8/31/2009

Final d'estiu

Una de les darreres tardes que puc baixar a mar. Camino fins l’estàtua de Parsifae a Ribes Roges. Recordo llavors una caminada de fa vuit anys, la primera vegada que vaig sortir de casa després de la pneumònia. Tinc ben present encara la sensació de cansament, d’estar del tot exhaust. La malaltia, com és del tot normal en aquest casos, no només m’havia deprimit físicament. Aquesta darrera tarda el cansament, però, és només psíquic. Malgrat tot el record em dóna una certa engruna d’esperança. Tot i que em sentia tocar fons, no en tenia ni idea que llavors feia un gir on començava un nou període de la meva vida que objectivament ha estat el millor. Possiblement millor del que mereixia. Dimecres examinaré els alumnes que em resten. Serà un altre dia i un altre curs.

Etiquetes de comentaris:

3 Comments:

Blogger Alicia said...

Resulta curioso cómo llegamos a asociar determinados gestos o imágenes con momentos cruciales de nuestra vida, y cómo a veces la misma evocación nos hace tomar decisiones que suponen nuevos giros. Quién sabe si el comienzo del nuevo curso puede volver a marcarte un “time of your live”…Que tengas un buen comienzo de curso.

6:32 a. m.  
Blogger Teresa said...

Ens passa sovint a tots.
Poc som conscients de la importància del present, d'aquells dies d'or que no sabíem que eren d'or.
Casualment, estic en un període de reflexió sobre aquest fet, tal vegada el més transcendental després de la consciència de viure.

8:46 a. m.  
Blogger Cristina said...

Jordi, téstimo. Per mi ha estat la millor època de la meva vida. Hi tornaria sense pensar-m'ho dues vegades

6:47 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home