Final d'un dietari londinenc

El 26 d’abril de 1711 naixia David Hume, per tant avui podem dir,més o menys, que és el seu tres-cents aniversari. Dic més o menys perquè l’Escòcia del moment seguia el calendari julià i la data corresponent del nostre calendari és el 7 de maig. En tot cas ho deixarem aquí i aprofitarem la commemoració, ni que sigui parcial, d’aquesta efemèride per cloure definitivament aquest dietari, un cop ja he deixat Londres definitivament. La data estava bé perquè era prou rodona i perquè Hume és un dels herois intel•lectuals de l’autor d’aquestes línies; el primer filòsof que vaig poder llegir seriosament a la facultat i el protagonista d’un llibre que he tingut al cap tots aquests anys i que possiblement hi romandrà només al meu cap per sempre.
Tancar aquest dietari és tancar un període de la meva vida que al capdavall ha estat intens i profitós. Molts m’heu llegit regularment i a tothom que ho ha fet l’he d’expressar el meu agraïment. Cal evidentment un esment i un agraïment especial per en Ramon Masia, veritable autor de la idea, i per les dues dónes amb les que, diacrònicament, he compartit la meva vida (m’han aguantat) en aquest període: la Cristina, primer, i l’Encarna, ara. Com quan vaig començar el dietari segueixo tenint una ferma convicció en que no hi ha, ni fora bo que hi hagués, vida després de la mort, però he acabat del tot amb qualsevol dubte que hagués pogut tenir, i en un cert moment el vaig tenir, sobre si jo tenia vida abans de la mort.
Tinc dubtes i recels sobre l’eficàcia dels blogs. Em sembla interessadament exagerada la comparació dels espais virtuals amb el llocs tradicionals i públics de discussió. Internet facilita molt, massa, sentir només allò que vols sentir. El profit individual però de tenir un registre de l’esdevingut tots aquest anys és, però, indiscutible. Així, doncs, hi hauran continuacions parcials del dietari londinenc, tot i que més especialitzades i possiblement de menys freqüència. Aquestes continuacions dependran del meu esdevenidor que en aquest moment està pendent sobretot de la resolució, el mes vinent, del concurs de trasllats. Hi podria haver, així, un bloc sobre coses de Castellà. També de segur, hi haurà un on continuarà la tasca d’anar ressenyat els films que vegi, tot i que aquí voldria comptar amb la col•laboració del meu germà Xavier, i també algun per respondre a la pregunta que sempre em fa el Jordi Sales de com segueix la meva vida filosòfica. El títol d’aquest darrer serà Sempre s’exagera. Tot plegat, però, potser no acabarà de confirmar-se i desplegar-se fins la tardor vinent.

George Ross, in memoriam

Fa vuit dies va morir George Ross un membre fix de les reunions de la PFA a la Kant's cave. Les següents línies poden valer com a homenatge i resum d'un tarannà filosòfic. La major part pertany a aquestes veritats que han estan dites moltíssimes vegades però que com poca gent les escolta, cal tornar-les a dir

THE NEW TEN COMMANDMENTS

1. Sapere aude - Dare to know. Take the risk of discovery, exercise the right of unfettered criticism, accept the loneliness of autonomy. Have the courage to use independently your own understanding, without recourse to anyone else's guidance. Always question, always examine critically your thoughts and deeds. Always ask 'why?' Try also to ask 'why not?' Be creative.

2. Know thyself. To thine own self be true. Remember that an unexamined life is not worth living.

3. Universalize your actions: never do anything which you would not want to say that anybody and everybody should be able to do in a similar situation. Treat your fellow human beings as you want them to treat you. Do not have double standards: apply to yourself the principles and laws that you yourself formulate. Never treat people as a means to an end: only as an end in itself.

4. Be kind and compassionate, and be involved: remember that the hottest place in hell is destined to those who adopt a neutral attitude in a moral conflict.

5. Take very seriously your duty towards others, but do not take yourself seriously. Always aim for the best result possible, not for the best possible result.

6. Remember that all human opinions, values, tenets and beliefs are of necessity subjective and relative. Always treat them as hypotheses or premises. Never bestow upon an opinion, doctrine, dogma or belief of any sort an absolute character: this is the cause of most heinous crimes against humanity. Beware of peddlers of absolutes, for people have been – and are – exterminated in the name of absolutes. Nobody has ever been killed for a hypothesis, so far at least.

7. Be regular and ordinary in your life, like a bourgeois, so that you may be violent and original in your work. Do not make a virtue of banality, by calling it 'common sense'. Remember that the surest defence against evil is extreme individualism, originality of thinking, whimsicality.

8. Tolerate any stance, except intolerance itself. To detest another man's opinions is one thing. To suppress them is quite another. This distinction is the essence of liberalism. Plan for freedom, and not only for security, if for no other reason than that only freedom can make security secure.

9. Treat with respect the planet on which we live. It is the only one we've got at present and we must bequeath it to our children – and our children's children.

10. Strive to live in such a way that the world you leave behind you is a better place, freer, wiser, more tolerant, than the world you found when you were born. Try to make a difference – however small.

Restes de sèrie

Girard és un apologeta del cristianisme. L’avenç de la seva obra suposa una intensificació de la seva direcció, però el tema que no tracta mai és el de la resurrecció i la consegüent promesa de la immortalitat de l’home. El tema no és banal perquè cal pensar també allò que té de mimètic el desig de vida eterna. No és un punt menor, perquè podria ser que el desig d’immortalitat, com apunta Zizek fos en ell mateix una llavor del mal i llavors això explicaria perquè la veritat del cristianisme passa precisament per la mort de Déu.

Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.

Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.


Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència


No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs

Inside job

Veig el diumenge passat Inside Job, el documental sobre la crisi econòmica realitzat per Charles Ferguson. Cinematogràficament no és cap cosa. Molta paraula, molt gràfic i molta imatge decorativa. Alguns documentals televisius poden ser francament millors. El contingut no és del tot nou, però tot aplegat i explicat de seguit en dues hores és ben impactant i serveix per fer ben palès un tema, prou comentat a aquest dietari, la radicalització de les oligarquies. Després de veure’l pensava evidentment a Lasch, ja que podríem dir que el film acaba pràcticament demostrant la seva tesi de la traïció de les elits. Potser alguns pensaren que tot plegat no és gaire nou. Sota la façana democràtica, el poder sempre ha estat la propietat de grups petits. La diferència em sembla és que poques vegades aquests grups han estat tan oberta i decidament inclinats envers el nihilisme. La pel•lícula no és ni agressiva, ni indulgent envers els polítics sinó que tendeix a tractar-los com allò que són realment, tipus de relativament poca importància i és molt més dura amb el frau epistemològic que amb el grau més alt de desvergonyiment es qualifica a si mateix de ciència econòmica.

La davallada de les humanitats

Molt interessant l’article d’avui a la Vanguardia sobre la davallada de les humanitats. La pena és que hagi fet vint anys tard. Quan es discutia la LOGSE i alguns anticipàvem les preguntes que avui fa l’article,varem esser titllats d’alarmistes i reaccionaris. Ara aquestes preguntes no són ja intempestives sinó merament retòriques. Entremig Rafael Argullol parla de la responsabilitat del professorat de les facultats d’humanitats. Es queda curt. En tot cas no veig res a l’article que faci trontollar el “buenisme” que caracteritza la intel•lectualitat del país (l’esquerra, i també la dreta, hi ha un “buenisme” de dretes) i s’expressa amb el pensament consolador que tot plegat va ser mala sort. Mentre tant penso al destí incert de la meva antiga facultat, la qual sempre ha exhaurit totes les places que ofereix i que tindrà com a recompensa del seu èxit un complet desmantellament en favor de les que no agafen gent.

Never let me go, the movie

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món

Zero degrees of empathy

Dijous, al mateix escenari on fa unes setmanes vaig veure John Gray, assisteixo a la presentació del darrer llibre de Simon Baron-Cohen. Ja he fet referència altre cop a aquest professor de Cambridge, cosí de l’actor amb el mateix cognom famós per la pel•lícula Borat. Baron-Cohen presentà el seu darrer llibre anomenat Zero degrees of empathy on intenta tractar la qüestió del mal, el problema que obsedia al vell Agustí, des del punt de vista de la neuropsiquiatria. Es tracta doncs d’intentar trobar quin és el sentit de la crueltat humana des de la idea que la definició tradicional de mal no és un concepte que expliqui res i que acaba fundant raonaments circulars.
Per Baron-Cohen la crueltat humana és un efecte de l’erosió de l’empatia. El malvat és l’home incapaç de sentir empatia, cosa que és més clara si distingim entre l’aspecte cognitiu de l’empatia cognitiva, la capacitat d’identificar els sentiments dels altres, i l’empatia afectiva, la capacitat de donar una resposta apropiada al comportament dels altres. Determinades psicopaties combinen la presència de la primera sense la segona. La concepció de Baron-Cohen permet redefinir el mal no en un sentit metafísic sinó científic, és a dir quantificable i possibilitador de prediccions. Baron –Cohen reconeix com a font d’inspiració filosòfica el treball de Martin Buber, però l’eix principal del seu treball és la recerca del fonament fisiològic de l’empatia. Hi ha un precedent molt famós que és el cas de Phineas Gage, al qual una barra de ferro li va travessar el cervell, cosa que no afectà les seves capacitats cognoscitives però destruí totalment les seves habilitats socials. Les modernes tècniques permeten una localització precisa dels llocs cerebrals activats en el moments de relació social, cosa que no vol dir un coneixement de com es produeix el procés. També es pot establir una relació amb l’herència genètica i l’aportació de l’etologia sembla indicar que l’empatia és un producte de l’evolució ja que sembla reservada als primats superiors. Un resultat interessant és el que es segueix de les investigacions de Baron-Cohen al seu àmbit principal, l’autisme. Els autistes són interessants perquè en el seu cas no hi ha correlació entre la incapacitat per l’empatia i la crueltat moral. Pel contrari els autistes tendeixen a desenvolupar personalitats molt morals però fundades a un moral del tot abstracta, articulada en regles.

Prima la revoluzione

Divendres al BFI comença la retrospectiva sobre Bertolucci de la que jo només puc veure el film inicial: prima la revoluzione, realitzat el 1964 quan Bertolucci només tenia vint i dos anys. El film explica la historia de Fabrizio, un nen de casa bona que dubta en comprometre’s amb el partit comunista mentre manté una relació amb la germana de la seva mare. Basant-se a la Cartoixa de Parma de Stendhal, l’acció té lloc a aquesta ciutat italiana, el tema del film de Bertolucci és el de la impossibilitat del compromís polític d’una certa classe social, una temàtica d’importància cabdal després de les dècades d’esquerranisme cosmètic i estèril que hem viscut després, especialment a Italia, on un temps d’hegemonia moral i impotència política de l’esquerra ha acabat engendrant l’aberració del berlusconisme. Bertolucci intentà trencar amb la tradició italiana prèvia i el seu film seguia el camí que feia pocs anys a França havia iniciat la nouvelle vague. L’estructura formal és així molt poc clàssica. No hi ha gairebé plans americans, sinó un predomini absolut dels primers plans que més que Godard em recorden Antonioni, però allò refusat no és només el cine americà sinó la tradició neorrealista a la qual li retreia un excessiu naturalisme. El pes d’Antonioni és potser excessiu pel meu gust, però el film és prou ambiciós com per a ser simpàtic i un testimoni de primer ordre d’un temps que sembla molt llunyà.

Resolució provisional

Ahir mentre tornava a l’institut després de sis mesos, em vaig assabentar de la resolució provisional del concurs de trasllats, la qual em destina al molt castellà i històric lloc de Medina del Campo. Veurem si es confirma i si el dietari londinenc acabarà sent substituït per una crònica castellana. En tot cas, potser indicava el final del dietari, cosa que no era el cas tot i que realmente el final és molt proper en menys de dues setmanes

Comiat de Londres

Vespre al South Bank
El pont de Waterloo, al fons Sant Pau i els gratecels de la city

Abril gloriòs a Portobello

La casa d'Orwell a Portobello

Dissabte al matí vaig volar des de Stansted a Valladolid i va acabar així aquest darrer període a la ciutat. Els dies anteriors havien estat extraordinaris. Un anticicló va netejar completament el cel de núvols i els termòmetres es van enfilar fins a sobrepassar amb escreix els vint graus. Això a l’estiu no passa gaire però a primers d’abril és ben improbable i no ho havia vist mai. Evidentment els londinencs es van abocar als carrers amb la seva roba d’estiu com jo també vaig fer. Quan venen aquesta mena de dies, l’humor dels londinencs millora i això va ser un petit ajut. Normalment no em passejava per Londres amb la càmera fotogràfica per raons obvies però com divendres era un dia especial aprofito per posar el testimoni gràfics de un lloc del que sovint he fet referència, la caseta d’Orwell a Portobello Road, i la meva vista preferida de la ciutat amb el pont de Waterloo en primer terme i al fons Sant Pau i els gratacels de la city.

The soane's museum

L'interior
El banc d'Anglaterra

Aquesta és la darrera setmana que viuré com a londinenc. Després de marxar dissabte vinent ja només tornaré alguns caps de setmana. També passaré uns dies a l’estiu, però ja dins del període de vacances. Faig així la meva darrera visita a un museu com a veí i trio un de molt específicament londinenc, el Sir John Soane’s Museum, prop de Holborn a Lincoln fields 12. Soane fou un important arquitecte d’estil neoclàssic autor de l’edifici, entre molts d’altres, del Banc d’Anglaterra, edifici familiar per a tothom perquè quasi totes les ciutats en tenen alguna còpia. Fou també l’arquitecte de casa seva i a la seva mort, decebut amb els dos fills que no mostraren cap de les seves inquietuds, decidí donar la casa i els seus continguts com legat al país. Els continguts són ben variats: hi ha el sarcòfag de Teti I, diversos objectes procedents de les primeres excavacions a Pompeia, tota una sèrie de Hogarth, the raké´s progress i algunes obres de Canaletto. La casa és molt curiosa perquè en feu diversos experiments d’espai. Tot i ser molt gran per viure resultà ben petita per la col·lecció d’objectes que acaben fent un efecte aclaparador. Hi val la pena anar com a mínim dues vegades. Un dia qualsevol per fer-se una idea dels objectes que són dins i, com varem fer nosaltres dimarts passat, aprofitar la visita del primer dimarts del mes al vespres quan es mostra la casa il·luminada només per espelmes. La cua és considerable, ens va costar hora i mitja entrar-hi, però l’atmosfera de la casa és francament reeixida amb la il·luminació pròpia de l’època. .

Ahir vespre a la ITV

Ahir al vespre, mentre veia al Barça, tot el meu veïnat estava pendent de l’altre partit. Va guanyar el Manchester i tot i que no tinc cap simpatia pels blues em fa una mica de pena que aquesta ciutat tan lligada a la història del futbol perdrà quasi segur l’oportunitat de tenir com a finalista un dels seus equips, tot i haver tingut tres opcions en principi ben plausibles. Veig en diferit el partit i constato que Giggs i Van der Saar tenen alguna cosa semblant al do de l’eternitat. Els comentaristes de la ITV, comenten les possibilitats de qualsevol dels dos equips i coincideixen que tenen més possibilitats de guanyar al Barça en una final que no pas a doble partit. Segurament Guardiola s’emprenyaria però la presència del seu equip a Wembley es dóna per descomptada.

Després de l’esport anuncien el rescat de Portugal. Quantifiquen l’import pels contribuents britànics en vuit bilions (dels seus) de lliures. La dada es remarcada amb certa mala llet en un temps d’estretor pels britànics, cosa que ve expressada a la següent notícia. Les taxes de matricula de la South Bank London University pel curs vinent seran de nou mil lliures el mateix que a Oxford i Cambridge. Aquesta universitat no és però ni Oxford ni Cambridge sinó que ocupa el 113é lloc al ranking de universitats britàniques (de 113) cosa que fa pensar que totes les institucions pujaran el preu al màxim permès pel govern. Significativament quan es tracta la qüestió del rescat s'esmenta tantes vegades a Espanya com a Portugal. La por d'un rescat molt més gros és evident.

Religió a Infantil

Una cosa que sempre m’havia causat una barreja d’indignació i estranyesa és que els alumnes del Cañada de P5 tinguessin classe de religió catòlica (ignoro sí és el Curriculum del ministeri només o si a Catalunya es fa també aquesta bajanada). Tot però es pot empitjorar i així les autoritats educatives de Blackburn han decidit que els nens de reception (el curs equivalent a P5) requereixen una aproximació a totes les religions, entre les quals ha d’haver l’opció de l’ humanisme, cosa que significa una introducció a l’ateisme pels nens de cinc anys, tot plegat, potser molt excessiu. No només a Catalunya s’ha perdut el senderi en temes educatius

Bresson i el dubte metafísic

Me débarrasser des erreurs et faussetés accumulées. Connaître mes moyen, m’assurer d’eux.

Podria passar per un resum breu i fidel a l’esperit cartesià de l’inici de la primera meditació, però és l’inici d’un altre llibre, les Notes sur le cinématographe de Robert Bresson. Bresson era director de cine i no pas filòsof, però allò que feia no estava lluny de la filosofia i podriem dir que sovint tractà els mateixos problemes amb un nou mitjà d’escriptura. De fet, no només l’inici era comú a Descartes sinó també l’objectiu. A la pàgina següent trobem aquesta nota

Pas d’acteurs (pas de direction d’acteurs). Pas de rôles (pas d’étude de rôles)Pas de mise en scène. Mais l’emploi de modèles, pris dans la vie. ÊTRE (modèles) au lieu de PARAîTRE (acteurs)

Llovet a la Vanguardia

Llovet diu que Trias és un dels pocs assagistes que queden al país, el dia que la Vanguardia li dóna una pàgina per parlar del seu text de comiat. Com ha fet sempre la sempre generació, la pròpia sobrevaloració va acompanyada de la ignorància absoluta dels que venen després i no són de la colla. El seu desencís de la Universitat tampoc és molt original. He parlat amb molts professors i tots estan contra el sistema quan no els deixa sortir-se amb la seva, cosa sempre interpretada com una desfeta de la cultura occidental en general.

The Guardian parla de Catalunya

Julian Glover és un comentarista de The Guardian que ha estat enviat pel seu diari a Barcelona a veure que passa amb això dels catalans. Glover ha parlat amb gent ben diversa, Aragonés, Huguet, Rahola, Camats i Rivera són les persones citades i de tots ells ha estat l’últim qui ha trobat més convincent i el segon el més inquietant. No és gaire estrany. Vist de fora, el discurs de Ciutadans és el més raonable. El problema és que la seva teoria és molt diferent de la seva pràctica i no fa honor als seus principis. Considerar a Huguet com un energumen tampoc és estrany doncs vist des d’aquí pensar que l’única conseqüència de la independència seria un flux de diners tornant cap a Catalunya és difícilment creïble. Allò més interessant de l’article són però les diferències culturals que interfereixen la comprensió que té Glover del conflicte. Quan parla del tema dels impostos diu que aquesta qüestió fa que la “devolution” no sigui completa. Aquest terme fou l’utilitzat per Blair quan es procedí a la restauració del parlament escocès que havia votat la seva dissolució a començaments del XVIII, amb la qual cosa es tornava, parcialment, a Escòcia un poder que ja havia tingut. Jo aquí no he sentit parlar mai de devolució, ni es pot parlar perquè el punt de vista espanyol és que no hi hagut mai altra entitat legítima de poders que l’estat espanyol i els catalans, no massa segurs de quina mena de poder era la Generalitat, tampoc volen insistir gaire. D’altra banda el discurs de Glover està fet des de la pressuposició que termes com Espanya i Catalunya tenen el mateix sentit per a tothom. Aquí al Regne Unit, és ben bé així quan es parla d’Escòcia, Anglaterra o el Regne Unit, però no pas al sud dels Pirineus, cosa necessària per a valorar el discurs de Rivera, el qual quan parla de Catalunya no està dient el mateix que Rahola o Aragonés. . En tot cas l’article funciona ja que realitza la seva funció essencial, que evidentment no és explicar que passa a Catalunya, sinó refermar als lectors de The Guardian la seva confiança al caràcter correcte del seus punts de vista (altrament dit prejudicis)

Vermeer a Dulwich

Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Pujol pel camí de Damasc

Llegeixo la conferència de Pujol a la UPF, la seva, i estic molt d’acord amb la conclusió final, vist allò que Espanya dóna de si, no hi ha gaire arguments per quedar-s’hi. El meu problema però és que trenta anys d’autogovern, limitat però autogovern, no em donen cap expectativa ni entusiasme sobre allò que podria ser un estat català.