El front italià a la primera guerra

A la platja per passar l’estona aquest mes de juliol, m’he endut un llibre de Mark Thompson anomenat White War, una crònica del font possiblement més oblidat de la primera guerra mundial: el de l’enfrontament entre Itàlia i Àustria, Thompson es va fer un nom amb les seves cròniques sobre la guerres provocades per la desintegració d’Iugoslàvia i al llibre s’ha documentat per fer un relat apassionant i del tot instructiu. Itàlia entrà a la guerra amb un motiu confessat i “honorable”, la redempció de Trento i Trieste i un altre de més tèrbol, l’expansió per fer de l’Adriàtic un llac italià, De fet, aquesta era la veritable perquè les potències de l’eix haguessin cedit de bon grat aquestes ciutats per estalviar-se un front. La història purament militar és del tot lamentabe. En quatre anys els progressos dels italians, foren mínims per no dir nuls. Atacar trinxeres ja es va mostrar complicat al front occidental, però els austríacs tenien a més l’avantatge d’esperar els seus adversaris des de posicions elevades. Anar costa amunt sembla un inconvenient evident però no ho era pel cap dels exèrcits italians, Cadorna, que mai no es va plantejar una tàctica diferent de l’atac frontal. El personatge de Cadorna és potser el més digne d’esment; interessant no pas en ell mateix, un militar de carrera megalomàniac, irresistiblement mediocre i del tot indiferent al destí dels seus homes, com pel fet que una figura així fos l’objecte d’un ridicul cult a la personalitat. De fet, l’única acció militar brillant fou el contraatac dels austríacs i alemanys a la dotzena batalla de l’Isonzo, Caporetto, una desfeta completa de l’exèrcit italià que no pogué ésser del tot aprofitada per unes tropes austríaques ja massa exhaustes. En aquesta batalla es distingí un jove tinent anomenat Edwin Rommel.
Més interessant encara és però la part política. El llibre dona pistes essencials per entendre la malaltia italiana, alguns símptomes de la quals no ens són gens estranys. Els paral·lelismes amb la nostra història són evidents i sí la història d’Espanya no s’entén sense els africanistes, a Itàliia jugà un paper molt semblant la coalició que primer mobilitzà el país en una guerra d’agressió i després volgué amagar tant com pogué la criminal actuació dels caps i els pocs rèdits que s’obtingueren de la guerra. Com resulta previsible en algú que fou un testimoni del drama iugoslau, el llibre constitueix un bon element per reflexionar sobre els perills inherents a un cert nacionalisme. Alguns dels soldats adoctrinats per la propaganda es quedaren del tot parats i canviaren les seves concepcions quan s’adonaren que els habitants dels llocs a redimir no tenien cap ganes de ser redimits, ni els italians de cultura, ni molt menys els eslaus, la major part però optaren per la fugida endavant del feixisme. En tot cas el llibre és un element essencial per una reflexió sobre els perills implicats a la posició dels que pensen que una identitat cultural, en el cas d’Itàlia més teòrica que no pas real, és un fonament suficient per al bastiment d’un estat.