He estat llegint darrerament el best-seller de Dawkins sobre la qüestió de Déu: The God Delusion. No sé pas com han anat les vendes del llibre en aquest país, tot i que evidentment no l’haurà ajudat el no pertànyer a les tres categories que els nostres tutors han establert per formar-nos, a saber: llibres de cuina, auto ajudes i lliçons magisterials (de vegades en forma de biografia) de polítics. Als països anglosaxons l’èxit ha estat aclaparador. Les raons de l’èxit no han estat misterioses i confirmen les tesis d’un altre llibre coetani, però amb més fonament filosòfic, sobre aquesta qüestió: el monumental treball de Charles Taylor, A secular age. Per Taylor les condicions del nostre temps fan que la situació normal entre la població, amb una certa il·lustració, sigui un ateisme, més o menys militant. El llibre de Dawkins forneix els fonaments per sostenir, o potser fora més exacte rememorar i celebrar, aquesta visió. La cita amb la que encapçala el text, una retòrica pregunta sobre si no tenim prou amb admirar la bellesa d’un jardí com pensar que se n’amaguin fades, recorda directament una de les tesis fonamentals de Taylor, segons la qual, el procés de secularització és una conseqüència del que ell anomena el desencantament del món.
Des de la perspectiva continental un llibre com aquests pot semblar estrany, ja que Dawkins està barallant-se amb creences que, per a molta gent com jo, fa molts temps que havien desaparegut del nostre horitzó de pensament. Tot i que en alguns moments de la meva vida he tractat amb moltes persones de profundes conviccions religioses no recordo pràcticament haver trobat ningú que sostingui una lectura literal de les escriptures. Pel contrari, l’ateisme de Dawkins és un ateisme clarament protestant, doncs un dels seus arguments més repetits és la implausibilitat de la major part dels passatges de l’escriptura entesos literalment. Això és un dada fonamental per entendre el llibre, així com el fet que el text resulta inintel·ligible sense considerar l’ambient de guerra civil cultural (de vegades més que cultural) impulsat pel fonamentalisme cristià americà. Tot això explica que l’oportunitat sigui un dels element més utilitzats per fer les lloances del llibre
Històricament el gran moment de la reflexió filosòfica sobre el problema de l’existència de Déu fou el segle XVIII. Òbviament el XVIII no és el final de la teologia, però sí el del tancament de la possibilitat de la demostració de l’existència de Déu com a problema filosòfic. Pels familiaritzats amb els arguments de Hume i Kant el llibre aporta relativament poc. El repàs de la qüestió no aprofundeix excessivament i no excusa, ni permet defugir, la lectura dels il·lustrats. L’excepció però és la reflexió de Dawkins i l’argumentació que aquest dirigeix contra la teoria del disseny intel·ligent, quan pot emprar una autoritat en qüestions com les biològiques de les que certament està mancat en altres àmbits. Aquí si que és difícil negar l’oportunitat del llibre i probablement no és ociós recordar que, de tots els arguments emprats per demostrar l’existència de Déu, aquest era l’únic que per a Hume tenia una real versemblança.
Si hom vol pensar que Darwin refutà la Bíblia, pot trobar molts elements de reafirmació en aquest llibre. Certament Darwin, i tota la ciència contemporània, és incompatible amb la lectura literal de la Bíblia i aquesta és l’ùnica per la que Dawkins se sent realment afectat. Molts cristians però, no tenen aquest problema, tot fent lectures més o menys metafòriques de les escriptures. Dawkins, però, de vegades sembla qüestionar la legitimitat d`aquesta acció, ja que perquè el seu esquema quadri, cal que la religió sigui quan més literal millor. El primer capítol és especialment revelador quan ens parla de la noció de Déu d’Einstein. Dawkins afirma no estar interessat, no és el seu objecte, en aquesta mena de concepcions metafórico-simbòliques de Déu. Tanmateix, un examen acurat de la tradició occidental ens permet concloure que Einstein no és l’excepció, com voldria Dawkins (de fet parla de mala utilització del terme), sinó la regla. En el fons Déu sempre ha estat sobretot una metàfora i un símbol en quasi totes les reflexions serioses. Evidentment potser no és aquesta la consideració més popular, però de la mateixa manera també les concepcions populars de la ciència generalment prescindeixen del seu caràcter simbòlic i això no és un argument contra la ciència. No sembla una exageració afirmar que Dawkins sembla mantenir una posició ingènua sobre la situació epistemològica de la ciència que normalment no comparteixen els membres d’altres especialitats com ara els físics teòrics.
Com a metàfora Deu ho pot ser de moltes coses, però essencialment ho és de la noció de misteri. Aquesta és una faceta positiva d’aquesta creença que em sembla fora de tot dubte. Dawkins en canvi, des de la seva lectura del darwinisme, ha bastit un sistema que posa en l’horitzó, l’eradicació de tot misteri. En aquest punt com a mínim, la seva posició sembla antitètica a la d’un dels seus referents, Hume, més conscient i convençut de la irreductibilitat del misteri que ens envolta i de la limitació de l’enteniment humà. No només en aquest punt, però, les dues figures són antitètiques. En el fons, punts de vista com el de Dawkins o el de Dennet són, malgrat que no tinguin gaire consciència, profundament cristians en la mesura en què la seva lectura del darwinisme i el seu entusiasme per la biologia els permeten mantenir la religió del progrés. Mai no obren l’espai per a una interpretació del darwinisme més ombrívola, però potser més realista, com la realitzada per Gray. No prenen prou distància per adonar-se’n que la seva concepció de la ciència és essencialment cristiana. Malgrat el seu radical ateisme enfront del Déu de les escriptures, la seva confiança final a les lleis i la intel·ligibilitat de la naturalesa els fa molt menys que agnòstics.
Si Dawkins resulta innegablement brillant quan qüestiona la teoria del disseny intel·ligent i, per tant, la justificació de l’existència de Déu a partir del seu atribut de creador, resulta menys convincent quan analitza l’altre vessant de Déu fonamental a la cultura occidental: el seu paper de valedor dels codis morals. Sovint ha estat aquí quan he pogut sentir una empatia més forta amb la posició moral de l’autor. No fa falta gaire sensibilitat per compartir el seu sentiment d’indignació envers l’escàndol provocat pel fet que l’essència del cristianisme en molts casos acabi sent la por. Tanmateix la seva posició teòrica és feble, com ho són quasi sempre els intents de trobar fonamentacions naturalistes de la moral. A la naturalesa les excepcions són sempre infinitament més petites i no són mai el més important. Igualment important és la batalla pedagògica que vol lliurar el llibre, que recull prou exemples per mostrar que la difusió de la religió sovint és un poderós instrument contra la propagació del coneixement científic sobre la realitat i això és una dada que cal retenir en una situació com la nostra on, malgrat les retòriques sobre la societat del coneixement, fa anys que els poders públics estan posant pals a les rodes de la difusió del saber.
Etiquetes de comentaris: Hume, Religió
Una de les darreres tardes que puc baixar a mar. Camino fins l’estàtua de Parsifae a Ribes Roges. Recordo llavors una caminada de fa vuit anys, la primera vegada que vaig sortir de casa després de la pneumònia. Tinc ben present encara la sensació de cansament, d’estar del tot exhaust. La malaltia, com és del tot normal en aquest casos, no només m’havia deprimit físicament. Aquesta darrera tarda el cansament, però, és només psíquic. Malgrat tot el record em dóna una certa engruna d’esperança. Tot i que em sentia tocar fons, no en tenia ni idea que llavors feia un gir on començava un nou període de la meva vida que objectivament ha estat el millor. Possiblement millor del que mereixia. Dimecres examinaré els alumnes que em resten. Serà un altre dia i un altre curs.
