Final d'estiu

Una de les darreres tardes que puc baixar a mar. Camino fins l’estàtua de Parsifae a Ribes Roges. Recordo llavors una caminada de fa vuit anys, la primera vegada que vaig sortir de casa després de la pneumònia. Tinc ben present encara la sensació de cansament, d’estar del tot exhaust. La malaltia, com és del tot normal en aquest casos, no només m’havia deprimit físicament. Aquesta darrera tarda el cansament, però, és només psíquic. Malgrat tot el record em dóna una certa engruna d’esperança. Tot i que em sentia tocar fons, no en tenia ni idea que llavors feia un gir on començava un nou període de la meva vida que objectivament ha estat el millor. Possiblement millor del que mereixia. Dimecres examinaré els alumnes que em resten. Serà un altre dia i un altre curs.