guys and dolls

Ahir vaig anar per primera vegada a veure un musical a Londres. Tot i que el teatre musical no és el meu preferit, la veritat és que vaig sortir del Pîcadilly Theatre més que satisfet. L’obra representada era Guys and dolls i l’esquer pel gran públic, efectiu en el nostre cas, és la presència d’una megaestrella Ewan McGregor fent el paper protagonista de Sky Masterson. Guys and dolls és una aposta segura fonamentalment per la vigència del seu llibret musical, obra de Frank Lossar. Cançons com If I were a bell formen part del repertori de standards, versionats innombrables vegades pels músics de jazz. Això és acompanyat d’un treball coreogràfic de primer ordre a gairebé totes les escenes clau. McGregor és segurament el menys brillant dels quatre protagonistes, tot i que el seu treball és més que notable. Té l’obvi handicap de no cantar gaire però en canvi com a ballarí és convincent i és un molt bon actor. Les dos actrius femenines Jane Krakowski i Jena Russel són molt brillants i Douglas Hodge és un excel·lent actor còmic que defineix una interpretació excel·lent tot i que no canti com Sinatra. Evidentment la meva referència per enfrontar-me a l’obra era la pel·lícula de 1955, la qual està generalment menystinguda per la crítica però per la que tinc una certa debilitat. En primer lloc, perquè em sembla una producció molt coherent amb la resta de la trajectòria del seu director Mankiewicz, una de les carreres més apassionats del cine de Hollywood i en segon lloc per l’actuació de Frank Sinatra en un moment decisiu de la seva carrera quan començava a obrir-se un període absolutament feliç a la seva carrera amb els discos de la companya Capitol, fent un abismal salt de qualitat en relació amb el que havia cantat els anys anteriors i definint un estil únic que s’adaptava molt bé a algunes cançons de l’obra com Adelaide o Summy. La pel·lícula i aquesta versió teatral no difereixen gaire. Com a variacions esmentaré que a l’obra el personatge de Nathan Detroit no intervé al número de Guys and dolls, que és cantat pels seus dos acompanyants habituals (cosa que és segurament més coherent ja que s’està parlant dels problemes amorosos de Nathan) i que hi ha dos cançons omeses a la pel·lícula per raons de metratge segurament: la primera és cantada per l’acompanyant masculí de Sarah Brown a l’exercit de salvació i la segona és una cançó de les dues protagonistes femenines de l’obra abans del doble matrimoni que clou l’obra on elles decideixen dur a terme els dos matrimonis, confiant en la seva capacitat per un cop casades alterar la naturalesa dels seus marits. També difereix la música que sona a l’escena de l’Havana, que sembla haver estat actualitzada i tampoc hi és el duet que Marlon Brando i Jean Simmons feien bocins a l’escena romàntica Women in Love. L’escena hi és però la cançó és I’ve never been in love before, que ha estat també nombroses vegades versionada.