a Clifden, dins del parc natural de Connemara, potser l’àrea de més interès natural de la illa. Encara tenim temps de donar un temps per l’Atlantic Road, que recorre una petita península amb bones vistes sobre l’oceà. Dormim per primera vegada a un B&B dins d’un poble i aprofito per prendre per primera i darrera vegada una ale irlandesa, bastant més suau que les angleses.
El dia següent les circumstàncies ens obliguen a alterar els plans. La passejada pel parc natural de Connemara, semblava impossible sense equip de natació o navegació, amb la qual cosa ens aturem a la badia de Kilemore. És aquesta la única badia que veurem sencera durant el viatge, però el fet és que l’edifici originalment no fou construït el segle passat amb aquesta finalitat, sinó que pertanyia a un ric industrial de Manchester que es va voler construir la seva finca d’esbargiment enfront d’un estany irlandès. A la primera guerra mundial la finca serví d’acolliment per a una comunitat benedictina que havia estat foragitada pels alemanys prop d’Ypres i després van poder adquirir-la. Curiosament era una comunitat anglesa en el seu origen que havia arribat a Bèlgica, llavors espanyola, fugint de la persecució d’Enric VIII. Malgrat el seu caràcter de finca particular no cal pensar que la comunitat estigués mancada d’espai, ans al contrari. La riquesa d’aquesta burgesia anglesa deixa petit quasi tot el que d’un mateix ordre podem contemplar al nostre país. A la sortida recorrem el fiord que defineix el límit nord del parc de Connemara. És l’únic fiord irlandès i la primera vegada que estic en un fiord. Dinem a l’extrem del fiord a leenan un lloc de bellesa poc habitual.
A la tarda arribem a Cong, lloc relacionat amb una altra referència cinematogràfica bàsica. Fou aquí on John Ford rodà el 1951, The Quiet Man. Com havíem vist l’excel·lent documental de Guerin, Innishfree, anem preparats i la veritat és que el freakisme és una mica inferior a l’esperat. Cada dia hi ha una visita turística a les dotze als llocs on es va filmar la pel·lícula, la qual es projectada cada nit al centre de vacances que hi és al costat del museu. El museu és una replica de la casa construïda per Wayne a la pel·lícula, on es guarden diversos objectes relacionats o utilitzats durant el rodatge. També es venen diversos materials sobre els actors protagonistes no només sobre Wayne o O’Hara, sinó també sobre Ward Bond, cosa que em sorprèn una mica. El lloc, tot cal dir-ho, estava ben triat. A la vora del Lough Corrib i a pocs kilòmetres del lough Masc. Visitem l’abadia en runes des de fa segles i on es conserva la casa del pescador una construcció de pedra en mig del riu que servia per aixoplugar els monjos que tenien la missió de nodrir de peix la cuina del monestir. A més de Ford y Wayne, Cong està relacionat amb un altre heroi americà d’origen irlandès: Ronald Regan qui s’estigué a l’Ashford Castle, un dels millors hotels d’Irlanda, quan visità com a president el seu país d’origen. Per segona vegada intentem fer la travessia del Lough Corrib i aquest cop si trobem el ferry, però el pilot ens diu que no hi ha prou públic per fer la travessia i que no surt a compte si no paguem una mica més. Desistim i prescindim així definitivament de les nostres esperances, una petita decepció més de les moltes que hi ha a la vida. Al vespre fem molts kilòmetres fins arribar a Donegal. Ens allotgem a un B&B on xerrem força estona amb el nostre amfitrió. L’home ens explica que havia estat a Barcelona una vegada de vacances i que gairebé no va veure el sol (era al mes d’octubre). També havia estat treballant uns anys com a conductor al metro de Londres però finalment havia retornat a la seva illa. Acabem la jornada amb un altre passeig crepuscular entre les runes de l’abadia de Donegal.